~ Memorial
biogràfic a cura de Josep Marc Laporta ©
2018 ~
1-
Una passió des de ben endins
2-
Captivat per la música
3-
La constant recerca espiritual
4-
Amb totes les guitarres
5-
Embellint els somnis musicals dels altres
6-
Silencis cromàtics des d'un objectiu
7-
Els inseparables meus
8-
Una guitarra gairebé sola
«Certes persones travessen el temps de la vida deixant una petjada inesborrable en la nostra memòria. Segurament són persones molt conscients de l'única oportunitat que ens regala la vida; l'oportunitat de poder estimar, d'aprendre, de donar i de construir quelcom millor en aquest món esbojarrat i poc sensat. Persones que han après a gaudir de la bellesa de les petites coses i a buscar constantment a través de la fe, de l'art i de la gent que l'acompanya pel seu camí, tot allò que ens apropa a un món també més etern i transcendental. Persones que es dediquen a sembrar petites llavors perdurables en el temps».
Delicadament,
aquestes lluminoses paraules ens obren de bat a bat una finestra a la vida. A
una vida farcida de sons i ressons, de músiques i silencis, d'acords i harmonies,
de blancs i colors, d'amors i passions. Són les paraules de la Mercè,
(1) la companya de vida de l'Àlex,
(2)
sol·lícitament escrites per encapçalar aquest memorial. Les petjades a què
al·ludeix, les de l'Àlex, són empremtes que ressonen i ressonaran impertorbablement
en molts cors. I al compàs de les seves passes, les nostres memòries també deixaran
constància de molta i sonora vida.
1 ~ UNA PASSIÓ DES DE BEN ENDINS
«Perquè
primer venim a aprendre i després a compartir»
(Àlex Blanco Guinot)
A vegades se'ns fa difícil parlar d'algú que ja no hi és entre nosaltres, perquè volent o no l'absència tot ho magnifica. Però quan permetem que mil records forjats amb mil colors i de mil maneres sedimentin i parlin, aleshores ens adonem de la sensatesa de les realitats viscudes, tan veritables com la necessitat d'expressar-les. Així doncs, rememorar l'amic és un gest de justícia íntima i humana davant el negligent oblit d'aquest món vertiginós.
Darrere de la contundent silueta de l'Àlex hi havia el foc de la passió. Passió per entendre, passió per aprendre, passió per fer, passió per oferir-se. El posat aparentment pràctic i pragmàtic que lluïa, en realitat era la pausa necessària que balancejava el foc interior que l'impulsava. Passions endreçades i també obstinades. Passions organitzades per la subtil i persistent emoció artística.
 |
| 1976: Àlex Blanco amb 19 anys |
Sens dubte, la música va ser una de les seves eleccions de vida. Entregat en cos i ànima a les harmonies i les notes, sempre cercava el perquè i el com: una passió per entendre. Sense comprensió no admetia coneixement. Em vaig adonar del fons musical que atresorava, quan en un xafogós dia d'estiu de fa anys, en mostrar-li al piano un nou tema en construcció, en un moment donat em va aturar en sec reclamant-me tot interessat què és el que havia fet en un acord que acabava de tocar. Sempre volia concebre i entendre. Aquelles inversions pianístiques de graus augmentats, sèptimes i tretzenes obertes al piano les va resoldre en uns segons, reproduint-les a la guitarra. I va dir: «Ah! Era això». Perfectíssimament va definir l'entrellat amb un empirisme artístic tant descriptiu com resolutiu.
Com en tantes altres facetes de la vida —la informàtica o la fotografia—, la passió per entendre i comprendre el va portar a ser un músic complet i avantatjat. Quan amb el pas del temps va picar-li el cuc de la imatge en blanc i negre i es va voler endinsar en la fotografia, va preparar-se a la manera com ho havia fet sempre: «La fotografia me l'havia mirat de lluny, però no hi volia entrar, perquè com m'agradés ja sé què passaria, que m'hi abocaria (...) Però un dia em vaig dir que m'ho havia de plantejar. I ho vaig fer. En aquells moments encara no existia Internet, així que me'n vaig anar a les biblioteques i vaig agafar tots els llibres que podia i vaig estar tres o quatre mesos empollant-me i empollant fotografies». (vídeo) La seva passió per aprendre no tenia límits.
 |
| Àlex Blanco; any 2008 |
Però el seu impuls esbrinador no només el va portar a preparar-se, sent un excel·lent músic i fotògraf, sinó que va voler fer, oferir-se i compartir-se en diferents àmbits. En compaginar la seva suficiència artística amb la necessitat de donar-se als altres, va construir un particular llenguatge de servei: professionalitat, excel·lència i compromís. Tot plegat un modus vivendi al voltant de la música: «Treballo al servei d'altres persones. Sempre he tingut la sensació que he trobat el meu lloc en aquesta vida». (4) Un lloc on la paraula compartir va ser el nord i la guia: «Ensenyar és una de les grans responsabilitats que tenim totes les persones. Primer, la més important és la d'aprendre, tot el que es pugui. Tenim aquest regal, que és la vida, i hem d'aprofitar tot el que puguem per aprendre. Però la segona gran responsabilitat és compartir tot allò que hem après de bo. Aleshores, ensenyar, per a mi és una gran satisfacció: compartir i explicar totes aquelles coses que ens ajuden a ser una mica més persones, una mica més realitzats, una mica més feliços».
El seu caràcter honest,
persistent, pragmàtic, treballador i fidel als seus pensaments i principis va
configurar-li un plus d'autenticitat inqüestionable. Era tal qual: clar,
transparent, sense mentides, sensible al patiment de la gent, molt impulsiu amb
els seus objectius i amb un toc molt personal i individual en tot el que feia.
Tant darrere com davant de l'Àlex hi havia un esperit lliure i inconformista, conjugat
amb un alt sentit de la responsabilitat. Tot plegat viscut amb molta passió, sense
restriccions preestablertes o predestinades. Amb la força de qui sap que les
segones oportunitats acostumen a arribar tard i fora d'hora.
2 ~ CAPTIVAT PER LA MÚSICA
Solament l'artista pot satisfer els sentits
de l'ànima;
pot entrar en el domini de lo espiritual i mostrar el que no és evident»
(Àlex Blanco Guinot)
Gairebé és mitja nit. Des d'un quart d'onze el Teatre Poliorama ha gaudit d'una clamorosa actuació. Els aplaudiments finals, llargs i densos, són d'un públic absolutament entregat. La sessió acaba ben amunt, com les grans trobades musicals. El coliseu, ple a vessar, de mica en mica es va buidant, i la Rambla més senyera de la ciutat s'envaeix de gent complaguda. El seu art, tan peculiar com la seva personalitat, triomfa en una Barcelona cosmopolita que l'acull amb estima. Des que amb 15 anys va debutar a la metròpoli que l'ha encimbellat, el seu petit món s'ha fet gran, molt gran. Les actuacions a les ones de Ràdio Barcelona (5) l'han fet créixer imparablement, guarnint-la de fama i glòria.
És 17 de juny de 1932. L'agradable nit de divendres prediu un estiu xafogós. Malgrat que l'endemà és mig laborable, l'ambient a la Rambla dels Estudis és de xerinola i esbarjo. I encara ho és més quan les animades veus es revolucionen en veure l'artista sortir per la porta del teatre. En un tot i no res les felicitacions li arriben de totes bandes. Lola Cabello, (6) la cantaora paia més coneguda en el món artístic del flamenc és una celebrity de l'època. Artísticament considerada heterodoxa per la particular conjunció entre el flamenc i altres estils folklòrics és, precisament per aquesta peculiaritat i bon saber fer, molt valorada i estimada. La seva vida artística, tan meteòrica com curta, gairebé arribarà a tots els escenaris barcelonins amb el flamenco, els fandanguillos, pasodobles, coplas, malagueñas i saetas, aquesta última una de les seves especialitats. Però, malauradament, la glòria només la va poder gaudir fins a un fatídic dia d'agost de 1942, quan greument afectada pel tifus diria adéu per sempre, a 37 anys.
 |
| Lola Cabello |
L'Àngel (7) havia acabat de néixer quan la seva mare ja començava a il•luminar de flamenc i folklorisme els escenaris de Barcelona. En la seva infantesa va poder comprovar com la famosa Lola Cabello, la mare, trepitjava amb èxit el Teatre Barcelona, l'Olympia, el Victòria, el Circo Barcelonés, el Nuevo i fins i tot el Gran Teatre del Liceu. I també va conèixer el guitarrista que assíduament l'acompanyaria en els anys més prolífics: en Pepe Hurtado, (8) capaç de tocar tant Falla o Tàrrega com fandangos i altres estils flamencs. L'art de la cantaora malaguenya creixia exponencialment a la Ciutat Comtal, fins i tot reclamada per debutar a la pantalla gran. L'Àngel va poder gaudir-la també al cinema en interpretar un petit paper, una saeta, a la pel·lícula El Relicario. (9) Gairebé tota la vida artística de la mare la va conèixer de ben a prop, amb una popularitat creixent que la va dur a altres escenaris i on els espectacles i les obligades gires per Espanya significaven un adéu temporal pel petit Àngel. Malgrat tot, gairebé mai no es va perdre les barcelonines actuacions de comiat que se celebraven als teatres, abans d'emprendre aquells llargs i feixucs viatges del primer terç del segle XX.
Però als 14 anys va quedar orfe de mare i només li van quedar cent mil records; uns gravats al cor i els altres estampats en els vinils. Lola Cabello va ser una de les artistes que més discos va gravar, molt moderna i avançada en una època en què els primers registres gramofònics acabaven d'aparèixer. (vídeo) I des dels records i amb el buit de l'absència materna, l'Àngel va haver de dissenyar gairebé a les palpentes el rumb de la seva vida.
 |
| Àngel Blanco, al centre de la imatge; anys 60 |
La gran influència de
la progenitora va donar els seus primers fruits: la dèria artística mai no li
va abandonar. Però els estils musicals que tan intensament havia absorbit no serien
els que marcarien el seu camí. Estimulat pels aires que des de dues dècades
enrere anaven arribant dels Estats Units, el jazz va ser la seva elecció. I els
instruments de vent, especialment el clarinet, es van convertir en la seva preferència.
Amb els primers estudis de solfa acomplerts, ben d'hora va començar a tocar en
petites orquestres de la ciutat, fent actuacions de ball a sales de festa i envelats
a ritme de swing. I ara sí i ara també, el desig de tocar no se'l va treure mai
del damunt.
 |
| Àngel Blanco; anys 60 |
Però les coses van canviar quan la necessitat d'una certa estabilitat econòmica i un malentès puritanisme evangèlic de l'època de no voler mesclar la música de ball amb la fe, el va empènyer a llaurar-se el futur lluny de la música. La decisió va ser dolorosa. Desar en el calaix dels temps aquella màgica herència rebuda, va ser un cop prou dur. Sempre se'n va penedir. Malgrat tot, el fet d'haver abraçat la fe evangèlica juntament amb la seva esposa, Glòria Guinot, (11) un nou horitzó es va albirar. (12) La fe en un Déu més proper i real el va rescabalar de moltes incerteses, sobretot espirituals. I a desgrat de grans incomprensions i reticències de la família parental —de tradició catòlica— pel pas donat, res ni ningú va impedir que aprofundís en la nova fe.
Dia a dia l'Àngel va renovar-se mitjançant un Déu que calia viure'l plenament per a compartir-lo. Com a predicador, primerament a la seva congregació evangèlica del carrer Tallers de Barcelona i després a la del carrer Llull, molt ràpidament va ser cridat a altres esglésies i indrets. Amb Joventut per a Crist, (13) una entitat paraeclesial protestant, va participar activament en diversos actes barcelonins, especialment com a excel•lent orador.(14) La parella va viure pietosament la fe protestant i, per descomptat, amb l'enyor del llegat musical. I van arribar els fills: el Guillermo, l'Àlex, l'Alberto i la Míriam, que també s'hi van comprometre. Amb tot, la vida va transcórrer amb les lluites pròpies dels canvis de casa i d'escoles, amb les dificultats i les victòries, i també amb el caliu de la petita merceria que la mare, la Glòria, tenia al carrer Roger de Flor i que, fins i tot en els dos primers anys de matrimoni, un petit annex va servir de casa .(15)
 |
| Àlex Blanco tocant amb Ressò; 1976 |
Com els germans, l'Àlex va gaudir de l'art, introduint-se amb passió en el món sonor d'aquests grups i músics. I, com el pare, va estimar el jazz, malgrat que la posterior formació clàssica li va oferir un ampli ventall de possibilitats estètiques. Els estudis reglats de guitarra, la participació en un grup musical cristià durant set anys (16) i la forta inclinació per la música com a desig vital, el va fer replantejar moltes coses: «Vaig començar de nen, a estudiar, com molts nens, fins que un dia dius: 'ostres!, això m'agrada... però molt, molt, molt' i comences a pensar si seria possible dedicar-te seriosament».(17) Volia dedicar-s'hi, però els dubtes apuntaven a una soterrada i decisiva lluita. I en mig d'un dolorós contrasentit familiar, els dies d'acabar de prendre la decisió arribarien.
Després d'uns mesos d'incertesa amb la salut, un 17 de juny de 1980 el pare de l'Àlex, l'Àngel Blanco, va sentir com la vida començava a fugir-li a causa d'un cor malmès. Ingressat a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, va restar durant uns dies per exploracions i controls mèdics. Però la recuperació no es va produir. A la setmana següent, precisament a la revetlla de Sant Joan, una trucada telefònica a les cinc de la matinada va trasbalsar la llar dels Blanco-Guinot. L'Àlex i la mare van ser els primers que s'hi van atansar. Van sortir urgentment cap a l'hospital i, en arribar, la notícia que van rebre va ser la darrera i definitiva. El dolor va ser tant immens com indescriptible. De sobte, tots els records d'una vida es van traspaperar damunt d'ells com un llibre que s'hi resistia a escriure el darrer full.
Circumstancialment, en aquells mesos l'Àlex tot just havia tornat del Servei Militar. (18) I a banda de les obligacions amb l'Estat, el temps a Saragossa va ser molt profitós. En contacte amb una comunitat cristiana de base va fer amistats entranyables, d'aquelles que duren tota una vida. I amb elles també començaria a escriure els seus primers arranjaments, que més tard serien produccions que veurien la llum, com el musical Oye, Papá.(vídeo) Tot plegat l'ajudaria a entendre amb més claredat quin hauria de ser el seu camí. La concurrència dels fets i la crua realitat el va acabar d'empènyer vers el que havia intuït anys enrere. I en mig del dolor va aprendre definitivament la lliçó del pare:
«Hi ha coses que es van aclarint a poc a poc i hi ha coses que s'aclareixen de cop. Sóc dels que vaig fer el Servei Militar, i quan vaig deixar d'estudiar i fins que no vaig anar-hi, vaig estar treballant en una empresa, en una oficina, a l'editorial Blume, en la que estava molt bé. Però aquella petita experiència em va demostrar que allò no era el que jo estava buscant en aquesta vida. També hi havia un factor familiar, del meu pare, que sempre havia volgut ser músic i arrossegava la frustració de no haver-se dedicat a la música, i això també em va condicionar en el sentit que vaig veure que si jo tenia ganes de fer i no ho feia, sabia exactament el que m'esperava, la mateixa frustració que la del meu pare. Ell va tenir un atac de cor, i en aquests moments és la pregunta que et fas: 'què passa?', i et tires a la piscina. I va sortir bé, millor del que m'esperava». (20)
 |
| Àlex Blanco i Mercè Blanes; any 1984 |
Profundament captivat per la música, va virar definitivament el rumb i els destins de la vida. Complagut per l'amor que creixia i es consolidava amb la Mercè, tots els somnis i projectes es van anar confirmant conjuntament. De formació clàssica, però sempre obert a tota mena d'estils, l'Àlex era una ànima musicalment inquieta. Tant se'l podia trobar en un concert de Queen o del guitarrista Joe Pass, com en un altre de l'arpista Andreas Vollenweider, tot navegant pels mars de la world music, el pop, el jazz, la new age o el clàssic. La forta atracció per la música el va dur a cercar nous sons, músics i segells discogràfics. La fascinació per la sèrie Meadowlark d'Sparrow, el segell Windham Hill o, especialment, ECM Records el va dur a caminar sobre nous terrenys musicals que compaginava perfectament amb la seva formació acadèmica. Acostumava a dir: «M'ha estat molt útil i enriquidor tenir els peus a les dues bandes de la frontera. (...) Tinc un peu a la música clàssica i l'altre peu a la música moderna, sense problemes, sense conflictes. I sempre he anat caminant en aquest terreny» .(21)
La música, en un
sentit total, sense apriorismes i sense preeminències excloents, va ser el seu desig
artístic, malgrat tenir les lògiques predileccions. La música clàssica era una
d'elles. Captivat per la bellesa estètica i conceptual dels compositors
romàntics i dels autors del segle XX, va saber apropiar-se de l'endreçada retòrica musical que
traspuaven. La recerca d'una musicalitat discursiva i versada va ser un dels
seus nords. En els primers anys de professió l'havia fet valer: «Quan deixo les feines de l'estudi, l'única música que em
permet ventilar-me el cap i om-plir-me de nou és la música clàssica».
Àlex Blanco i Mercè Blanes; any 1980
Més enllà de l'amor
que els unia, l'Àlex i la Mercè van assumir com a propi un món sonor que els
identificava, una propietat privada construïda en el decurs dels anys.
Captivats i atrets per la força de la música, entre els dos van anar
seleccionant i edificant un particular i singular llenguatge que els interpretaria.
Temes com
Always and forever(vídeo) o
Letter from home(vídeo)
de Pat Metheny,(27)
posarien tendresa i sentit a la banda sonora dels seus dies. I entre totes les influències
abans citades, Metheny va ser, sens dubte, el músic en majúscules que els va acomboiar
en el decurs de la vida i des d'on van confirmar que la màgia de la música és
el domini de l'espiritual, de mostrar el que no és evident. I que l'artista pot
satisfer els sentits de l'ànima; perquè la música són petites històries que ens
revelen les autèntiques veritats que ens commouen per dins.
3 ~ LA
CONSTANT RECERCA ESPIRITUAL
«El llenguatge de l'artista és un llenguatge
molt semblant
al de Déu»
(Àlex Blanco Guinot)
Setze anys de vida són
un gran toll d'aigua per trepollar i esquitxar amb sabates noves. Especialment
si en una mà tens una guitarra i a l'altra una fe en plena evolució. Això és el
que va viure i sentir l'Àlex quan a aquesta edat va compaginar la seva gran
afició per la música amb una intensa recerca espiritual, tot plegat de la mà de
Ressò, un grup musical amb molta tirada entre els joves cristians de l'època.
(vídeo)
I malgrat ja havia tingut una primera experiència amb un grup anomenat
Flors i Violes,(29)
amb el seu amic de batxillerat Roger Ferrer, Ressò va significar
la conjunció d'una primerenca fe amb la joia de la música.
1973: J.Meseguer, M.Frattarola i À.Blanco (Ressò)
Amb en Josep Meseguer(30)
3 ~ LA CONSTANT RECERCA ESPIRITUAL
(Àlex Blanco Guinot)
Setze anys de vida són
un gran toll d'aigua per trepollar i esquitxar amb sabates noves. Especialment
si en una mà tens una guitarra i a l'altra una fe en plena evolució. Això és el
que va viure i sentir l'Àlex quan a aquesta edat va compaginar la seva gran
afició per la música amb una intensa recerca espiritual, tot plegat de la mà de
Ressò, un grup musical amb molta tirada entre els joves cristians de l'època.
(vídeo)
I malgrat ja havia tingut una primera experiència amb un grup anomenat
Flors i Violes,(29)
amb el seu amic de batxillerat Roger Ferrer, Ressò va significar
la conjunció d'una primerenca fe amb la joia de la música.
i en Miguel Frattarola
(31)
—
dos companys de la mateixa església evangèlica del carrer
Llull de Barcelona— van posar en marxa un dels primers grups de música cristiana
de l'època, tot cantant de Déu a ritme de pop, folk i gòspel. Per l'Àlex van
ser set anys d'intenses vivències amb més de 240 concerts arreu del
país i a l'estranger, col·laborant tant amb esglésies protestants com
catòliques.
(32)
Va ser
una nova manera d'albirar un Déu més real, que amb els anys el duria a una
recerca espiritual cada cop més allunyada de parafernàlies ritualistes i
màscares religioses.
 |
| 1973: Josep Meseguer, Miguel Frattarola, Àlex Blanco i Jordi Vera (Ressò) |
La seva gran sensibilitat musical va ser part important de la identitat sonora i estilística del grup. A més d'incidir decisivament en els arranjaments musicals de les cançons, també feia de veu solista, i tant se'l podia sentir tocant la guitarra elèctrica com l'acústica o el baix. Els seus solos de guitarra distorsionada tenien la virtut de ressaltar i amplificar la bellesa dels temes, amb una acurada interpretació. Però de totes les peces, va haver-hi una que el definia molt especialment i amb la que se sentia molt identificat. Era com una segona ànima, una sentida expressió espiritual. Captivat per les paraules i pel seu missatge, magistralment va posar música a Soneto al crucificado, un poema anònim de la segona meitat del segle XVI. A la gravació de l'any 1979 se'l pot escoltar amb el seu característic timbre de veu, intraressonat i engolat:
«No me mueve, mi Dios, para quererte
el cielo que me tienes prometido
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por
eso de ofenderte.
Tú me mueves, Señor. Muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido;
muéveme el ver tu cuerpo tan herido,
muéveme tus
afrentas, y tu muerte.
Muéveme, en fin, tu amor, y en tal manera,
que, aunque no hubiera cielo, yo te amara,
y, aunque no
hubiera infierno, te temiera.
No me tienes que dar porque te quiera,
pues, aunque lo que espero no esperara,
lo mismo que te quiero te quisiera». (vídeo)
Però un nou temps començaria a forjar-se entre 1979 i 1981, en un profund procés de renovació i reestructuració interna. Coincidint amb l'obligatori pas pel Servei Militar a Saragossa, a la ciutat va conèixer un grup cristià catòlic que marcaria la seva vida. Els germans de la família Gacías: Jesús, Javier i Pablo, amb les seves respectives parelles, Nieves, Paloma i Pilar, van esdevenir un suport anímic i espiritual inestimable. I, també, amb la companyonia d'en Joan Folguera, l'amic cristià de Barcelona a la caserna, els dies a la riba de l'Ebre va significar una renovació en dues vies. Per una banda, tornar a descobrir la força d'un Déu personal i transcendent, i, per l'altra, redefinir el seu futur musical. (34) Ambdues van ser palanca i trampolí per a decisives passes cap a la professionalització amb la música i vers una espiritualitat més sincera i menys impostada. D'aquella experiència va sorgir un musical sobre el Pare nostre, Oye, Papá, (vídeo) i d'altres projectes que de mica en mica es posarien en marxa.
En deixar enrere una de les activitats musicals més intenses de la primera joventut, el seu desig de professionalitzar-se amb la música el va empènyer a cercar altres reptes i horitzons. El nou món musical que se li va obrir de bat a bat el va fer veure que encara li quedava molt per aprendre. Que més enllà del petit món on s'havia instal·lat, fora hi havia músics molt i molt competents. I que, si volia endinsar-se en el món professional, hauria de preparar-se millor i seguir estudiant, a més d'actualitzar-se en totes les tecnologies relacionades amb la música.
En mig de tot i poc temps després de tornar de Saragossa, l'església del carrer Llull on es congregava va quedar minvada pel que fa a la direcció. La sobtada mort del pare, l'Àngel Blanco, i un seguit de canvis interns ho van motivar. El buit de lideratge el va impel·lir, juntament amb en Josep Meseguer i en Manel Fernández, a prendre responsabilitats cabdals en uns anys intensos, que va satisfer amb escreix amb la seva afectuosa manera d'apropar-se a les persones. (36)
Aquella dècada, la dels vuitanta, va ser plena i prolífica. A banda d'altres activitats professionals, l'Àlex va continuar conreant l'espiritualitat mitjançant la música. Amb el seu germà petit, l'Alberto, la seva cunyada Mercè Capell i la seva futura esposa, la Mercè Blanes, va iniciar una petita formació musical, un quartet anomenat Tragaluz. Les dues parelles s'hi van avenir tant musicalment com espiritualment, i fruit d'actuacions a diversos indrets de Barcelona i Catalunya, el 1983 van enregistrar un àlbum: Tragaluz~Cada día. (37) Els textos, molts d'ells escrits pel mateix Àlex i, d'altres, per la Mercè, la seva parella, traspuaven reflexions i espiritualitat, com la lletra de Ni un instante de paz:
«Absorto en el quehacer de cada día,
Tragaluz; any 1981
clavado y
arraigado sin poder salir,
se me olvidó
pensar que llega el día
en que todo se
acaba
y no pude
encontrar…
ni un instante de
paz,
ni un minuto de
descanso,
hay demasiado que
hacer
para pensarlo.
Ni un instante de
paz
ni un minuto de
descanso,
hay demasiado que
hacer
para pensar en
Él…».
(vídeo)
Captivat per la figura de Jesús i el seu missatge transformador, va participar com a músic en alguns grups de testimoni, com La Banda de la Sal el 1988. I, a principis de 1990, empès per la lectura dels Evangelis, va musicar alguns passatges. Les paraules del Mestre de Galilea sempre l'havien commogut. En una producció discogràfica titulada Canciones según san Juan, va deixar constància musical de disset versets bíblics amb les paraules de Jesús. I en comptes d'utilitzar una de les seves versions favorites de la Bíblia, Dios habla hoy, es va servir de l'antiga Reina-Valera en castellà de 1960 per narrar les veritats que anava descobrint. Aquelles antigues i eternes paraules continuarien asserenant l'ànima: «Señor, a quién iremos? Tú tienes palabras de vida eterna. Hemos creído y ahora sabemos que tú eres Cristo, el Hijo del Dios que vino, hemos creído y ahora sabemos que eres Hijo de Dios». (vídeo)
 |
| Àlex Blanco dibuixat per Laura Blanco; any 2013 |
«No hay resurrección si no hay muerte. No hay alumbramiento si no hay crisis. Creo que los que habéis experimentado lo bonito de crear, sabéis que muchas de las grandes obres nacen de las grandes crisis. Eso no es malo. Lo que no es bueno es intentar descartar el sufrimiento, descartar las lágrimas. Dios llora mucho, Jesús lloró muchísimo, pero dio a luz una generación inimaginable: hombres hechos hijos de Dios. Y Dios nos ha metido en medio de este fabuloso proyecto. Y quiere que participemos, y quiere que le ayudemos, que colaboremos con él. Para los cristianos tiene tanto sentido nuestro pincel, nuestra voz, nuestra metáfora, nuestra poesía... Porque Dios no solamente ha salvado nuestra alma, ha salvado nuestro pincel, ha salvado nuestra voz, ha salvado nuestra popularidad». (40)
 |
| Àlex Blanco i Donna Hightower, any 1985 |
Com a part de la seva intensa carrera personal i musical, la relació amb les diverses confessions cristianes, tant evangèliques com catòliques, va ser molt satisfactòria. La gran varietat i diversitat de gravacions cristianes en què va participar va ser un característic segell d'espiritualitat al servei dels altres. Des de col·laborar amb Luis Alfredo Díaz en la direcció i producció d'alguns discos, com, per exemple, Creo, a fer d'arranjador per a diversos grups evangèlics, com Caliu o Ictus. Igual podia arranjar diversos àlbums per la Hermana Glenda, com ser el director de producció i guitarrista de la famosa cantant nord-americana de gòspel Dona Hightower. (vídeo) O, encara més, tant podia viatjar de gira l'any 1988 als Estats Units de guitarrista substitut amb el grup evangèlic Esclat de Pau, com a Guatemala el 2005 amb la formació catòlica Kairoi, reemplaçant un altre guitarrista. Tanmateix, amb el grup Kairoi tindria una llarga relació que aniria des de les gravacions en el seu primer estudi a Barcelona fins a les darreres èpoques a Montornés del Vallès.
La versatilitat i disposició de l'Àlex per ajudar i col·laborar des del seu vessant professional el duria a viure una fe on la música seria el llenguatge habitual. Aquest fet, el de viure una espiritualitat cristiana mitjançant la música i el contacte amb diversos grups i denominacions cristianes, el duria a una connexió amb l'art i la fe molt especial. D'una banda, la relació amb els músics que passaven pel seu estudi significaria tresorejar la fe dels altres, vinculant-la amb la seva fe. És a dir, gaudir de la feina que professionalment realitzava, fent-la espiritualment seva. I, de l'altra banda, ataüllar com el complex plurivers religiós de les fes sistematitzades i organitzades podien arribar a malmetre la veritable i genuïna fe.
La seva mirada independent respecte a la vida i els successos del dia a dia generalment el portava a veure més enllà de la simple realitat. A més a més del seu caràcter afermat i, al mateix temps prudent i respectuós, com a músic i artista tenia la facilitat d'observar i copsar alhora tant els detalls com el conjunt. Aquesta forma de ser i sentir el va dur a tenir certes perspectives que es podrien qualificar de personalistes o molt particulars, però que en realitat eren el resultat d'una gran capacitat de sinopsi i síntesi en mig de la complexitat. La constant recerca espiritual el va dur a trobar-se cada cop més amb ell mateix i a tenir percepcions i opinions molt pensades i formades, malgrat que no sempre les verbalitzava a tothom.
No obstant això, gra
a gra deixava caure el seu pensament, sobretot quan observava com s'utilitzava
la religió per oprimir les persones amb l'excusa de l'obediència deguda. En
diverses ocasions ho va poder comprovar molt cruament amb els seus propis ulls,
especialment en algun viatge a Amèrica del Sud. Per molta veritat que pogués
haver en la fe professada, denigrar subtilment o clarament éssers humans per
raons de fidelitat a un sistema religiós no ho considerava justificable. I es rebel·lava.
Per l'Àlex, moltes religions es tancaven en elles mateixes, es creien
exclusives i eren armes de poder i control. I tot sovint recordava aquelles
conegudes i contundents paraules de Jesús:
«el blat i el jull creixen junts;(42) són
llops amb pell d'ovella».
(43)
Com a cercador de veritats socials, humanes i espirituals, sempre estava en constant revisió íntima. Una de les seves virtuts era ser fidel a sí mateix, malgrat que des de fora no s'entengués la seva posició i pensament. Així que mai no va deixar de pensar, ser i fer com creia. Aquest tarannà el va fer més bell i encisador, malgrat que, com és lògic, podia comportar-li incomprensions. La seva forma de veure la vida el va dur a enfrontar-se a preguntes que d'altres obviarien, potser per por a les respostes o a les no-respostes. A vegades, fins i tot el seu pragmatisme resolutiu podia donar la sensació que ho tenia tot apamat, encara que, en realitat, era un cercador de veritats.
 |
| Exposició 'Santa Quitèria, una visió del temps'; any 2003 |
En el mes d'octubre
del 2003, en un opuscle de presentació d'una exposició fotogràfica
pròpia —Santa Quitèria, una visió del temps
—(44)
va estrafer el savi Salomó insinuant la màxima del
predicador: «vanitat de vanitats, tot és vanitat!»:
(45)
«Quant temps és necessari perquè una petita
planta s'obri pas entre la pedra?; quant perquè l'heura amagui una tomba?;
quant perquè els cossos morts tornin a ser pols?; quant perquè la pols es faci
fang, el fang enganxi la pedra i la pedra creixi com un gegant? Com és que aquestes pedres mortes em
sobreviuran? A quantes vides han sobreviscut i a quantes més sobreviuran? Pot
la creació superar, sepultar i oblidar el seu creador? Hi ha algun consol en les respostes? No. Però seguirem preguntant com si la nostra
ànima s'alimentés de preguntes, de preguntes i de visions. Cal veure tot el que
puguem mentre tinguem l'ocasió. Veure, viatjar, veure, recordar, veure,
retenir, explicar, veure, veure... perquè el temps no s'atura».
Les preguntes sense massa
respostes van quedar reflectides en l'opuscle de l'exposició fotogràfica que,
precisament, anava sobre les pedres. La vanitat de la vida i, també, l'esperança
d'estimar espiritualment la vida malgrat que la seva lleugeresa era, si més no,
l'estètica formal del seu pensament independent. Un pensament que s'enfrontava
tant a les preguntes com a les respostes amb la necessitat de cercar un més
enllà en el més aquí, en l'ara més nu, en la realitat més crua de la vida on
les preguntes sempre sorgeixen de la consciència de finitud humana.
 |
| Àlex Blanco; any 1999 |
L'Àlex era d'una fermesa de caràcter i apassionament vital tal, que ningú diria que cercava l'espiritualitat en les aigües de les preguntes. Paradoxal. Però res no el va impedir enfrontar-se al dubte més descarnat i fins i tot persistir-hi fins a albirar una opinió pròpia, no contaminada. Va ser aquesta honestedat intel·lectual interior la que el va portar a una de les conclusions més radicals i al mateix temps més saludable: «el dubte ens fa més humils». Des de la mirada del que se sap ple de vida, però també acompanyat de preguntes, va optar per cercar opinions pròpies en lloc d'acceptar a ulls clucs fórmules alienes. Va preferir aquella actitud clara i sincera amb un mateix on el dubte es convertís en l'opció més raonable per a la subsistència intel·lectual i espiritual, i on la resultant fos la preuada virtut dels que cerquen la justícia i la pau. Es reconeixia en les sàvies paraules de Martí Luter escrites en el Magníficat: «Coneix rectament a Déu qui sap que es fixa en els humils». (46)
Es fixava en els humils de pensament i de vida. I tanmateix no tenia problemes per apropar-se a gent diversa, d'altres cultures, o relacionar-se amigablement amb el desigual i diferent. I, per descomptat, en mig del brogit de la feina de l'estudi de gravació sempre tenia un moment per a petar la xerrada, esbossant relats sincers i reflexius en el valor de la sàvia conversa. Si més no, en la recerca íntima de la seva espiritualitat es va fixar en el procediment humil com a manera d'entendre la fe que conreava. Una fe aparentment austera, recelosa de formats magnànims i xous religiosos. Una fe mudable en art, com una simbiosi musical, cercant també una resposta de vida plena en les notes de la guitarra. La música com a guariment de l'esperit; l'art com a comprensió revelada de Déu. En definitiva, una llar de recolliment i acolliment del seu esperit en els compassos de la vida i en la recerca personal. I en mig de totes les lluites, compartides o no, l'amor de Déu i l'amor humà s'ajuntaven en els sons i els acords com una bella manera d'expressar-se i entendre's en temps d'incerteses. I sempre, tan ell com la Mercè, van tenir la convicció que la mà de Déu no els deixava, apropant-los gent autèntica, enriquint-se espiritualment dels qui saben estimar senzillament.
Quan el cor ja
malmetia poca vida, en un reportatge especial que li va fer el setmanari Catalunya
Cristiana l'octubre del 2012, l'Àlex va
expressar part del seu pensament vital com si fos la seva recepta de vida i
obra
:
«Des de la meva modesta visió l'única cosa
imprescindible és viure vides 'com Déu mana'. La resta són formes de
comunicació més o menys efectives o agradables, però que si no estan confirmades
per vides exemplars i admirables... Per arribar al cor només cal parlar, cantar
i viure des del cor. És una frase maca, ja ho sé, però cal despullar-la de tot
romanticisme i aprofundir en què vol dir».
(47)
Com bé deia
l'Eclesiastès, en aquest trajecte terrenal hi ha temps per a tot.
(48)
I hi ha dies i dies en què el vaixell de la vida navega a alta mar encara amb
vista a terra a la part de popa. Però després del llarg viatge, arriben jorns
en què només es veu terra a la part de proa. I és en aquell moment quan l'autenticitat
d'una fe nua i sense additius es revela com la veritable raó de ser.
4 ~ AMB TOTES LES GUITARRES
«Perquè sobren presses i angoixes»
(Àlex Blanco Guinot)
Diuen que els músics
es farguen i modelen a peu de vida, a peu d'emocions i mirades encuriosides,
com descobrint quelcom de transcendent en allò que sembla intranscendent. També
diuen que es perden en somnis sonors tot explorant l'impossible amb totes les
notes possibles. És el món dels que se saben complets i sencers en l'imaginari
d'una melodia.
Va ser en unes colònies d'estiu quan l'Àlex va percebre alguna cosa substancial en el món sonor que l'envoltava. Una transcendència en mig de la intranscendència. De cop i volta, amb ulls esbatanats va veure i sentir el que fins aleshores mai se n'havia adonat amb tanta intensitat. L'impacte sonor de sis cordes que lliurement ressonaven el van conquerir de cap a peus. Tenia 10 anys. L'intèrpret era en Joan Marc Mirón, (49) un nen com ell que amb la seva guitarra a les mans el va fer sentir una intensa atracció per l'instrument. Des d'aquell dia va tenir clar que aquell cos sonor seria part de la seva vida i que el flirteig romandria per sempre.
De petit mai havia destacat per ser un gran estudiant. Els pares el van dur al Liceu Francès i de més gran va anar a diversos col•legis privats de Barcelona, tot canviant d'escola per algunes insuficiències en els estudis. El camí lectiu va ser una mica llarg i feixuc. Però fet i fet, els anys acadèmics van acabar de la manera més paradoxal: només li va faltar una assignatura per enllestir el batxillerat. La raó i la causa va venir per les discrepàncies amb una professora sobre les idees comunistes. La mestra li va demanar que fes un treball de final de curs favorable al tema i ell s'hi va negar. I, de retruc, va suspendre l'assignatura i no va aconseguir la titulació.
Però amb la guitarra tot va canviar. Des que va descobrir-la i la va fer seva, la fal•lera per aprendre i estudiar el va dur a cercar els millors professors i les millors escoles. El primer mestre va ser del mateix barri del Carmel on vivia, n'Antonio Val Lorente, quan tenia 12 anys. Val Lorente el va proveir d'una bona base musical i instrumental (1970-1976). Més tard, cap als 18 anys, va estudiar al Centre d'Estudis Musicals de Barcelona, on va seguir la carrera de guitarra clàssica amb el mestre José Muñoz Coca (1976-1985) .(50) Quan entremig va haver de fer el Servei Militar a Saragossa, a més a més de tocar la trompeta a la banda, va aprofitar els moments d'esbarjo a la caserna per continuar estudiant aplicadament i per escriure les seves primeres obres clàssiques per a guitarra. D'aquella època neix una de les més belles: Poema de las Violetas. (vídeo)
En tornar del compromís militar amb l'Estat va voler recuperar el temps i de manera enderiada va retornar a l'estudi reglat, fent moltíssimes classes i invertint innumerables hores en l'instrument. Al mateix temps va començar a examinar-se per lliure a l'Escola Municipal de Música i Dansa d'Esparreguera guiat pel seu mestre de guitarra, en José Muñoz Coca, i per na Carme Segura en la part teòrica. I en molt poc temps, en només tres anys, va obtenir el títol de grau mitjà de guitarra amb menció d'honor i, seguidament, el superior (1980-1989). Més tard, sota el mestratge de Josep Henríquez, l'any 1995, va complir el vuitè curs pendent i la titulació oficial.
 |
| Àlex Blanco; any 1983 |
Què cert i bell és tot quan un troba el seu lloc a la vida. La música l'havia corprès de dalt a baix, encarant tots els rumbs i definint tots els horitzons. Ja res el distrauria de la passió per una guitarra que l'havia enlluernat quan tenia 10 anys i que no va deixar de tresorejar en cap moment. Així ho reflexionava en la maduresa: «Als dotze anys ja estava amb la guitarra i la música clàssica. Als quinze estava en un grup per diferents llocs, tocant. I em vaig adonar que no podia decantar-me per una altra cosa que no fos la música». La seva disposició i preparació musical el va dur a un personalíssim maridatge amb l'instrument, experimentant des del principi totes les versions: la guitarra espanyola, l'acústica i l'elèctrica. La seva versatilitat el feia competent i suficient en tots els àmbits, donant a cadascuna el toc necessari per treure-li l'ànima sonora en qualsevol estil. I tant se'l podia sentir distorsionant solos amb la guitarra elèctrica en un conjunt de pop-rock com introduint l'acústica en gravacions fonogràfiques. O tocant l'espanyola en concerts i actuacions arreu del país. I tot plegat intercanviablement. Es poden escoltar alguns breus fragments amb totes les guitarres a l'enllaç del peu de pàgina. (vídeo)
 |
| Àlex Blanco i Gemma Pandolit; any 1984 |
Àlex Blanco a Benissa; any 1992
el Festival de les Arts— o al Christian Artists
Seminar a De Bronn (Holanda).
(vídeo)
Com a intèrpret va actuar en bona part
de la geografia de l'estat espanyol, de països europeus i del continent
americà. Bèlgica, Itàlia, França, Holanda, Estats Units, Mèxic, Guatemala o El
Salvador el van rebre en diverses facetes musicals. A més a més, la seva gran versatilitat
i disposició creativa amb la guitarra van ser requerides per a diversos
muntatges artístics, com el que va protagonitzar amb l'actriu Mar Fernández,
amb una proposta escènico-guitarrística sobre el poeta Antonio Machado i els
seus darrers mesos a Barcelona: «Machado en dos
actos» (2001-2008).
(55)
Però a banda dels
diversos i apassionants esdeveniments de la seva llarga carrera musical,
(56)
l'Àlex va viure i protagonitzar mitjançant la guitarra un dels episodis més dolços
i tendres del seu currículum. Ell mateix ho va resumir i detallar en una
entrevista de televisió: «Als 18 anys vaig començar a fer classes de guitarra, i
unes de les meves primeres alumnes van ser dues nenes d'11 anys que les dues es
deien Mercè. Amb una d'elles ja he tingut dos fills (per la via legal), l'altra
és la meva cunyada».
(57)
Curiosament, la Mercè Blanes va passar de ser la
Àlex Blanco i Mercè Blanes; any 2016
primera alumna a convertir-se en companya de vida, en mare dels seus dos fills i,
també, en parella artística. La consistent i reglada competència musical que la
Mercè va adquirir la va dur a tocar en duet amb l'amat que havia compartit tant
i tot.
(58)
El vídeo de marit i muller tocant Scherzino Mexicano de Manuel Ponce en una gravació del 2006 és encisador.
(vídeo)
I en dos discos monogràfics de guitarra de 1990 i 1992 –Cuerdas–, també se'ls
pot escoltar interpretant dues peces, una d'elles la Danza Española
(Oriental) d'Enrique Granados.
(vídeo)
A banda de la primera i jovenívola experiència amb les Mercès, l'Àlex es va prodigar a bastament en la didàctica musical:
«M'agrada ensenyar. És una de les grans
responsabilitats que tenim totes les persones. Primer, la més important és la
d'aprendre tot el que es pugui. Tenim aquest regal, que és la vida, i hem
d'aprofitar tot el que puguem per aprendre. Però la segona gran responsabilitat
és compartir tot allò que hem après de bo. Aleshores, ensenyar, per a mi és una
gran satisfacció. Poder compartir i explicar totes aquelles coses que ens
ajuden a ser una mica més persones, una mica més realitzats, una mica més
feliços».
 |
| Laura Blanco i Àlex Blanco; any 2015 |
Aquest desig que va
transmetre amb deler a desenes d'alumnes, també el va compartir a casa, amb els
fills. Tant l'Àngel com la Laura van rebre dels progenitors tal excel·lent base
musical, que fins i tot col•laborarien conjuntament en sengles projectes
artístics. L'Àngel, amb gran sensibilitat i execució guitarrística, sempre ha
estat disposat a participar-hi. I la Laura, multifacètica, destra en belles
arts, piano i amb bona veu, ha estat, artísticament i musicalment, molt activa.
(61)
Entre altres aportacions, la sensibilitat de la Laura ha quedat ben reflectida
en musicar un poema de Montserrat Abelló —Cadascú ha de
tenir—, amb la participació de l'Àlex en els arranjaments (2016).
(vídeo)
I, també, en un vídeo del 2017 se la
pot veure i escoltar amb el seu pare a la guitarra cantant Nues, del grup Hora de Joglar
(vídeo)
Un fet destacable de
la personalitat de l'Àlex va ser la seva didàctica musical. Sí, personalitat,
perquè la didàctica mai no va ser un apèndix ni un concepte aliè a la seva
persona, sinó que ell mateix era una forma de ser i pensar que incloïa tot el
que feia. Aquesta didàctica personal que va impartir en multitud d'ocasions amb
els alumnes, en la feina a l'estudi de gravació o en els concerts i en les
diverses activitats artístiques, va ser un instrument més en les seves mans. Era
un fons absolutament transferible de vitalitat i d'estil de vida:
«Perquè venim a aprendre y després a compartir. Per a mi
aquest és un principi vital. Això em dóna raó per tot el que faig i per tot el
que sóc. Per a mi, aprendre és sentir-me viu, és sentir que creixo, que té
sentit la meva vida. I, sobretot, en el moment que comences a compartir-ho,
crec que el cercle arriba al seu punt culminant».
(vídeo)
Com en tot el que va fer al llarg dels anys, la seva tesi didàctica de la música es resumia en saber exactament què era suficient i què era sobrer. Concepte senzill, però transformador. Molts l'havíem escoltat infinitat de vegades repetint la seva cèlebre màxima: «menys és més». És a dir, cal tocar el que cal tocar, fer-ho bé i saber que el que no convé no cal. Aquesta mirada de vida aplicada a l'àmbit artístic el conduiria a adaptar unes belles i conegudes paraules del rei Salomó recollides a l'Eclesiastès. L'original bíblic fa referència als diversos períodes de la vida, on hi ha temps per a tot el que es vol, i on cada cosa és bella en el seu moment. I com si fos una classe magistral per als seus alumnes de guitarra o per als artistes que anaven a gravar a l'estudi, l'Àlex va deixar-nos a tots plegats una particular adaptació: el seu llibre d'estil.
Temps d'aprendre i temps d'ensenyar,
temps d'escoltar i temps d'actuar,
temps en silenci i temps de música,
temps d'acompanyar i temps per al 'solo',
temps de llegir i temps d'improvisar,
temps de callar i temps per cantar,
temps de consonàncies i temps de dissonàncies,
temps entre el públic i temps davant el públic,
temps en solitari i temps en conjunt,
temps de tocar IN i temps de tocar OUT,
temps lent i temps presto,
a temps i fora de temps,
amb temps i sense temps.
....i tot ha estat bonic en el seu temps». (65)
Des d'aquestes
paraules es pot albirar l'esperit de l'Àlex quan feia classe als seus alumnes,
instant-los a tocar exactament el que havien de tocar i practicar amb cura i
responsabilitat, a ser conseqüents i aplicats. I també es pot intuir com
després de les diferents preses de gravació a l'estudi sabia trobar el punt
just entre totes les repeticions i interpretacions per a dir finalment: «aquesta és la
bona». Una frase màgica per constatar, per
una banda, la millor o més acurada interpretació i, per l'altra, els límits de
la perfecció humana.
«Tots aprenem d'imitar. De fet, el procés
creatiu sempre té tres grans etapes. La primera és la imitació. La segona etapa
és l'assimilació. És a dir, quan ho entens i quan ho interioritzes. I la
tercera és la innovació. Sempre he tingut la sensació de ser un etern aprenent
de la música i de totes les coses. I segueixo copiant i segueixo estudiant els
llibres. I espero no perdre mai aquesta actitud d'aprenent».
 |
| Àlex Blanco amb saxo soprà; any 1989 |
I va continuar aprenent. A banda dels estudis reglats de guitarra i música, també es va interessar per altres instruments. Tocava amb absoluta solidesa el baix elèctric, sent el baixista de grups com La Banda de la Sal (1987) (vídeo) o gravant-lo habitualment per produccions discogràfiques a l'estudi. I d'altres, com el teclat, el banjo, l'harmònica o l'acordió els anava aprenent de forma autodidàctica. No obstant això, amb el saxo alt, la viola i la flauta travessera va aprofundir, estudiant-los i aconseguint en cada un d'ells el grau mitjà del Conservatori (1987-1997). Sorprenentment, l'Àlex ens va llegar un excel·lent registre discogràfic amb la flauta travessera: l'àlbum Después de un sueño (1993). Un duet amb la pianista Raquel Andreu amb temes de Christopher Norton o Gabriel Fauré, entre d'altres. (vídeo)
 |
| Àlex a l'hospital Sant Joan de Déu, amb Cristina Molina |
Els més de trenta anys d'experiència com a docent de diverses matèries musicals en centres públics i privats es convertirien en un actiu molt preuat. Va ser cap d'estudis i director de l'Escola Municipal de Música d'Esplugues de Llobregat, a més de professor de guitarra clàssica i moderna, saxo, llenguatge musical i combo en el mateix centre (1996-1999). També fou cap d'estudis de l'escola Tot Música de Caldes de Montbui (1995). I entre altres escoles i centres on exercí de professor i pedagog, com a Bellaterra, Granollers, Gavà, Martorelles o Esparraguera, (68) és de destacar els cursos que va impartir a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (1995-1996) i a l'Institut Joan Llongueres de Barcelona (2006-2007). Però una de les més reeixides va ser la de professor d'improvisació en el Màster de Post Grau en Musicoteràpia de la Facultat Blanquerna-Universitat Ramon Llull (2002-2008). La seva aproximació com a musicoterapeuta al món de la teràpia el va proporcionar un sentit més profund del mer utilitarisme i hedonisme artístic de la música. Amb la musicoteràpia va copsar realitats humanes que anaven més enllà del plaer i el gaudi sonor. La música apaivagava l'esperit:
«He tingut moltes
ocasions de tocar a molts indrets, fent concerts... I he tingut ocasions molt
maques de fer-ho d'una manera més solidària. Vaig estar al psiquiàtric de Sant
Boi amb una reacció inesperada, perquè, normalment, per la gent que està allà
internada mai saps com sortirà la cosa. I és fantàstic que davant aquesta
música que és molt tranquil·la, estaven calmats,
estaven callats, estaven receptius, i parlaven des de les butaques dient-me
coses boniques i encisadores. També recordo que fa poc vaig estar a l'hospital
Sant Joan de Déu i vaig passar per la secció d'oncologia... I veure com els
nens, les nenes i els pares s'acostaven i escoltaven... I notes que hi ha el
feedback aquell... Són moltes i moltes coses...!».
Aquesta suggeridora al·lusió a 'moltes i moltes coses...', resum inconcussament com l'efecte de la música pot arribar a ruixar l'esperit d'una claror tan guaridora. Un esguard encalmat de vida, molt més profund que la simple experiència consumista i comercial de l'art. Al cap i a la fi, una vivència de l'ànima que omple de sentit els sentits, que ens acompanya i ens ullprèn. I, si fos ara, l'Àlex ens ho tornaria a dir amb els dits amarats de dolça música: «perquè sobren presses i angoixes».
5 ~ EMBELLINT
ELS SOMNIS MUSICALS DELS ALTRES
«No hi ha
resurrecció si no hi ha mort;
no hi ha naixença si no hi ha crisi:
les grans obres neixen de les grans crisis»
(Àlex Blanco Guinot)
Com els terrissaires que
modelen el fang fins a donar vida a
Àlex Blanco; any 1999
un bocí de terra eixuta, així era l'Àlex:
un terrisser de la música. La comesa consistia a transformar un erm i àrid
territori sonor en un verger de músiques vives. I no sempre el propòsit
resultava fàcil ni senzill. Moltes vegades l'argila i l'aigua no quallaven prou
per a sostenir-se. Més aigua no ho feia més melodiós, ni més terra més harmònic.
Fins i tot, quan amb les mans modelava les delicades figures musicals, sovint algunes
arestes s'escardaven, perquè un xic més o menys d'humitat canviava el sentit íntim
i últim de la composició. I després de voltes i voltes en el torn de la
partitura, entre els dits experts i la paciència de l'arranjador es reconstruïa
una perceptible efígie que sempre acabaria sent una petita obra d'art al servei
dels altres.
L'Àlex era un artesà
de la música. Un artesà amb ànima espiritual i professional. Tenia esperit,
molt; tenia professionalitat, molta. I per estrany que sembli, la conjunció
entre ambdues essències feien de l'il·lustre terrissaire un expert psicòleg
dels somnis dels altres. Perquè l'aigua també era el seu esperit; i l'argila el
seu alt sentit professional. La combinació el feia solvent i amb recursos
davant els reptes de noves i diferents produccions. En la llarga història de
l'estudi de gravació, moltes d'aquestes petites obres van començar tan
anònimament que, a vegades, al final del procés no es reconeixien a si
mateixes. D'altres, molt més definides i encara perfectibles, només
necessitaven el toc precís i il·luminador del terrisser per reverdir l'obra.
Tot va començar un
dia de 1980. En un petit i molt casolà estudi dins d'una minúscula
habitació a casa de la mare, va ser on per primer cop va començar a arranjar els
somnis dels altres. Els primers afortunats van ser dos cantants. Una parella,
un matrimoni: la Maria Luz Bermúdez i el Rafael Gómez.
(vídeo)
Es feien dir Ráfagas de Luz. El
Rafael va aportar les seves cançons i l'Àlex va fer els arranjaments. La
gravació es va realitzar a Sonocentro, un estudi de Barcelona on el Manu, el
Miki i l'Esteve serien els enginyers de so.
(70)
Després d'aquella primera producció, tres anys després i en el mateix indret,
va veure la llum Oye, Papá, el musical que mesos
enrere havia realitzat conjuntament amb José Luis Cortés (1983).
(vídeo)
I a l'any següent va ser l'arranjador del primer àlbum en solitari de Vicente
Forner, Identidad (1984),
(vídeo)
també gravat a Sonocentro.
Àlex Blanco a l'estudi Liliput; any 1987
acumulat amb les gravacions fonogràfiques de Ressò,
aquelles tres primeres experiències en quatre anys el van animar a dissenyar el
seu primer estudi, dins d'una habitació de la llar que l'Àlex i la Mercè havien
acabat d'inaugurar amb la unió matrimonial (1985). L'estudi
era tan petit que li van posar per nom Liliput (1985-1994).
(73)
En aquest indret començaria el gruix de la primera i
productiva etapa com arranjador i productor. Durant sis anys va restar al
carrer Praga de Barcelona, malgrat que durant un temps el domicili familiar es
va traslladar al carrer Tramuntana, de manera que podrien ampliar amb una
habitació més el petit estudi. I, més tard, en canviar de residència a Montornès
del Vallès, el nom de Liliput va persistir
fins al 1994, donant pas a AxB Music (1994-2017).
«A la producció arribes d'una manera molt
natural. Sóc músic, d'aquests que ha fet la carrera al conservatori, que sempre
havia tocat en conjunts o grups musicals, que sempre havia estat entre la
música clàssica i la moderna..., i arriba el moment en què et comencen a demanar
ajuda per gravar un disc, perquè jo havia fet els arranjaments de tres discs, i
això, en aquell temps, ja era una gran experiència. I vas pujant, i després
m'encarreguen que coordini els músics, que faci una mica els arranjaments que
ha de tocar cada instrument, que controli una mica el tècnic de gravació i de mica
en mica vas obrint tot això fins que te n'adones què t'estan demanant: 'vull
fer un disc, què haig de fer des del principi fins al final?'. I aleshores
agafes consciència que estàs fent de productor».
Amb l'arribada de la
feina de productor a Liliput tot
coincidint amb l'enllaç matrimonial de l'Àlex i la Mercè (1985), es van
donar les primeres anècdotes musicals de la família. Com s'acostumava a fer a
l'època, la llista de noces del casament la van encarregar en uns grans
magatzems de la ciutat. En seleccionar els presents que familiars i amics
haurien de triar per regalar, la selecció va ser tan gran que al final la
llista va quedar ben variada i farcida. Però en acabar el casament, quan van
revisar tots els regals i van comparar-los amb les necessitats reals de la
família, van arribar a la conclusió que potser sobraven presents i faltaven
instruments. Així, com el que realment necessitaven era un sintetitzador per
l'estudi de gravació, una bona part dels regals van ser bescanviats. Al final,
quan amics i familiars anaven a casa a dinar o a sopar, el problema era que el
regal que havien fet no el veien per cap lloc de la casa. I els hi havien
d'explicar que els havien bescanviat per un trosset de sintetitzador.
Àlex Blanco a l'estudi Liliput; any 1987
El trasllat de la
família a Montornès del Vallès el 1991 va anar
Àlex Blanco a l'estudi AxB Music; any 2008
lligat al creixement de la feina i a la
necessitat d'ampliació de l'estudi de gravació. Després d'altres consideracions
i ofertes rebutjades, es van instal·lar en una casa de la família als afores del
poble. El lloc era ideal per gaudir de la música i provocar la inspiració. I, a
més a més, els baixos de la casa en forma de gran garatge van facilitar les
coses per acomodar un estudi més ampli, millor equipat i amb més serveis. Les
primeres gravacions arribarien a Montornés. Kairoi, amb l'àlbum Señor de los
pobres, Señor de la historia (1991), Xirat,
amb Viu l'aventura (1992); Kalein amb Para siempre (1998) o Bufanúvols, amb Danses per la Pau (2002), entre molts d'altres, serien alguns dels grups i
solistes que gaudirien no només d'un lloc idoni per gravar sinó d'un servei a
mida de cadascú, tant pel que fa a les necessitats concretes com a l'ambient de
treball i familiar.
(77)
Moltes vegades els músics i cantants pujaven al pis de dalt, a casa dels
Blanco-Blanes, a dinar i fer un petit recés tot petant la xerrada, per
prosseguir amb la feina amb renovades forces.
«Em defineixo dient que em dedico a fer
realitat els somnis musicals d'altres persones. Em diuen: 'mira, jo he fet unes
cançons, vull fer un disc...'. Doncs, seiem. I a partir d'aquí dibuixem una línia
i endeguem tot el procés que s'ha de fer fins que arribi a ser un disc
presentable a qualsevol lloc. Aquesta és la meva feina: la de productor
musical».
(vídeo)
Les seves paraules
expliquen millor que ningú la realitat de la professió. Un treball de
productor, arranjant i donant forma a unes cançons fins a arribar al producte
final:
«La primera cosa que faig és dissenyar i imaginar una
mica com ha de ser el disc. Per posar un exemple: ve una persona i diu que vol
fer una cosa que siguin els nous tradicionals però amb uns tocs de modernitat,
amb una mica de tecno..., i així ens inventem una cosa nova. Tot això és anar
dissenyant el producte. I després venen els arranjaments: què és el que ha de
fer cada instrument a cada moment. I, com és lògic, això ho ha d'interpretar un
músic o jo mateix tocant diferents instruments. Després hi ha la fase de gravació,
a l'estudi, amb les mescles i, quan ve el cantant, com ho ha de cantar... És a
dir, la direcció de tot el procés. Sovint estic implicat en moltes
Àlex Blanco a l'estudi AxB Music; any 2015
d'aquestes
etapes, fins i tot a vegades en totes les etapes». (...) «A l'estudi entra un
esborrany i surt una cosa que ha de ser presentable en qualsevol mitjà. Pot
sortir per la ràdio, per televisió, pot sortir on sigui. (...) M'agrada la meva
feina. En realitat és divertit i em sento com una llevadora de nens musicals
que neixen. I a vegades també em sento com a esteticista. Totes les fases són
maques i interessants. Algunes són més dures que d'altres, i a vegades no
surten a la primera. Algunes s'han de parlar, esborrar i tornar a començar,
però és un procés molt satisfactori. És distret, perquè fer un disc poden ser
tres o quatre mesos de feina. I després canvies de client, d'estil...».
El trasllat de la
família a Montornès del Vallès el 1991 va anar
Àlex Blanco a l'estudi AxB Music; any 2008
lligat al creixement de la feina i a la
necessitat d'ampliació de l'estudi de gravació. Després d'altres consideracions
i ofertes rebutjades, es van instal·lar en una casa de la família als afores del
poble. El lloc era ideal per gaudir de la música i provocar la inspiració. I, a
més a més, els baixos de la casa en forma de gran garatge van facilitar les
coses per acomodar un estudi més ampli, millor equipat i amb més serveis. Les
primeres gravacions arribarien a Montornés. Kairoi, amb l'àlbum Señor de los
pobres, Señor de la historia (1991), Xirat,
amb Viu l'aventura (1992); Kalein amb Para siempre (1998) o Bufanúvols, amb Danses per la Pau (2002), entre molts d'altres, serien alguns dels grups i
solistes que gaudirien no només d'un lloc idoni per gravar sinó d'un servei a
mida de cadascú, tant pel que fa a les necessitats concretes com a l'ambient de
treball i familiar.
(77)
Moltes vegades els músics i cantants pujaven al pis de dalt, a casa dels
Blanco-Blanes, a dinar i fer un petit recés tot petant la xerrada, per
prosseguir amb la feina amb renovades forces.
«Em defineixo dient que em dedico a fer realitat els somnis musicals d'altres persones. Em diuen: 'mira, jo he fet unes cançons, vull fer un disc...'. Doncs, seiem. I a partir d'aquí dibuixem una línia i endeguem tot el procés que s'ha de fer fins que arribi a ser un disc presentable a qualsevol lloc. Aquesta és la meva feina: la de productor musical». (vídeo)
Les seves paraules expliquen millor que ningú la realitat de la professió. Un treball de productor, arranjant i donant forma a unes cançons fins a arribar al producte final:
 |
| Àlex Blanco a l'estudi AxB Music; any 2015 |
És evident que entre
tantes gravacions i produccions, les qualitats originals eren molt diferents
entre sí i, pel que fa a la competència musical dels compositors, també. Alguns
cantants eren molt amateurs, amb importants mancances musicals. I d'altres eren
professionals, amb grans capacitats artístiques. Respecte als primers, a
vegades la qualitat era tan justa que demanava de fer una gran feinada d'estructurar
unes peces que, d'origen, fins i tot només venien xiulades o amb estructures
que no s'aguantaven per enlloc. I malgrat que aquest tipus de treball no era
gaire habitual, molt de tant en tant arribaven composicions illegibles i, com l'Àlex
acostumava a dir, «amb les lletres posades amb calçador».
«Sempre m'he trobat molt còmode fent aquesta
feina, fent aquesta tasca. Més que estar en primer pla, m'he sentit molt músic,
molt professional, molt artesà... I, a més a més, té molts avantatges, doncs
vas canviant d'artista, de treball... i tens aquella consciència que has fet
molt perquè aquella feina soni maca. I això em dóna més satisfacció que estar
davant, agafant el protagonisme».
Els somnis dels
altres eren els seus somnis. Fins i tot quan les
Àlex Blanco; any 2002
il·lusions no s'avenien amb
les possibilitats econòmiques de l'artista, en el moment de fer el pressupost
al client l'Àlex sempre deia: «pel que jo et puc oferir, això val tant. Ara digues-me tu
fins on pots arribar i ens entendrem... i tan amics». La disposició a servir als altres en mig de la professionalitat
va ser clau en moltes produccions. La majoria provenien d'artistes
confessionals; d'altres, de seculars.
(80)
Però en totes i en tot sempre hi havia aquella essència artesana del
terrissaire que sap escollir cada estri i cada material, a fi i efecte de
realitzar una obra que altres gaudirien en el gran aparador de la vida.
Les màquines amb les que havia de bregar dia a dia no significaven un gran escull per deixar volar el seu esperit artesà. Malgrat viure immers en la tècnica, en els instruments mecanitzats i postissos, i fins i tot sent molt bon coneixedor dels avenços tecnològics i informàtics, sempre va saber trobar l'equilibri necessari per construir els somnis dels altres amb el suau tacte del terrisser; amb la docilitat de l'artesà que sap que a les seves mans, només amb les mans, es poden concebre meravelloses harmonies que poden arribar a acariciar l'ànima. (vídeo)
6 ~ SILENCIS CROMÀTICS DES D'UN OBJECTIU
«La recerca de l'home per la bellesa és tan antiga
com la mateixa
existència» (Àlex Blanco Guinot)
Com sona el silenci? Com
canta un clic? Què fa la veu quan el diafragma s'obre i es tanca en mil·lèsimes
de segon? I els instruments de vent? Quina música fan els silencis de blanques
i negres en una fotografia? És cert que les paraules callen quan les imatges
parlen? I per què la música fuig d'estudi quan la càmera dispara?
Quan l'Àlex va començar a apropar-se a la fotografia gairebé no en sabia res. S'ho mirava des de lluny, com qui no vol deixar-se portar per una bogeria que el podia atrapar. Però a poc a poc li anava creixent una necessitat, un desig incert. Era un impuls indesxifrable que anava molt lligat a la seva professió i a la necessitat de trobar un contrapès a la música, una via d'escapament deslliurada de dependències sonores:
«Han passat per l'estudi centenars i centenars de discos. I milers i milers de cançons que han passat pel meu cap i per les meves mans, que les he hagut d'anar cuidant des del principi fins al final..., una cosa monstruosa! A vegades penso que no és una situació ideal. Els músics que treballem tot el dia amb això arriba un moment que tenim una deformació que no és, precisament, positiva. Els meus fills i la meva dona saben que quan pujo de l'estudi el primer que dic és: 'si us plau, necessito silenci'. Tanqueu la música, tanqueu la ràdio, perquè necessito una mica de silenci, perquè són moltes hores les que estàs somiant constantment amb aquella cançó que no surt, que has d'arranjar, que no acaba de sonar, preocupat amb tot. I arriba el moment en què el que necessites és desconnectar». (vídeo)
Paradoxalment, amb el pas dels anys i d'hores i hores a l'estudi de gravació, la música li demanava silenci. Callar. No dir res. No escoltar. Fins i tot les paraules eren sobreres. Així doncs, la necessitat de desintoxicar-se de la feina el va portar a algunes reflexions vers una nova forma d'expressió artística:
«Quan
et dediques a fer música pels altres arribes a un moment que pots tenir un punt
de saturació. Però a banda d'aquest punt de saturació, la música ja no és, o no
era, la meva manera personal d'expressar-me. Perquè jo ajudava a altres a què
s'expressessin. Aleshores va arribar un moment que vaig buscar una manera
totalment diferent d'expressar-me. I en un moment donat vaig descobrir la
fotografia. Crec que ha estat durant quinze anys o més la meva manera
d'expressar-me, com petit artista. Sí que vaig veure que el petit artista que porto
dins sortia més a través de la fotografia que no a través de la
professionalitat del músic».
Aquells eren temps en què encara s'havien de dur els negatius a una tenda perquè els revelessin o tenir a casa una cambra fosca, amb les cubetes, l'ampliadora, el revelador, el fixador, tots els líquids químics, els fils per penjar les copies i, sobretot, la llum vermella. Sortosament, el pare de la Mercè s'hi havia dedicat i tenia una petita habitació a casa amb els estris adients. Les converses i els records de la Mercè per l'afició del pare ja traspassat seria un primer contacte de l'Àlex amb la fotografia:
 |
| Àlex Blanco; any 1989 |
«La fotografia me l'havia mirat de lluny,
però no hi volia entrar, perquè com m'agradi ja sé què passarà: m'hi abocaré,
m'obsessionaré. Però va arribar un moment que aquestes coses no les pots
evitar. Me'n recordo d'unes vacances amb la meva dona i una càmera... i clec,
clec, fes-ho així o fes-ho d'aquella manera. Així que quan vaig tornar de les
vacances em vaig dir: 'm'ho haig de plantejar'. I encara no existia Internet, així
que me'n vaig anar a les biblioteques i vaig agafar tots els llibres que podia
i vaig estar tres o quatre mesos 'empollant' fotografies. Després d'això vaig
agafar una càmera i ja no he parat d'experimentar i de provar. Primer amb la
fotografia analògica, en una habitació fosca, amb la llum vermella, els
líquids, les cubetes... He passat hores molt gratificants. I després, quan va nàixer
la fotografia digital, ja va ser la bomba. Va ser fantàstic! Tot allò que no
havia pogut aconseguir, ara ho tenia a l'ordinador».
Corria l'any 1989 quan va
començar el veritable maridatge artístic amb la imatge fixa. A banda dels llibres
de la biblioteca que amb la Mercè emmanllevaven per llegir-los a casa, també va
conèixer en Peter, un gentleman anglès molt entès en fotografia i aficionat al surf
de vela, amb qui va fer una bona amistat i aprenentatge. Amb una Pentax Super A va
començar a donar les primeres passes vers una afició que al final s'esdevindria
en una segona professió.
Una de les primeres
fotografies, potser la primera de totes,
Canastell i gat; any 1989
va tenir com a protagonista destacat
el gat de casa. Sorprès per l'artefacte del clic, l'animal es va mostrar felí
però al mateix temps esbalaït darrere d'una cistella buida. La imatge, aturada
en el moment precís, amb el terra i el canastrell en un primer pla, va deixar
en segon terme el joc de llums del sol que entrava des de dalt il·luminant
l'estança, amb el gat com a complement
indispensable del quadre domèstic.
Després de revelar la fotografia, l'Àlex i la Mercè van convenir que allò els
satisfeia molt, tant interiorment com artísticament. I que més enllà d'unes
primeres experiències gairebé a les palpentes, hi havia un irrefrenable desig
de cercar la bellesa en les imatges de paper.
JM Laporta; any 1990
Després vindrien altres
fotografies amb la Mercè i el Pelut, el gos de la família. Però molt d'hora, l'any
1990, arribaria la seva primera sessió fotogràfica en un format
més professional, en aquest cas per l'autor del llibre El Dilema del
Arte, Josep Marc Laporta, que es
publicaria l'any següent.
(85)
Va ser una sessió d'un matí sencer, amb el suport de diversos objectes i
indrets domèstics. En el procés l'Àlex va aconseguir descobrir entre els
contrastos del blanc i el negre la silueta adient per la contraportada del
llibre. Entre més de quaranta fotografies van escollir la que millor explicava
el sentit de l'assaig literari: silenci, art i lectura.
L'Àlex provocava la
imatge. Li agradava fer sessions de fotografia intentant que el model o els
models es trobessin còmodes durant la sessió. I a mesura que passava el temps cercava
la fórmula precisa perquè s'anessin relaxant, creant un espai de relació franca
i espontània. Acostumava a dir que «sempre hi ha alguna cosa bonica en cada persona». Per això cercava la manera de bastir ponts interpersonals
per aconseguir captar la cosa tan especial i intransferible de cadascú mitjançant
l'art fotogràfic.
Però els anys corrien
i els avenços informàtics oferirien noves alternatives a la fotografia.
Analògica o digital?, va ser la pregunta que en mig de vanes discussions es van
fer els aficionats a les càmeres réflex. La resposta de l'Àlex en la secció
d'opinió d'un setmanari local de Montornès del Vallès va ser prou explícita:
«Després d'un cert esgotament per com arriba
a ser d'infructuós aquest discurs, un aterra a la conclusió que si no tenim res
més d'important de què parlar és perquè potser hem perdut de vista les coses
importants. La necessitat que molta gent tenim d'alimentar els nostres records,
de capturar la bellesa que ens envolta o de crear-la amb la nostra visió
personal, poc té a veure amb aquestes trifulgues. Comprendre que les eines que
fem servir no tenen res a veure amb el nostre sentit del bon gust, de la
proporció, de l'equilibri, de la bellesa i de l'estil, és de sentit comú. I saber
acceptar i admirar l'expressió del proïsme independentment de si ho fa amb un
llapis o un pinzell, amb un aerògraf o un ratolí, és signe de maduresa».
(86)
A l'Àlex, el pas de la
càmera analògica a la digital li va arribar al tombant del segle. El canvi va
significar una revolució integral, tant en temps com pels processos de visionament.
Amb la contribució de l'ordinador i la velocitat i connectivitat de la càmera
digital, fer una fotografia va esdevenir un acte artístic més natural i quotidià.
Natural perquè en un moment podia observar l'abast del retrat; i quotidià
perquè ja no necessitaria les cubetes, la llum vermella, la cambra fosca, els
líquids o el manteniment d'un habitacle pràcticament dedicat als processos de revelatge.
Però ràpidament va aprendre que la instantània visualització i la ràpida connectivitat
de la càmera amb l'ordinador no hauria de significar un dispendi de disparaments
fotogràfics. Va entendre que no per tenir la possibilitat de fer moltes més
fotografies volia dir que milloraria la capacitat artística i la competència
creativa. Al contrari. El nou enginy digital no l'allunyaria de la sàvia mirada
del fotògraf assenyat que entén que només cal disparar quan l'objecte coincideix
amb l'objectiu. Esperar el moment confluent, saber trobar la llum adient,
romandre atent i clicar just quan la música interna de la imatge pren vida.
La necessitat de
créixer com a persona mitjançant la fotografia va ser un dels seus desitjos
artístics. Juntament amb la Mercè, els dos van coincidir en el binomi aprendre i
créixer, un teorema per sentir-se més vius,
obrint la ment i el cor a altres disciplines i possibilitats de l'art i la vida.
No en va van unir el seu amor amb l'art compartit. En algunes exposicions van fer
de la complicitat matrimonial una experiència artística integral. A Racons plens de
desig
(87)
van construir harmonies sonores entre les fotografies
de l'Àlex i els poemes de la Mercè. La presentació conjunta d'una exposició a Barcelona
va resultar una més de les vivències que compartirien. Una experiència vital
plena de sentit creatiu i emocions. L'evocadora imatge d'ell; el poema
suggerent d'ella:
El ritme fràgil
del temps,
fereix racons
plens de desig.
Sento com
espais blancs de l'ànima
es gronxen besant
perfils eterns.
Bateguen.
Altres,
dormisquegen.
Trobar el sentit a
les coses en un llenguatge artístic i creativament comprensiu va ser una de les
prioritats de vida de l'Àlex i la Mercè. En el cas de Racons plens de
desig, fotografia amb poemes; i, en d'altres,
amb música:
«Nena al piano» (2002)
I amb les exposicions van arribar els reconeixements. Un dels primers va
ser en el Premi Sant Sadurní de Montornès del Vallès de l'any 2000. D'entre noranta-set fotografies presentades,
l'Alex va quedar segon en la categoria de blanc i negre. La imatge d'una nena al
piano sorpresa per l'objectiu va ser celebrada pel jurat. La senzillesa, però
al mateix temps la força d'una mirada tan encisadora com espontània, va
aconseguir recrear aquell clima del petit estudiant que s'encanta fàcilment
revelant la veritable ànima infantil. Aquella nena petita era la Laura, la seva
filla. I el títol de la fotografia, Nena al piano.
«Fantasma», 1er Premi (2003)
Tres anys més tard, en la convocatòria d'un simposi en una vila veïna, va
presentar a concurs una peculiar fotografia anomenada Fantasma. La participació de la cantant de
jazz Elisabeth Castro, com a actriu requerida per a la sessió de fotos, va ser clau
per guanyar el primer premi en la modalitat 'Tema Lliure' de la X Mostra de Fotografia de Vilanova
del Vallès. I després dels primers èxits arribarien altres premis i
reconeixements que el conduirien cap a la consagració professional i a una
projecció més àmplia i interdisciplinària.
(88)
Entre desenes d'exposicions, premis i presentacions
«Primers passos, primers compassos» (2002)
fotogràfiques
col·lectives i individuals és de justícia destacar algunes de gran personalitat
artística.
(89)
A Primers passos, primers compassos
(web)
s'endinsà en el món de la
iniciació a l'art, la música i, preferentment, la dansa. Com que la Mercè era professora
de l'Escola de Música del Centre Cultural de Vilanova del Vallès i l'Àlex també
acostumava a passar-s'hi per portar o recollir la Laura, que feia ballet, sovint
s'encantava mirant i admirant el que allí passava: els cossos moguts per la
màgia de la música. Aquest esguard inquiet i fascinant el va portar a fer un
homenatge a la gent que s'esforça a aprendre i a tota la gent que s'esforça a
ensenyar.
«Santa Quitèria» (2003)
De l'exposició «Vilanova amb nous ulls»; any 2005
En una altra ocasió, un particular encàrrec de l'Ajuntament de Vilanova
del Vallès el va dur a apropar-se a tots els racons de la població amb una
altra mirada. Precisament el títol de l'exposició era
Vilanova amb nous ulls.
(web)
Va ser, sens dubte, un dels
projectes fotogràfics més gran i ambiciós que va rebre com a professional.
Durant sis mesos va caminar càmera en mà amb l'inestimable guia de l'amic
Francesc Escalé per la vila vilanovina descobrint indrets, racons i detalls.
L'afecte i tendresa que les fotografies traspuaven tenien la força de la seva pacient
mirada. Un assossegat esguard a una terra plena de riquesa i contrastos cromàtics.
La necessitat d'expressar-se l'implicava integralment en trobar
De l'exposició «Rêverie»; any 2006
nous
camins, noves maneres de dir quelcom, fins i tot amb l'ajuda de programes
d'edició fotogràfica, com Photoshop, tot experimentant altres possibilitats de
la imatge molt diferents de les d'un ús comú i habitual. En aquesta direcció es
va immiscir en viaranys molt més creatius, experimentals i conceptuals, com les
exposicions Rêverie,
(web)
on treballava la conjunció
d'elements molt dispars entre sí, creant escenaris de comprensió diàfans i al
mateix temps suggerents, fent una al•legoria del llenguatge dels somnis. L'Àlex
ho descriuria amb aquestes paraules: «...els somnis estan fets dels
records i de les esperances, de les bones i les males experiències, de les
angoixes i dels plaers, dels triomfs i dels fracassos, de les realitzacions i
de les frustracions, del bé i del mal que som. Somiem, adormits o desperts,
però sempre somiem». Rêverie va ser un assaig sobre el món
dels somnis i dels malsons, dels desitjos i de les pors, de la consciència i
del subconscient, del que entenem i de l'inexplicable, de la part salvatge del
nostre ésser. És a dir, signes, símbols, mites i creences.
De la col·lecció «Positiu/Negatiu»; any 2009
En altres col·leccions, com
Positiu/Negatiu,
(web)
treballava el contrast
cromàtic invers. Imatges positives amb fons negatius, provocant una divergència
visual i cromàtica en què el conjunt, més que una fotografia a l'ús, es
convertia en un quadre, un mural o una pintura d'essències purament fotogràfiques.
El resultat és una experiència doble. Per una banda s'intueix la força del
primer pla i, per l'altre, el contrapès del negatiu en segon terme: una
suggerent conversació entre dos actors visuals que s'interpel·len mútuament,
potser com una paràfrasi de la vida i els contrastos que ens empaiten.
«Foc» a GerminArt (2006)
L'obra fotogràfica de l'Àlex oscil·lava entre encàrrecs, exposicions individuals
o col·lectives i projectes personals. De les col·laboracions en exposicions grupals
destaca Germinart,
(web)
una trobada d'artistes de
diferents disciplines on cada any proposaven un tema a treballar a fi i efecte
de fer una exposició de llurs obres artístiques a Can Xerracan.
(96)
]
L'Àlex va participar en varies edicions amb Nens, quiets–Un elogi del
moviment (2003); Ets pols i a la pols tornaràs–Gènesis 3:19 (2004); La vida de l'aigua–L'aigua de la vida (2005); i Inferno (2006). En aquestes trobades
artístiques experimentava la fotografia amb un esperit molt lliure i, també i
al mateix temps, clos, com si estigués cercant respostes conceptuals per farcir
el tapís fotogràfic de sentits transcendents.
De totes les activitats i presentacions fotogràfiques es desprenen grans
satisfaccions i intenses emocions. Les seves paraules així ho evidencien:
«En deu anys, quaranta exposicions i moltes
satisfaccions. És una faceta que... bé, ser músic ja em dóna moltes satisfaccions,
però trobar una altra via amb la qual et pots expressar d'una altra manera, més
del tipus personal, per a mi va ser un gran descobriment».
A banda de les exposicions, moltes de les seves fotografies
Mingo Fuillerat; fotografia Àlex Blanco
també van ser
publicades.
(97)
Algunes en calendaris, d'altres en portades de butlletins, en llibres d'història o a les webs dels seus
clients discogràfics. Però l'espiell del seu objectiu també va posar imatge a
una gran quantitat de portades i contraportades dels discos de música que gravava
a l'estudi AxB Music. Daniel Mas, Ictus, Dimmy
Rides, Mingo Fuillerat,
(98)
Diego Anibaldi, Sola Gracia, Iray,
Neus Rodés, Tano, Francesca Patiño, Vox Menú, Glenda, Amanida Folk o Rebecca
Berthelsen, entre d'altres, van ser alguns dels músics que van comptar amb el disseny
integral de l'Àlex.
Com a fet destacat
dins de la seva dilatada carrera professional, consta l'exposició de part de la
seva obra a la Biola University —School of Intercultural Studies
—,(99)
el juny de 2005, formant part de la presentació del treball d'investigació
de la missionòloga i directora de l'Artists in Christian Testimony
International, la Dra. Diane Collard. Però la seva professionalitat i bon saber
fer no només va creuar les fronteres terrenals. Com amb la música, també va
gaudir de la passió per la docència, conquerint territoris del coneixement i
del saber. L'Àlex va ser professor de fotografia al Casal de Cultura de
Montornès del Vallès, al Centre Cultural de Vilanova del Vallès i als Amics de
la Fotografia de Vallromanes, a més a més d'habitual jurat fotogràfic en
concursos del Vallès Oriental.
El bagatge artístic que acumulava amb la fotografia no era gens intranscendent.
Grans i destacats fotògrafs van influir en l'horitzó simbòlic de la seva obra. Entre
els autors que li agradaven o tenia per referència, el francès Cartier-Bresson
(100)
i la nord-americana Diane Arbus van ser alguns dels més importants.
(101)
Però, de manera molt especial, Chema Madoz
(102)
era el preferit. El seu llenguatge del concepte i l'objecte el va convertir en referència
imprescindible en la recerca d'una expressió pròpia. Curiosament, tots els seus
referents van cultivar el blanc i negre, una preferència compartida per l'Àlex,
malgrat que la seva fórmula estilística no resultaria ni de bon tros una còpia
dels seus referents. A través de diversos estils i formes d'expressió va saber
trobar una personalitat fotogràfica pròpia, sempre amb un persistent exercici
d'aprenentatge. Perquè, com diria Pere Gimferrer
(103)
en el seu Dietari Complet, «L'aprenentatge dura tant com
dura la vida, si hi creiem; o bé s'acaba en sec, de sobte, si hi deixem de
creure».
Malgrat considerar-la
una segona professió, el món de la fotografia va ser part vital i
imprescindible en l'expressió personal de l'Àlex. Per aconseguir-ho, de vegades
investigava amb altres elements, creant escenaris amb joguines, nines, roba o
qualsevol objecte propens a tenir un sentit i llenguatge artístic. Amb les
coses quotidianes creava mons sobre els que modelava un espai figuratiu per
aconseguir parlar la imatge, fent de l'art una experiència intuïtiva o d'intuïcions
compartides. Perquè en el fons desitjava compartir creativament les seves
sensacions més íntimes. I tot això observant les línies, atenent la composició,
posant èmfasi en els colors o en els durs contrastos del blanc i el negre,
cedint el protagonisme a la llum i també a l'essència de les ombres, buscant el
moment decisiu entre els moments successius o dirigir la mirada cap als detalls
secundaris, que sovint són més eloqüents que els que es tenen per centrals. I
per damunt de tot, com escriuria Nadia Boulanger,
(104)
l'impenitent i irrenunciable compromís
de ser veritables, perquè «les condicions
essencials de tot el que fem ha de ser l'elecció, l'amor, la passió».
Estudi de gravació AxB Music
Tan gran va ser
l'amor i la passió per la fotografia, que les parets del seu estudi de gravació
es van convertir en un autèntic collage d'imatges d'amics, família, companys de
professió i clients. Habitualment, quan algú anava a l'estudi a gravar, li
demanava deixar-se fer una foto. I, generalment, la resposta era afirmativa. Així
que, a pesar de la seva necessitat de silenci i distanciament sonor, ràpidament
la música i la fotografia es van maridar en una entranyable complicitat mural.
Les parets van escenificar en un gran llenç la companyonia dels inescrutables
camins de l'art. Perquè, al capdavall de tot, no serà veritat que la música
calla quan les imatges canten?
 |
| Canastell i gat; any 1989 |
plens de desig.
 |
| «Primers passos, primers compassos» (2002) |
 |
| De l'exposició «Rêverie»; any 2006 |
 |
| De la col·lecció «Positiu/Negatiu»; any 2009 |
 |
| Mingo Fuillerat; fotografia Àlex Blanco |
 |
| Estudi de gravació AxB Music |
 |
| «Llibertat»; any 2017 |
Deia el fotògraf nord-americà Ansel Adams que «no hi ha res pitjor que la imatge nítida d'un concepte difús». I és ben cert. Res hi ha més deplorable que una fotografia ben enfocada en un motiu incert. Ja en els darrers mesos de la seva carrera vital, l'Àlex va voler presentar-se a un concurs de fotografia de l'Ajuntament de Montornès del Vallès. El tema proposat era 'Parets i Murs'. Va presentar-se amb l'obra Llibertat, per la qual el jurat li va concedir un dels primers premis. I, malauradament, mai el va poder rebre. Però comptat i debatut i com si fos un símbol i resum de vida i obra, potser la paraula llibertat en realitat venia a expressar un dels desitjos més grans de l'agosarat i audaç artista; d'aquella ànima inquieta que sempre fugia dels convencionalismes, expressant-se fora de tots els guions. I el dia de recollir el premi va arribar (105) Mercè el va rebre en el seu nom. I en l'exposició conjunta amb els altres guardonats, la va retrobar. I va fer una fotografia de la fotografia. D'una imatge i d'un concepte serenament nítid: la llibertat.
7 ~ ELS INSEPARABLES MEUS
«Lentament,
se'ns omple la mirada
d'un blau obsessiu, d'un blau quasi etern».
(Mercè Blanes) (106)
A vegades els amors
arriben com un llamp; cauen a terra arrasant tot el que troben, fins i tot fent
més mal que bé. D'altres davallen com les turmentes d'estiu, molta aigua en
pocs minuts i després no res. Alguns s'anuncien amb una gran estampida de sons
i llums, però al capdavall de tot no cau ni un trist ruixat. I d'altres són com
aquella pluja fina que gota a gota va deixant engrunes de vida pels corriols de
l'estima més certa.
La realitat és que l'Àlex Blanco i la Mercè Blanes es van trobar cara a cara i per primer cop amb una guitarra a les mans. Ella encara no havia fet els 12 anys, i ell en tenia 18. Ell feia de professor, i elles —perquè eren dues amigues que anaven a classe particular— eren les alumnes. (107) Aquella primera cita musical també va ser la primera vegada que l'Àlex feia de professor. I també va ser l'inici de tot el que després s'esdevindria. Però malgrat totes les primeres vegades i la distància vital i d'edat que els separava, res no feia preveure que seria gaire diferent al contingut d'una senzilla classe.
Àlex Blanco amb 18 anys
Els dies i els mesos
van passar en un tres i no res. I en mig de tot l'Àlex va haver de marxar a
Saragossa durant divuit mesos per fer el servei militar. Amb 20 anys a
les espatlles i amb la motxilla plena de vivències musicals i socials, la vida era
un riu d'experiències positives. Però va succeir que un dia —d'aquells
migs perduts entre cornetes i fusells a la riba de l'Ebre— l'Àlex va rebre una
carta de la seva primera alumna, la Mercè Blanes. En la carta la
Mercè Blanes amb 16 anys
Mercè el
saludava amb afecte i li agraïa el temps compartit amb la guitarra, fent-li
esment de com li anaven les classes amb el professor substitut, a Barcelona. I també
li va compartir una petita descoberta musical. En una pel·lícula que recentment
havia vist en el cinema va sentir una peça guitarrística que li havia agradat
molt. El film era El Caçador,
(109)
 |
| Mercè Blanes amb 16 anys |
Àlex Blanco amb 23 anys
llavor, un precís toc d'atenció als seus
estímuls més íntims. Li va obrir els ulls. Va ser un impacte tan peculiar, que
unes hores més tard hi deixaria constància en un petit diari personal amb unes curtes,
senzilles, però molt explícites paraules. I mentre de mica en mica alguna cosa s'anava
despertant i revolucionant per dins, a l'altra banda ja feia temps que els batecs
escridassaven amor. Per la Mercè, aquella estimació tan primerenca, dia a dia
anava creixent. L'amor que s'havia forjat moment a moment en el decurs de les
classes de guitarra i d'una emergent amistat, ara i de manera exponencial es feia
més gran i evident, més profund.
A
la nit fosca
un cel inquiet d'estel
sempre espera. (112)
El temps del servei
militar a Saragossa va acabar. I l'Àlex va
tornar a Barcelona. Quan va desfer
la motxilla, entre tots els efectes personals que duia també va trobar aquella
carta tan especial de la Mercè. I unes setmanes més tard, en reprendre temporalment
les classes de guitarra, va portar una partitura nova per assajar. Precisament
era la Cavatina de Stanley Myers, transcrita
per ell mateix. La banda sonora d'un retrobament i d'un amor encara per encetar.
Mercè Blanes amb 15 anys
vivencial, molt donat a la gent i també
molt impulsiu. I tot i que el seu tarannà tan obert i natural amb tothom el
feia sentir molt estimat, alguna cosa feia entreveure que el seu cor cada cop
tenia més clara la direcció de la vida. Però la paciència no solament és la
mare de la ciència, també és la mare de totes les esperances. Tot arribaria i
tot tindria el seu moment. I en el llarg camí de les aproximacions amoroses no
cal dir que, sobre el paper, la distància d'anys entre l'Àlex i la Mercè
plantejava un petit problema: en aquells moments ella encara no havia arribat a
la majoria d'edat. I com que per l'Àlex sempre havia estat molt important fer
les coses ben fetes, va esperar el temps adient per a fer el pas. I en mig de
diverses circumstàncies musicals i de lents però significatius apropaments, la
declaració d'amor va arribar en un dia de primavera de 1982.
(113)
Eren dos éssers enamorats que entre converses i cançons havien permès de
créixer una profunda estima en la qual l'art seria part imprescindible del
llenguatge comú. S'entendrien més enllà de les paraules.
Qui dia passa, any empeny. La dita catalana posa en evidència
que el pas del temps és
jutge implacable dels nostres desitjos i anhels. I tres anys més tard un altre
dia assenyalat va arribar. Tot va succeir en el temple de l'Església Evangèlica
del Poble Nou, amb el pastor Enric Capó oficiant la cerimònia i amb més de cent
convidats a la festa de casament.
(114)
El lluminós dia de primavera va lluir a to amb les margarides blanques que
presidien l'acte. Va ser un esclat de vida on la música va guarnir de sensacions
i afectes l'enllaç, amb Feliç camí, una
composició d'en Josep Meseguer creada especialment per l'acte i interpretada
per en Miguel Frattarola, en Jordi Vera i el mateix autor. Però juntament amb Feliç camí, en la intimitat dels contraents també ressonaria aquella
peça de guitarra que un dia els va connectar: la Cavatina de Stanley
Myers. I, entre d'altres i molt especialment, el piano de Keith Jarrett amb My Song; un tema que els identificaria en els anys de joventut i
coneixença.
(vídeo)
 |
| Àlex i Mercè; any 1984 |
Tanques la porta.
De lluny, sonen veus fràgils.
Pinto mirades. (116)
L'aliança de l'Àlex i la Mercè no solament va ser el triomf rotund de l'amor sinó també una associació artística, un desig de gaudir de l'art i la creativitat com a manera de viure. Des de bon principi, mitjançant les classes de guitarra, l'amistat, la coneixença mútua i també amb la relació en un grup de música que l'Àlex va formar anomenat Tragaluz, (117)
de mica en mica va anar creixent entre ells una encisadora complicitat estètica
que el nuviatge va rellançar i l'enllaç nupcial consolidaria. Ben d'hora
aquella associació musical va transmutar en dibuix, pintura, fotografia, poesia,
composició i diverses formes creatives. El desig de sentir, experimentar i
compartir artísticament els va acoblar encara més.
Un dels moments més emocionants
del prolífic any 1989 va
ser l'encontre amb l'art pictòric per part de la Mercè.
Quan l'Àlex la va sorprendre amb el regal del seu primer llibre de pintura i
dels estris adients, un desig indescriptible va il•luminar-la.
(121)
agafar els pinzells i la paleta per mesclar els primers colors, el batec
del cor va augmentar exponencialment. I quan va començar a tacar el llenç va sentir
una gran emoció. Amb els ulls humits de joia i amb la percepció d'haver tocat
un cim, la Mercè va sentir que expressar-se amb el pinzell era quelcom de
transcendent, una experiència molt íntima i màgica. Va ser una sensació
espiritual d'alliberament, d'una creativitat necessitada de vida pròpia. L'experiència,
però, no va reeixir en el temps. Els quefers del dia a dia i les futures responsabilitats
familiars amb els fills interromperen la continuïtat. No obstant això, quan quinze
anys més tard va publicar el seu segon recull de poesia, Poemes blancs,
(122)
l'Àlex va dissenyar la portada del llibre amb una
d'aquelles primeres pintures: Camp de blat. Potser
la de les llàgrimes d'emoció.
 |
| Poemes Blancs, Mercè Blanes; 2015 |
El primer semestre de
1991 va ser un temps de canvis. La parella es va traslladar de
domicili. Del barri de Sant Andreu de Barcelona van anar a viure a Montornès
del Vallès, una població més petita i rural a una trentena de quilòmetres de la
capital. En mig de l'adaptació al nou lloc, la vida artística continua amb els
estudis de piano de la Mercè, l'afició per la fotografia de l'Àlex i el nou
estudi en construcció als baixos de casa. Però la Mercè s'hi interessa per la
poesia i s'hi aboca, redescobrint les confluències entre els mots i les imatges
que suggereixen. És un temps de lectures de nous poetes i de començar a
escriure. De molt jove n'havia fet, de poesia, però en rellegir-ne va tornar a
agafar el fil i a sentir la força de la rima lliure i blanca. Sota el títol Espais, els següents versos són una petita mostra de la
sensibilitat que l'adorna. Pertanyen al seu primer recull de disset poemes, Converses
imaginàries, editat sis anys més tard, el 2002:
El ritme fràgil del temps,
fereix racons
plens de desig.
Sento com
espais blancs de l'ànima
es gronxen besant
perfils eterns.
Bateguen.
Altres, dormisquegen. (123)
Els
nous temps, amb l'aprofundiment de l'art en tots els seus vessants, va
conduir-la a noves maneres de viure i sentir. Trobar-se amb els poemes va ser
per la Mercè com trobar-se amb ella mateixa, amb el seu interior, descobrint
nous passatges de vida en una porta oberta que mai es tancaria. La poesia la va
allunyar d'alguns llenguatges quotidians i religiosos plens de tòpics i
formalismes superflus. Expressar-se amb noves paraules, deixant parlar l'anima
i l'esperit, va significar l'alliberament de formes i retòriques massa encotillades.
Parlar darrere d'un poema seria com descobrir des de la intimitat noves fragàncies
de vida.
L'hivern llarg marxa.
Batecs de tu s'adormen.
Canta la merla. (124)
 |
| Àngel Blanco Blanes amb 7 anys |
Un any després del
trasllat a Montornès del Vallès, en el mes de juny va nàixer l'Àngel. Un formós
nadó que va omplir de vida i joia la llar i que alhora va canviar algunes de
les rutines familiars. Però malgrat el parèntesi propi de la maternitat, la
Mercè va reprendre les classes de guitarra i en dos anys acabà la carrera. És
evident que l'arribada de l'Àngel removia totes les precedències casolanes,
però tot es va anar adaptant amb harmonia. La joia de la parella era tan
evident que, referint-se als menuts de casa, l'Àlex acostumava a dir que «una de les
coses més grans que et pot passar a la vida és tenir fills». I seguidament apuntava: «a més a més de canviar-te la vida, t'ensenyen a saber posar prioritats». És a dir, aprendre a donar sentit als dies sabent com administrar
els objectius més valuosos, tant els més senzills com els més il·lustres.
La
llum primera.
El bon sol acarona
de nou la vida. (125)
 |
| Laura Blanco Blanes amb 6 anys |
L'abril de 1997 va nàixer la Laura. De faccions empàtiques i mirada dolça, el nadó va tornar a revolucionar el niu. L'acompanyant de l'Àngel en el decurs de les infàncies va donar encara més llum a la llar. Empesa per les responsabilitats, la Mercè deixa els estudis reglats per dedicar-se als fills. (126) El canvi de ritme familiar, però, no l'allunya de l'art sinó que l'hi proveeix d'ànim i empenta per publicar el seu primer llibre de poemes i començar a escriure peces musicals, algunes destinades a feines de l'estudi de gravació i d'altres a projectes propis. La composició és un món que l'apassiona, dedicant-s'hi amb encert i deixant constància de bells temes com Columbofilia, un estàndard de jazz pausat i alhora rítmic que l'Àlex arranjaria. (vídeo) També compon música per a teatre (128) i prepara un conjunt de peces fàcils per aprendre aspectes bàsics de la guitarra, que farà servir en les classes particulars i que en el futur seran editats en dos llibres: Aprenc a tocar la guitarra.
 |
| Àlex amb Laura i Àngel; any 2002 |
Però malgrat les
obligacions de la feina i les inclinacions artístiques, els fills sempre van
ser la gran prioritat de la parella. Tant ella com ell en farien una de les
fites més preuades de la vida. I tot i que la feina a l'estudi l'hi ocupava
moltes hores del dia, l'Àlex sempre hi era present en la vida diària d'una manera
o altra. S'implicava molt. Feia que tot funcionés bé, amb un cert ordre en el
dia a dia i en els horaris, sempre preocupat perquè a la família no li faltés
res. I com en tot el que es proposava i disposava, una de les seves màximes fixacions
era fer les coses ben fetes, si era possible. Responsable i lluitador pels seus
somnis o pel que creia que era important, sempre donava el millor de si mateix als
altres. Aquest va ser l'ambient que va respirar la família i que alhora se'n va
empeltar.
El temps és nostre.
Imaginem paraules
cremant silencis. (129)
Viure la vida pròpia i no la dels altres va ser un dels nords de la família. I per aconseguir-ho l'Àlex va tenir molt clar des de ben jove que la televisió no formaria part de la llar dels Blanco-Blanes. La contundència de les seves paraules no deixa espai al dubte:
«Hi ha mil coses més que la televisió! Que hagi renunciat a cinc-centes o a set-centes no vol dir que estigui desconnectat de tot. Em sento molt comunicat amb el món; però no necessito aquest frenesí d'estar constantment mirant la pantalla a totes hores. No. Valoro molt més el meu temps, el meu ritme. I renuncio voluntàriament a aquestes coses i no em sento infravalorat ni pitjor en cap sentit. Al contrari, potser em sento una mica més persona». (vídeo)
Aquesta perspectiva i
forma de vida que es va iniciar a les
Àlex I Mercè, any 2010
núpcies, va donar a la família un sentit vital
més ple i satisfactori. Sense televisió, la relació familiar i la creativitat
es van disparar. La comunicació va ser un modus de vida; i el temps deslliurat
per fer altres coses interessants va augmentar. També els jocs electrònics van
quedar limitats en el lleure infantil, la qual cosa els va animar a cercar
noves i creatives formes de jugar i entretenir-se, a banda de facilitar un
millor apropament al món del saber, la música i l'art.
Sens dubte, aquesta
peculiar forma de vida a contracorrent
Àngel i Laura; any 2002
dels estàndards socials va propiciar que
la família fes molta pinya i es mantingués ben unida, facilitant una comunió molt
especial en què l'art i l'aprenentatge es convertiria en part important del dia
a dia. En coordinació amb la Mercè, l'Àlex va assumir la responsabilitat d'educar
els fills, implicant-se amb els mestres de l'escola en el control de l'educació
rebuda. Però també va ser molt substancial pel creixement integral de l'Àngel i
la Laura que un cop per setmana o de manera regular els hi dediqués un temps guiar-los
en els estudis, així com dona'ls-hi classes de música, guitarra, fotografia o
fins i tot de so i gravació fonogràfica, que els dos germans van satisfer amb
escreix. Alhora i de ben petits, fer de models per les fotografies del pare també
es va convertir en un bell espai d'entreteniment i coneixement mutu. La Laura
s'hi posava amb molta gràcia, sabia agradar a la càmera; i l'Àngel s'ho feia
venir bé per distingir-se davant l'objectiu.
Tot plegat els va
proveir d'un fons d'armari emocional i
Laura i Àngel; any 2014
educatiu que cadascú va saber aprofitar molt
bé en les seves personalitats i peculiaritats. La Laura, imaginativa i d'ànima
molt creativa, ha desenvolupat amb encert diverses facetes de l'art. Ha
destacat de manera especial tant amb el piano i el cant com amb la pintura, la
fotografia i l'art en general. I, sens dubte, el grau assolit en Belles Arts
afecta i realça totes les altres facetes creatives.
(web)
L'Àngel, observador i curiós, s'inicià de petit amb estudis de piano,
continuant la seva formació musical en l'adolescència amb guitarra clàssica i
elèctrica, exercint posteriorment de professor de guitarra durant diversos
anys. Conjuntament aprengué fotografia i a portar l'estudi musical de la mà del
seu pare. Però l'interès especial pel desenvolupament personal i la ciència
l'ha decantat per formar-se en coaching i grau
superior de nanociència i nanotecnologia, àrees on actualment desenvolupa amb
progrés la seva trajectòria professional.
(132)
És evident que una bona part del creixement
personal els hi va arribar per la complicitat, afecte i ordre que s'havia
teixit en el nucli familiar. Però tot això no va venir de bell nou ni va ser
cap improvisació. Des dels inicis de la relació, tant l'Àlex com la Mercè tenien
el costum d'apartar un temps exclusiu per a ells mateixos. Durant uns anys van reservar
els dimarts per disposar d'un dinar especial i més íntim, i en altres èpoques feien
un esmorzar els dissabtes. La recerca d'un temps tranquil i assossegat va ser
un dels desitjos més profunds de la parella per mantenir viva la flama de l'amor
i l'entesa. Sempre els agradava caminar pels pobles i els camins rurals, aturant-se
a fer un cafè per petar la xerrada o simplement badar. I entre converses,
mirades i immiscits en la pau de l'instant serè, l'Àlex acostumava a aixecar la
veu per demanar al cambrer: «si us plau, un cafè amb llet, curt de cafè i amb tassa!». Un cafè, sovint el camí més curt per trobar-se amb la
paraula amiga.
Mercè i Àlex; any 2011
complicitat, de la proximitat volguda, com
si es coneguessin de sempre, com si ambdues ànimes portessin esperant-se des del
principi dels temps. I com si els fills fossin la sembra perenne d'una llum certa
i eterna. Per l'Àlex, els «inseparables meus». Perquè més enllà de l'amor que abraça per sentir-se ple i
objecte de l'estima, rau la complicitat de saber-se únics i plens en mig de les
innumerables propostes d'un món vertiginosament accelerat i despietat. I perquè
més enllà del brogit incert del pas dels dies, el veritable amor sempre reposa
en la pau de l'ànima, en la conversa amable i en el batec dels acords d'una melodia
amiga.
(vídeo)
Com una platja
ampla de sorra blanca,
l'amor balsàmic. (134)
8 ~ UNA GUITARRA GAIREBÉ SOLA
«El plaer que sento cada
vegada que interpreto
aquestes peces té difícil comparació,
s'ha tornat una necessitat i un vincle
amb un més enllà que no sé explicar».
(Àlex Blanco Guinot)
Quan la fulgent llum de la primavera s'obre pas entre les fosques nits d'hivern, les orenetes tornen. Vénen de lluny, des d'altres contrades més enllà dels nostres suds. I ho fan empeses per la necessitat d'aniuar, de tornar a fer vida. I quan arriben cerquen un lloc tranquil i serè, potser sota una porxada coneguda, per esbossar amb el fang i la palla el seu cau. I mentre els dies retroben una nova llum, l'oreneta canta les cançons de sempre, les melodies que la van fer gran.
«No són mai tristos els retorns si amb ells recuperem allò que tal vegada consideràvem ja perdut per sempre», (audio) escrivia el poeta Miquel Martí i Pol. (136) Tornar a solcar indrets ja coneguts, que semblaven perduts però que en realitat són els que donen sentit al camí, és la fita dels que creuen en si mateixos i coneixen les essències. És per això que, com un retorn a la seva primavera particular, l'Àlex es va retrobar amb la guitarra de la joventut. I va fer niu. Aquells sons nets, ordenats i pulcres de quan la llum omplia de força els dies, va tornar a conquerir-li els ulls per a crear una nova i immensa vida. Retornar a la guitarra va ser en els darrers anys una recerca dels orígens que l'havien fet veritablement músic.
L'Àlex acostumava a
dir que havia trobat el seu lloc i missió en aquest món: ajudar al fet que els
somnis musicals de molta gent es fessin realitat. Ja fos component,
orquestrant, gravant, interpretant, dirigint o, en definitiva, produint música,
la seva mà va bastir innumerables ponts artístics entre persones. I en aquest
estiueig del desig musical dels altres, sovint, quan els seus clients li preguntaven
perquè mai havia gravat un disc propi, ell responia plaent: «Em sento bé on
sóc i fent el que faig, no sento cap necessitat especial de fer alguna cosa amb
el meu propi nom». El gust representatiu
de fer allò que els altres desitjaven l'omplia de sentit humà, artístic i
professional. N'era un honor.
El procés per
aconseguir-ho el va dur a copiar algunes de
Àlex Blanco a l'auditori de Sant Fost; 2015
les interpretacions d'altres músics
que havia vist per internet, així com a realitzar els seus propis arranjaments
de temes que li agradaven. Va combinar, per una banda, la tècnica clàssica que
havia après al conservatori i, per l'altre, un repertori jazzístic que sempre
l'havia captivat. I a partir d'aquesta particular simbiosi va començar a muntar
temes i més temes fins que, gairebé sense adonar-se'n, després de tres anys va
tenir a la memòria i a les seves mans un interessant repertori de guitarra nua.
Un retorn a la primavera dels seus dies. I quan es va adonar que podria arribar
a oblidar totes aquelles versions personalitzades, va decidir fer un pas més: «El repertori no
estava malament, jo me'l creia a ulls tancats, era coherent pel seu estil,
tècnica, so i tractament. I no semblava mala idea escoltar els consells de la
meva dona i considerar el fet de publicar-ho».
La feina d'anys i panys a l'estudi de gravació l'havia conduït a diverses tasques artístiques i professionals per als seus clients: des de la fotografia, el disseny i la intervenció en la part gràfica, fins a la supervisió i el control del producte acabat i entregat. Així doncs, amb tot el bagatge acumulat ja no li quedava cap excusa per endegar el desig compartit amb la Mercè: editar el seu propi disc. (137) El primer en veure la llum, el 2011, va incloure vint-i-dos temes, (138) ocupant pràcticament tota la capacitat física del disc. Gran part de les peces les va gravar a la primera, sense moltes correccions i gairebé sense maquillatge, amb els seus defectes i errors, però amb la sinceritat de la música tocada en semidirecte. (139) Després d'aquella primera edició arribaria una altra el 2013, amb vint-i-dues peces més. (140) I un any més tard sortiria al mercat Guitarra Sola~3, (141) amb el mateix nombre de temes que els anteriors discs. (web)
 |
| Àlex a l'auditori de Sant Fost; 2014 |
Si la crítica musical
del gènere va rebre amb aplaudiments els
Àlex a Casa Azucena, Puigcerdà; any 2012
tres discos de l'Àlex, les diverses
presentacions arreu de Catalunya i Saragossa també van ser molt ben rebudes.
(146)
Davant d'un públic molt divers i en diferents auditoris com centres culturals, hotels,
restaurants, festivals, emissores de ràdio, cadenes de televisió o esglésies, la
seva particular fusió estilística i la gran ductilitat interpretativa deixaria
en els oients traces inequívoques de la seva qualitat i personalitat musical. Ell mateix ho explicava amb aquestes paraules: «Els concerts que faig semblen de jazz i es defineixen de jazz, però no ho
són, en el sentit que el més representa-tiu del jazz és la improvisació i en els
meus concerts no hi ha improvisació. Tot està estudiat com si fossin obres
clàssiques. Només he canviat l'instrument i he posat un amplificador. Té un so
molt jazzístic, però el concepte d'interpretació és tradicional i clàssic». Però
la forma de presentar-se davant el públic també tenia l'empremta de la seva
natural, didàctica i pedagògica personalitat: «A l'escola
clàssica hi ha tot un protocol, un ritual molt rígid que respecto, però no em
sento còmode. Quan vaig a un concert i veig aquell silenci indestructible amb
les formes impertorbables, no em sento còmode. Aleshores, quan faig concerts el
primer que faig és dir: 'Bona nit, tots bé? Comencem, som-hi, que us explico
una mica!' Trencar una mica el gel i donar-li una mica d'informalitat em fa
sentir una mica més còmode. I el públic també».
La riquesa del seu discurs musical, amb el suau i precís toc de la guitarra, tenia la virtut de saber acariciar indrets sonors mai abans al•ludits. Les notes sortien netes i molt clares, amb una sensibilitat i proposta artística nodrida de clares tendències estilístiques: «Del jazz sempre m'han seduït les seves melodies tan poètiques, les seves harmonies riques i sorprenents, el seu batec, la seva llibertat. Així que, encara que aquest no sigui un disc de jazz, m'he permès apropiar-me del seu repertori i del seu esperit per dibuixar amb ells una mica del que sento i encara em fa bategar». (vídeo) El seu alt sentit de la feina ben feta i de la música amb sentit i ben interpretada, el va dur a conjecturar tant l'abast ètic i estètic de l'expressió musical com de la seva obra: «Una de les fronteres que podríem posar és que hi ha bona música i mala música. M'he sentit còmode fent el que sigui, si és bona música. Però haig de reconèixer que la música clàssica, inclús la música clàssica contemporània, i el jazz, sobre tot el jazz contemporani, han estat els meus grans interessos en l'àmbit personal. I sí, va ser una mica el gran foc que va començar i hi han trets molt marcats que continuen estant presents».
Cercar senzillament el bo i millor, amb un desig
integral
Àlex Blanco interpretant 'Just a little lovin'; any 2017
d'excel·lència, i tot plegat dins d'una íntima recerca de sentit
espiritual, era la seva autèntica proposta vital. En una de les presentacions
públiques del seu treball va deixar constància del fons que atresorava: «Aquest disc no té pretensions ni virtuosisme, és només música tranquil•la, però que m'ajuda i m'acompanya internament». Els sons assossegats i plàcids de Guitarra Sola, encesos per la mirada de l'artista experimentat, però
novell de desig, va omplir de vida el retorn de la primavera: «Amb aquest petit
treball només aspiro a compartir una mica de la tranquil•litat que aquesta música m'ha
regalat».
Molt probablement la
serenor de la seva ànima en mig de les proves era el secret íntim més ben
guardat per expressar-se amb una bellesa tan prolífica. Tornar a connectar amb
ell mateix i amb la seva espiritualitat mitjançant una íntima i personalíssima
manera de sentir la música va ser el camí escollit per preparar-se per un
possible final, sense por a la vida ni a la mort. Va ser la seva manera de
connectar amb Déu i la seva providència, fins i tot en els detalls més
prosaics. Una mena d'espiritualitat de la música on poder descansar
dels batecs que tantes incerteses bombaven.
Però mentre el cor anunciava silencis, els seus dits
continuarien dibuixant esperances en el batedor de la guitarra. I sota el plàcid vol
dels falciots al capvespre i a pocs metres dels cants de les orenetes en el
llindar de casa, també va voler deixar constància visual de les melodies de Guitarra
Sola. A prop d'aquella tanca densa i frondosa que un jardiner va
voler buidar i aprimar, i que la Mercè s'hi negaria perquè implicaria deixar
els ocells sense espai natural per viure i trinar, seria l'idoni escenari d'algunes
de les gravacions en vídeo.
Àlex Blanco interpretant 'Another Life'; any 2016
jardí, sonaria A map
of the world,
(vídeo) Letter from home
(vídeo)
o
James
(vídeo)
de Path Metheny, o Three
views of a secret
(vídeo)
del baixista Jaco Pastorius. O And I
love her
(vídeo)
de MacCartney& Lennon i Killing
Me Softly
(vídeo)
de Fox&Gimbel. O també Just
a little lovin
(vídeo)
de
Dusty Springfield i The Way You Look Tonight
(vídeo)
de Dorothy Fields i Jerome Kern. Un gairebé sens fi de
melodies i harmonies entreteixides de dits, cordes i trasts que il•luminarien
el simbòlic retorn als dies de joventut.
(vídeos)
I amb els il•lustres sons també inclouria un tema propi, Qué Potito,
(vídeo)
que
amb la resta formarien una paral·lela i, alhora, autèntica biografia musical.
El seu veritable perfil sonor. I per a tots els seus hereus, un entranyable llegat
audiovisual.
Malgrat la fragilitat dels temps i les incomoditats
físiques, les seves mans persistirien en omplir-se de petites primaveres, sense
que cap esperança pogués dir prou ni cap por aconseguís emmudir els seus
dolguts dits. Però de sobte la foscor va abalançar-se sense avisar en un gèlid
dilluns de tardor. I amb ella el definitiu comiat. Per a tothom un sotrac
profund. Però l'acte de dol i reconeixement públic de cap manera no podria obviar
les vivències passades ni les certeses teixides en les cadències d'un bell
poema. Escrit per la Mercè en relació a uns plàcids moments quan la parella
contemplava la immensa bellesa del capvespre, la pausa de les rimes deixaria
constància d'una excelsa imatge en blau:
«Una bandada de falciots travessa el cel.
Diuen que volen tota la nit mentre dormen
i que planen somiant en la suau remor del
vent.
Des de la terrassa de casa els podem veure,
elevant-se ben amunt per sobre dels pins,
quan el dia marxa amb aquell blau
que tant ens agrada contemplar.
Xisclen amb força des de lluny.
Ara, fas sonar la guitarra i
'Joyful departure' de Ralph Towner
acompanya la imatge.
Els llocs, ja ho saps, són les persones.
Lentament, se'ns omple la mirada
d'un blau obsessiu,
d'un blau quasi etern». (158)
Aquest blau obsessiu, compartit i proclamat des de la intimitat de casa, anunciaria l'irrenunciable i persistent retorn de l'esperança. I malgrat les fulles del faristol queien i la llum dels dies s'enfosquia, una nova saba de primavera tornaria a emergir suaument entre les paraules d'una cançó.
Una de les darreres produccions d'estudi que l'Àlex havia arranjat, i que encara estava a mig fer, era d'un amic de Saragossa: en Javier Gacías (Tothi). (159) Però la gravació, que ja estava prou avançada, es va veure aturada sobtadament pel seu traspàs. No obstant això i com era habitual en les feines d'estudi, dies enrere l'Àlex havia enviat al seu amic Tothi una mostra de totes les pistes amb les bases musicals i els instrumentals ja acabats per poder seguir les entrades, les sortides i tots els detalls dels nous arranjaments. Però dels tretze temes enviats, només en un d'ells va posar la veu com a guia i pauta, cantant-la amb la seva característica cadència i timbre.
Unes setmanes després
del comiat del seu estimat, la Mercè va rebre a casa un significatiu correu
d'un dels amics de vida de l'Àlex. En un acte ple d'estima i deferència
personal, en Tothi li confiava un fitxer sonor especialment revelador. Era,
precisament, aquella única cançó d'entre tretze que l'Àlex va cantar per
guiar-los en els nous arranjaments.
(160)
I la claror dels dies perduts va reaparèixer fulgent, com les orenetes tornen a la primavera per
xiuxiuejar-nos un manat d'esperances. I des d'aleshores, a la tanca del llindar
de casa se senten certeses a mans plenes.
«Hasta mañana»; Música i lletra: Javier Gacías; Veu: Àlex Blanco
© 2018 Josep Marc Laporta
(Memorial biogràfic autoritzat i
supervisat per Mercè Blanes, Àngel Blanco i Laura Blanco)
[6]
Carmen Cabello Moreno, de nom artístic Lola Cabello (Màlaga, 1905–Castelló de
la Plana, 1942), va nàixer al barri malagueny de La Trinidad, on des de 1980 té
un carrer al seu nom. La seva germana, la Trinitaria
(Emilia Cabello), també va ser una famosa cantaora.
Lola Cabello va debutar a Barcelona el 1920 amb 15 anys, acompanyada a la
guitarra per Rafael Rejón. Però no va ser fins a l'any 1929 quan li arribà l'èxit
professional.
[8]
Pepe Hurtado va néixer a principis del segle XX i va viure a Barcelona. A més a
més de Lola Cabello, va acompanyar a cantants com Niño Fanegas i Canalejas de
Puerto Real. Se'n va anar a Amèrica on va morir a finals de la dècada dels
setanta. No obstant això, el primer guitarrista que va acompanyar Lola Cabello en
els primers anys de carrera artística i qui li faria de mestratge va ser Rafael
Rejón, sense obtenir dades suficients de la seva vida i obra.
[9]
Del director Ricard de Baños, El Relicario va ser una pel•lícula que
narrava el desig de Joselito, fill d'un torero, mort a la plaça, que decideix
dedicar-se a la seva mateixa professió. Una noia cega, Lolita, li lliurarà un
reliquiari perquè li doni bona sort. Es pot visionar la seqüència on Lola
Cabello canta una saeta. És l'única imatge videogràfica que tenim de
Lola Cabello: https://www.youtube.com/watch?v=6w0sfhnN7xU
[10] A principi dels
anys 1930 registra per a la companyia Parlophone (B25.539, fandangos i B26.636, colombianas y guajiras). Posteriorment
grava amb La Voz de su Amo (AE4351, media granaína i fandango i AE4308, fandanguillo
i media granaína) i Odeon (1940-1942). La recerca
discogràfica de Lola Cabello encara no ha estat abastada, donada la seva
prolífica incursió gramofònica. https://youtu.be/J1NPoLLs8Zc
[13]
Juventud para Cristo es una entitat
evangèlica paraeclesial que va néixer el 1948 a Barcelona, amb la finalitat d'apropar
l'Evangeli als més joves. Després que les esglésies evangèliques estiguessin
tancades durant més d'una dècada a causa de la persecució als protestants per
la Guerra Civil espanyola, els anys 1945 i 1946 un permís governatiu va
permetre obrir-les de nou. Precisament Juventud
para Cristo va sorