jml

· IV-Les faccions o bàndols

(Traducció actualitzada, del català antic al català contemporàni, del llibre dels fets de Jaume I, segle XIII) 

Del libro "Llibre dels fets de Jaume I"
© 2010 Josep Marc Laporta  
.
[Les faccions o bàndols. Setge de Liçana]

[15] I mentre Nós estàvem a Saragossa, estaven amb Nós aquesta facció (Don Pedro Ferrandis i els altres que hem dit). I ens va arribar un missatge dient que Don Rodrigo Liçana havia fet presoner Don Llop d’Albero (que era parent de Don Rodrigo Liçana). I Don Pelegrí d’Atrossillo tenia per muller la filla de Don Llop d’Albero. I aquest Pelegrí i el seu germà, Don Gil, ens pregaren i invocaren la nostra amistat i el nostre favor perquè donéssim consell i ajuda en l’afer de l’empresonament de Don Llop d’Albero; car Don Rodrigo l’havia fet presoner sense que Don Llop d’Albero estigués previngut i sense desafiar-lo.[1] I li havia pres el castell i la vila d’Albero, i unes 10.000 lliures de gra que eren seves, a part del mal que havia fet als cristians i sarraïns d’Albero.
I això ho consideraren mal fet tots els que estaven amb Nós i tothom d'Aragó que ho sabia. I el nostre consell acordà (car Nós no teníem prou coneixement per prendre una decisió i donar consell, ni a Nós ni als altres), que anéssim contra ell, i que rescabaléssim Don Llop d’Albero dels perjudicis que li havien fet, i que el traguéssim de l’empresonament. I anàrem contra Albero amb un fonèvol[2] que havíem fet fer a Osca. I els que Don Rodrigo havia posat allí dins com a guarnició es rendiren de seguida, després d’haver vist tirar el fonèvol durant dos dies.
I partírem d’aquí i anàrem a Liçana, on Don Rodrigo tenia pres Don Llop d’Albero; i anàrem a assetjar-lo. I allí dins hi havia per guarnició Don Pero Gomes i un altre cavaller, el nom del qual no recordem, i escuders i altres homes armats. Però Don Pero Gomes era el cap de la guarnició i del castell, el superior i el de millor condició de tots.
I hi plantàrem un fonèvol (això succeïa pel maig[3]) i, un cop estigué plantat, el fonèvol tirà 500 pedres de nit i 1.000 de dia. I en acostar-se l’hora de vespres, havia enderrocat un tros tan gran del mur, que hi havia fet un gran portell. I l’enllaç anà a trametre a la host[4] l’ordre d’anar a combatre, i s’armaren i començà la batalla. I els de la host els combatien amb escut i llança, juntament amb tots els ballesters de la host.
I durant la batalla, el fonèvol no cessava de tirar, i fins a tal punt era d’aferrissada la lluita i amb tant d’encert tirava el fonèvol, que dels de dins n’hi havia un gran nombre de ferits, tant d’escuders com dels altres homes armats. I Don Pero Gomes veié que es perdia el castell que ocupava en nom del seu senyor, i tot armat, amb l’escut al braç i el seu capell de ferro al cap,[5] i l’espasa a la mà, es va posar al portal, com aquell que espera més la mort que la vida. I el fonèvol errava molt, i la terra i la pols que s’havia aixecat el cobria fins als genolls. I la batalla anava transcorrent sense que ningú pugés dalt del mur. (i això que hi havia un lloc adequat per pujar-hi, si hi hagués hagut algú que hagués volgut fer-ho).
Hi havia un escuder (el nom del qual no recordem, però creiem que era Don Pero Garcés d’Alfaro), que, vestint-se un gonió i un capell de ferro al cap i l’espasa a la mà, en veure que el combat anava cessant es posà a córrer tan de pressa com els peus li ho permeteren, i començà a enfilar-se, de manera que Don Pero Gomes no li va poder impedir que pugés, i Don Pero Gomes no va poder pas aixecar-se: ¡de tan soterrat estava en la terra del mur! I d’aquesta manera pujaren els de la host. I fou pres el castell. I recobràrem Don Pero d’Albero, que hi estava tancat.
I Don Rodrigo Liçana era amic de Don Pedro Ferrandis de Çagra, i parlà amb Don Pedro Ferrandis perquè l’ajudés a fer la guerra, que ell es sortiria de nostra obediència; i que ell li donés cita a Santa Maria d’Albarrasí. I malgrat que Don Pedro Ferrandis era amb Nós quan entràrem a Aragó, va acollir Don Rodrigo, i sortiren de la nostra obediència, i d’aleshores ençà ens atacaren.
I Don Pedro d’Ahonés i el seu bàndol es varen aliar amb Nós, i havien estat amb Nós a la presa d’aquests dos castells; i també Don Eixemèn Cornel (que era el noble major d’Aragó tret del nostre oncle Don Ferran), per tal com hi entenia més que els altres, es posà de la nostra part.


[Setge d’Albarrasí.[6] Derrota del bàndol del rei]

[16] I s’havia emparaulat el matrimoni de la neboda de Don Eixemèn Cornel, germana de Don Pedro Cornel, per tal que la prengués per muller Don Pedro d’Ahonés. [7]I fet això convocàrem la nostre host per a aquell l’estiu, i anàrem contra Albarrasí. I establirem posicions davant la Torre de l’Andador, en un serrat que domina la torre. I creiem que estiguérem en aquell setge uns dos mesos, poc més o menys. I allí férem un almajànec[8] que disparava contra la Torre de l’Andador,[9] i varem fer cledes[10] davant del fonèvol.
I dintre la vila hi havia ben bé cent cinquanta cavallers, entre castellans, aragoneses i navarresos. I allà hi eren com a caps Don Pedro Ferrandis, de qui era el lloc, i Don Rodrigo Liçana. I amb Nós eren Don Eixemèn Cornel, En Pedro Cornel, En Guillem de Cervera, Don Vallès d’Antilló, Don Pedro d’Ahonés, Don Pelegrí (germà seu), i Don Guillem de Pueio (pare del Guillem de Pueio que estava amb Nós quan fèiem aquest llibre). I hi havia gent de les ciutats de Lleida, Saragossa, Calataiud, Daroca i Terol. I entre tants rics-homes com ens servien no arribaven a cent cinquanta cavallers. Car Nós érem infant, que no teníem sinó onze anys, i tot el que fèiem ho fèiem seguint el consell dels rics-homes que estaven amb Nós, car així era just, que com que Nós no sabíem governar la nostra terra ni prendre les decisions, calia que altres ens aconsellessin.
I els parents i els amics de Don Pedro Ferrandis que estaven amb Nós els enviaven a dir, de nit i de dia, totes les noves de la host (que cavallers i escuders se n’eixien a la vista de la host i entraven a dins de nit i de dia, i els assabentaven de tot el que passava a la host) i hi introduïen ballestes i queviures.
I llevat Don Pedro d’Ahonés i el seu germà, Don Pelegrí, i Don Guillem de Pueio, ens servien tan malament i tan falsament com podien; de tal manera que els que eren amb Nós feren saber als que eren a dins quina nit Don Pelegrí vetllaria l'almajànec.
I aquella nit estigueren de guàrdia ell i Don Guillem de Pueio. I cap a la mitja nit feren preparar les torxes i eixiren cap a les cledes amb tots els cavallers, els escuders i els homes de peu que hi havia a dins. I s’acostaren al fonèvol amb torxes enceses, i anaren a escometre Don Pelegrí i Don Guillem de Pueio, que feien la vetlla. I els que estaven amb Don Pelegrí i amb Don Guillem de Pueio, en veure la gran multitud que venien, els abandonaren.
I aquí morí Don Pelegrí d’Aunés i Don Guillem de Pueio, car tenien més vergonya que els altres i no volgueren fugir. I cremaren tot el fonèvol i ni aleshores volgué acudir ningú de la host.
I després d’això, quan el nostre consell veié que els nostres homes ens enganyaven i ens servien malament, ens aconsellaren que ens en anéssim; i ens haguérem d’anar, car tants cavallers, o més, hi havia a dins com Nós teníem a fora. I Nós no podíem prendre cap decisió ni teníem ningú amb qui consultar, car només teníem onze anys.[11]


[Casament del rei Jaume amb Elionor de Castella]

[17] I després d’haver-nos-en anat d’aquell lloc, al cap d’un any i mig, la reina Dona Berenguera, mare del rei Ferran,[12] ens va proposar el matrimoni amb la seva germana, que tenia per nom Dona Elionor;[13] i ambdues eren filles del rei Alfons.
Els fills i les filles del rei Alfons[14] eren aquests: la reina Dona Blanca,[15] que fou muller de Lluís, rei de França i fill del rei Felip; i l’altra filla fou Dona Berenguera, que fou muller del rei de Lleó,[16] pare del rei Ferran, que s’anomenava Alfons; i l’altra fou Dona Urraca,[17] que fou reina de Portugal;[18] i l’altra reina fou Dona Elionor, la qual Nós tinguérem per muller. I els fills que tingué el rei Don Alfons de Castella s’anomenaren l’un l’infant Don Ferran, i l’altre Enric, que després fou rei de Castella.
 I l’infant Ferran morí abans que morís el rei Alfons, el seu pare, i després de morir el rei Alfons feren rei Enric. I en unes pedrades que feia amb uns minyons, un dels que jugaven contra ell li tirà una teula al cap, que ell mateix havia repartit les que havien d’ésser de cada bàndol i s’havia posat amb els seus adversaris en un puig que representava un castell, i allà fou ferit, i d’aquell cop morí.[19] I el regne pervingué a Dona Berenguera, fill de la qual fou Ferran, rei de Castella.

[18] I Nós ens casàrem amb la reina Dona Elionor, seguint el consell dels nostres homes, que ens aconsellaven que, com que el nostre pare no havia tingut altre fill sinó Nós, prenguéssim muller de jove, perquè tenien gran recança per la nostra vida, per raó de malalties o que ens donessin metzines, i que fos com fos volien que romangués de Nós un hereu per tal que el regne no sortís de la nostra nissaga, perquè el comte Don Sanç, fill del comte de Barcelona, i Don Ferran, que era oncle nostre i fill del rei Alfons, intentaven ésser reis tots dos (que ja ho havien intentat durant la nostra infantesa, quan estàvem a Montsó). I per temor d’això ens aconsellaren que preguéssim per muller la filla del rei Alfons de Castella. Això ens ho aconsellaren Don Eixemèn Cornel i En Guillem de Cervera, que eren els nostres principals consellers, i En Guillem de Montcada, que morí a Mallorca, i d’altres que no recordem. I la prenguérem per muller a Ágreda.[20]

[19] I fórem armat cavaller a Santa María de l’Horta, de Tarassona, i després d’escoltar la missa del Sant Esperit ens cenyirem l’espasa, que prenguérem de sobre l’altar.
I aleshores tindríem uns dotze anys, i anàvem pels tretze, de manera que estiguérem tot un any amb ella sense poder fer el que els homes han de fer amb llur muller, ¡perquè no teníem l’edat!


[Començament de les desavinences entre En Guillem de Montcada i Don Nunyo Sanç]

[20] I fet el matrimoni passàrem a Aragó i a Catalunya Nós i la nostra muller, la reina; i cadascun dels rics-homes pugnaven per fer-se íntims nostres, perquè tot el que féssim ho féssim per consell seu.
 I Don Nunyo Sanç, fill del comte Don Sanç (a qui el nostre pare havia donat, Rosselló, Conflent i Cerdanya de per vida), tenia gran amistat amb En Guillem de Montcada. Però per unes paraules que Don Nunyo Sanç tingué amb En Guillem de Montcada per un astor terçol[21] que En Guillem de Cervelló no li havia volgut donar, malparlaren i s’insultaren mútuament.
[22]I En Guillem de Montcada digué a Don Nunyo que d’aleshores endavant no volia tenir amistat amb ell. I Don Nunyo respongué que si ell no volia la seva amistat, ell no volia la seva i li digué que no se’n fies perquè seria enemic seu a partir d’aquell moment. I llavors, En Guillem de Montcada establí pacte d’amistat amb Don Pedro Ferrandis i amb el seu bàndol, i Don Nunyo volgué aliar-se, i ho féu, amb Don Ferran i amb Don Pedro d’Ahonés i el seu bàndol.
I En Guillem de Montcada i Don Pedro Ferrandis s’aplegaren per anar a una cort que Nós havíem convocat a Montsó, amb aquells amb qui podíem comptar. I foren uns 300 cavallers i anaren a una vila de l’orde del Temple anomenada Vallcarca. I Don Ferran i Don Pedro d’Ahonés s’aplegaren amb llur bàndol i anaren a Castelló del Pont,[23] de Montsó. I quan Nós veníem de Lleida a celebrar la cort de Montsó, Don Nunyo vingué a trobar-nos i ens digué que li donéssim consell i ajuda, que si no ell rebria gran deshonra o be la mort. I Nós li demanàrem quina deshonra seria aquella. I ell digué:
—Senyor, heus ací que vénen En Guillem de Montcada i Don Pedro Ferrandis, i com vós sabeu, jo i En Guillem hem renyit; i ells seran demà a Vallcarca, i vénen amb uns 300 cavallers, i tenen la intenció de incitar-me a baralla. I si em diuen alguna paraula desmentint-me o ofenent-me, jo no em podria estar de respondre-hi. I si hi responc, temo que em matin o que em facin alguna afronta que em representaria tant com la mort.
I en aquella avinentesa Nós només teníem catorze anys. I li diguérem que ens sabien molt de greu les paraules que ens deia, per aquesta raó: que la seva deshonra Nós la consideraríem com a pròpia (ja que entre Nós i ell hi havia parentesc). I respecte al que ens havia dit li diguérem que Nós prendríem una decisió per tal que ell no rebés cap mal ni cap deshonra. I que ho faríem d’aquesta manera: que tan bon punt haguéssim entrat a Montsó, cridaríem els homes millors de la vila perquè vinguessin davant de la nostra presència i els parlaríem així:
—Us preguem i us manem que guardeu la vila i que tanqueu totes les portes, i que hi poseu porters i homes armats, i que no hi deixeu entrar cap ric-home ni cap cavaller, ni de dia ni de nit, sense fer-nos-ho saber. I que si havien d’entrar, per cada ric-home entressin dos cavallers, i que no en deixessin passar més. I  així ho férem. 
I  quan Don Nunyo sentí això, que Nós ho havíem fet tan bé, a honra nostra i seva, digué que no ens ho podia agrair millor, que veia ben bé que l’estimàvem, i que havíem pres una decisió tal que l’havíem deslliurat de la deshonra i de la mort.
I després d’això, En Guillem de Montcada i Don Pedro Ferrandis arribaren a Montsó amb totes llurs forces, i no hi pogueren entrar sinó amb els homes que Nós havíem manat. I amb altres tants entraren Don Ferran i Don Pedro d’Ahonés. I En Guillem de Montcada i En Pedro Ferrandis veieren que no podien dur a terme el que es proposaven, i hagueren de desistir-ne. I amb tot, hi hagué altres paraules que ells ja començaven a dir, però Nós ho impedírem, per tal com els diguérem que si deien cap cosa a Don Nunyo els costaria car.
I així Don Nunyo se n’anà honrosament i ells se n’anaren frustrats del que volien fer.


[Segueixen les lluites entre En Guillem de Montcada i Don Nunyo Sanç. Setge de Montcada[24]]

[21] I un cop passat això, entràrem a Aragó. I En Guillem de Montcada va aplegar els seus homes a Catalunya, i Don Nunyo s’assabentà.
I Nós aleshores érem a Osca, i la reina també;[25] i vingueren el comte Don Sanç i Don Nunyo a veure’ns i ens explicaren, davant la reina, que En Guillem de Montcada volia entrar al Rosselló per atacar-lo a ell i devastar una terra que el nostre pare li havia donat i que havia de tornar al nostre poder. I ens pregava i invocava la nostra amistat i el nostre favor perquè l’ajudéssim En aquell cas, que volien perjudicar-lo i deshonrar-lo, que ell i el seu pare no tenien altres parents a Aragó ni a Catalunya tret de Nós, i que ell faria justícia a tothom que tingues alguna queixa d’ell. I que si ell feia això, que l’ajudéssim i li féssim de valedor, que en Nós tenia aquesta fe i aquesta esperança; i així com En Guillem de Montcada tenia parents i amics que podien fer-li mal, ell no tenia altres parents ni altres amics que poguessin defensar-lo fora de Nós. I tot seguit, immediatament, posà per fiança Don Ató de Foces i Don Blasco Maça i tot el que tenia al Rosselló (que li havia donat el nostre pare en vida seva) que ell faria justícia del tot a En Guillem de Montcada o a qualsevol altre que tingués queixes d’ell.
I Nós, després d’això, enviàrem missatge a En Guillem de Montcada perquè no l’ataqués, que ell havia compromès davant nostre a sotmetre’s a judici. Però ell no en féu gaire cas i no hi renuncià, i entrà al Rosselló amb gent del seu llinatge, i prengué a escut i a llança un castell anomenat Valric (i això que era d’En Ramon de Castell-Rosselló) i anà a Perpinyà. I a dins hi havia En Jaspert de Barberà, que s’hi havia tancat en servei de Don Nunyo, i en fer una sortida els de la vila, els escometé, i els de Perpinyà foren vençuts, i en aquella escomesa fou fet presoner En Jaspert de Barberà.
I en vista que En Guillem de Montcada, després de les cartes que li havíem enviat, no volgué complir el nostre manament ni sotmetre’s a la nostra autoritat, havent fet mal a Don Nunyo i havent entrat al Rosselló, convocàrem les nostres hosts a Aragó i l’atacàrem. I a ell, als del seu llinatge i als seus valedors els prenguérem, entre torres i castells, 130 fortaleses. I prenguérem Cervelló en tretze dies.
I després d’això anàrem a assetjar Montcada. I En Guillem de Montcada s’hi ficà dins, tancat, i amb ell Don Pedro Cornel, Don Rodrigo Liçana, Don Vallès d'Antilló i En Bernat de Santa Eugènia, germà d’En Ponç, Guillem de Torroella. I Nós no teníem més enllà de tretze anys quan l’assetjàrem. I amb Nós hi havia el comte Don Sanç, Don Nunyo, Don Ferran, Don Pedro d’Ahonés, Don Ató de Foces i Don Artal de Luna, i gent de la nostra mainada d'Aragó; i entre tots deuríem ser uns 400 cavallers, i els de dins deurien ser uns 130 cavallers.
I férem demanar a En Guillem de Montcada que ens donés potestat[26] sobre Montcada, i ell respongué que ens la donaria de bon grat si l’haguéssim demanat d’una altra manera; però com que li havíem fet un gran perjudici en venir amb la host contra ell, deia que per aquesta raó no ho havia de fer; i no ho féu. I Nós menarem la nostra host contra ell, des d’un puig que domina la vila, on fan el mercat. I ens estiguérem tres mesos, poc mes o menys.[27]
I si no hagués estat pels queviures que treien del nostre campament, amb conformitat dels aragonesos que estaven amb nosaltres (que els donaven menjar els catalans, que portaven menjar de Barcelona a canvi dels diners del aragonesos que hi havia a Montcada) en tres dies no haurien tingut res per menjar.
Però a causa de la nostra poca edat no sabíem donar-hi cap solució.
I com que als qui estaven amb Nós no els plaïa massa el perjudici dels qui estaven a dintre, tret del comte Don Sanç i Don Pedro d’Ahonés, la fortalesa, que és de les millors d’Espanya, ens en haguérem d’anar d’aquell lloc.
I el castell de Montcada està de tal manera situat, que mentre hi hagi queviures cap host no el podria prendre; car ells tenen prou d’aigua en el coster del castell, d’una font que hi neix d’una banda, vers tramuntana, i ningú no pot ocupar la font sense haver pres el castell.
I després d’això Nós anàrem a Aragó. I En Guillem de Montcada anà contra Terrassa amb la seva gent i prengué tota la vila excepte el castell; i prengué l'Arboç i saquejà tota la vila; i anà a Piera i no la pogué prendre.


[Aliança entre En Guillem de Montcada i Don Nunyo. Traïció]

I entre Don Ferran i Don Pedro d’Ahonés fou feta aliança. I En Guillem de Montcada entrà a Aragó i anà a Taust, vila que Don Pedro d’Ahonés tenia de Nós com a honor. I en aquella aliança que ells feren intervingueren Saragossa, Osca i Jaca.
I Nós érem a Alagó,[28] i eren dels nostres Don Nunyo, Don Pedro Ferrandis, Don Blasco d’Alagó, Don Artal i Don Rodrigo Liçana; però a Alagó només hi havia amb nosaltres Don Nunyo, Don Pedro Ferrandis i Don Ató. I després d’això feren tractes d’aliança Don Ferran, En Guillem de Montcada i Don Pedro d’Ahonés, per anar amb Don Nunyo i Don Pedro Ferrandis contra tothom. I això ho negocià Don Llop Xemenis de Luesia, vassall de Don Nunyo, germà de Rui Xemenis.
I ens enviaren missatge dient que vindrien a Nós i que farien tot el que Nós volguéssim; i havien fet pactes entre ells, amb jurament i amb escriptures; i això ens digueren, en nom d’ells, Don Nunyo i Don Pedro Ferrandis.
I després d’això ens pregaren que eixíssim a rebre Don Ferran, que era oncle nostre, i En Guillem de Montcada, que era home honrat, i Don Pedro d’Ahonés. I eixírem a trobar-los i els hi diguérem que, com que érem a l’hivern i era tard, entressin amb quatre o cinc cavallers i que la resta de les companyies les enviessin a les aldees de la part de fora. I havent fet això, Nós ens en anàrem a casa nostra, i ells romangueren a les portes de la vila, les quals havíem fet tancar. I Don Nunyo i Don Pero Ferrandis d’Açagra, als quals havíem encomanat la custodia de les portes, deixaren entrar tots els que volgueren sense que Nós ho sabéssim. I entraren a Alagó uns 200 cavallers que venien amb ells.
I Nós érem infant, i no teníem més de quinze anys.
I digueren a la reina Elionor:
—Heu de saber que han entrat tots els cavallers que venien amb Don Ferran, i amb En Guillem de Montcada i amb Don Pedro d’Ahonés. I estan aquí, dins d’Alagó.
I Nós restàrem molt sorprès, i demanàrem als que guardaven les portes per què els havien deixat entrar i qui els havia fet passar. I ens digueren que Don Nunyo i Don Pedro Ferrandis els havien deixat entrar. I diguérem entre Nós:
—¡Verge Maria! ¡Gran traïció es aquesta, que a aquells en qui Nós no confiàvem ens han venut i han fet passar els nostres enemics!


[El Rei és reclòs a La Suda de Saragossa pels seus rics-homes[29]]

[22] I després, al matí següent, anàrem a sentir missa a l’església major d’Alagó. I al presbiteri, on cantaven els clergues, hi havia Don Ferran, En Guillem de Montcada, Don Pedro d’Ahonés, Don Pedro Ferrandis i Don Nunyo (que ens pensàvem que eren dels nostres, però tots eren uns).
I s’aixecà Don Ferran i digué:
—Senyor, ja sabeu quin grau de parentiu tinc amb vós, que sóc germà del vostre pare, i no vull fer res que sigui a desplaer vostre. I per a això hem vingut aquí Nós, En Guillem de Montcada i Don Pedro d’Ahonés: per obeir-vos com a senyor. I no tenim ni volem tenir cap hostilitat amb vós.
      I després d’això s’aixecà En Guillem de Montcada i digué:
—Senyor, el sol rumor que corre, que vós ens voleu mal, ja ens dol. I cuiteu d’anar i entrar a Saragossa, ciutat i lloc vostre, i allí podreu tractar i dur a terme més bé els vostres afers. I Nós estem disposats a fer el que vós maneu.
            I Don Pedro d’Ahonés digué:
—Entreu a Saragossa, que Nós estem disposats a obeir-vos com a senyor.
            I després d’això tant ens arribaren a obsequiar amb belles paraules i enraonaments que hi entràrem l’endemà.
I quan Nós fórem allí, en el nostre estatge que està a la porta de Toledo[30] i que s’anomenava La Suda,[31] en arribar la nit, ens digueren que ben bé hi havia un centenar d’homes armats entre la nostra porta i una portella per on hom eixia al mur de la vila. I enviaren Guillem Boi i Pere Sanç de Martell, i vingueren a la nostra cambra i feren fer els seus llits, i dormiren allà on solien dormir les dones.
I la reina, que sentí els homes armats que havia a fora i els que havien entrat a casa per dormir davant nostre, es posà a plorar amb grans plors i Nós que érem amb ella la consolàrem.
I acudiren a la nostra presència Guillem Boi i Pere Sanç de Martell, i Guillem Boi digué a la reina:
—Senyora, no ploreu. Sólo per esto os podreu conhortar: que per las lágrimas que se derraman se pierde el rencor que se tiene, y estas lágrimas se convertirán todas en gozo y se os pasará la ira.
[32]I això dura unes tres setmanes, la vigilància i el dormir davant de Nós.
I a Don Ató de Foces, que havia entrat a la vila, no el deixaren venir davant nostre per celebrar consell ni estar sol amb Nós ni poc ni molt. I ens digué que com que la seva presència allí el cobria de deshonor i no el cridaven a consell, que no ens sapigués greu si se’n tornava a casa seva. I Nós li diguérem:
—Aneu-vos-en, que la vostra presència no us honora a vós ni a Nós.
I se’n tornà a terres d'Osca.
I després d’això Nós cridàrem a part Don Pedro d’Ahonés i li diguérem:
—Don Pedro d’Ahonés, molt us hem estimat i us hem fet honrar per Don Artal de Luna, i ¿vós participeu en aquesta deshonra tan grossa que ens fan? Ara mateix ens deseixim de la vostra amistat, que no tornarem a ser amic vostre mentre visquem.
I ell digué:
—¿Per quina raó?
—Per tal com veieu la deshonra i el perjudici que ens fan, i si vós no hi participéssiu no ens els haurien pogut fer, i perquè podeu fer-ho acabar i no ho feu.
I ell discutí amb Nós sobre això i digué que el que ells feien no tenia res de deshonrós ni perjudicial, i no féu gaire cas de les nostres paraules.



[1] Atacar algú sense haver-lo desafiat o sense haver fet una declaració formal d’hostilitat seguida d’uns dies de treva, era il·legal. Així va ser escrit en els Furs d’Aragó,compilats a instància del Rei a les Corts d’Osca de 1247.
[2] El fonèvol era una màquina de guerra prou lleugera per llançar pedres, amb una fona accionada per un braç proveït de contrapès.
[3] Maig de 1220.
[4] La host és un exèrcit de campanya.
[5] El capell de ferro era un casc d’ales amples i caigudes que protegia el crani, però no la cara.
[6] Estiu de 1220.
[7] Maig a juliol de 1220.
[8] Almajànec és sinònim de fonèvol o l’enginy no difereix gaire del fonèvol.
[9] La Torre de l’Andador era la torre d’entrada a la ciutat.
[10] Les cledes eren uns parapets de fusta i branques que protegien els artefactes de guerra.
[11] Juliol i agost de 1220.
[12] Ferran III de Castella, el Sant (1201-1252).
[13] Elionor de Castella (1202-1244), filla petita d’Alfons VIII i Elionor Plantagenet.
[14] Alfons VIII de Castella, el Noble (?-1214).
[15] Blanca era la segona filla d’Alfons VIII, muller de Lluís VIII, rei de França.
[16] Alfons IX de Lleó.
[17] Urraca era la tercera filla d’Alfons VIII i va casar-se amb Alfons II de Portugal.
[18] Dona d’Alfons II de Portugal.
[19] Enric I de Castella, nascut el 1204, tenia tretze anys quan va morir, el 6 de juny de 1217 a Palència.
[20] 6-2-1221. Ágreda és una població de la província de Sòria.
[21] Un astor terçol és un astor mascle. Els falconers caçaven pràcticament sempre amb femelles, que són més grosses i robustes. D’altra banda, mentre la vida activa d’un falcó durava quinze o vint anys, els astors només es mantenien en plenitud de facultats durant uns quatre o cinc. El Rei ve a dir que Don Nunyo Sanç i en Guillem de Cervelló s’havien barallat per un motiu ben fútil.
[22] 1223?
[23] Castelló del cebollar o Castejón del Puente.
[24] Setembre de 1223?
[25] Abril/Juny de 1223.
[26] Donar la potestat d’un castell significava reconèixer públicament la senyoria directa del que ho requeria; en aquest cas, el Rei.
[27] Setembre de 1223.
[28] Hivern de 1226.
[29] Probablement maig de 1224.
[30] Així consta en l’edició de 1557, però és possible que fos Tudela.
[31] La Suda (en castellà azuda) era el nom per l’alcàsser moro o palau a Saragossa.
[32] Estiu i tardor de 1224.

© 2010 Josep Marc Laporta .

Licencia de Creative Commons

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada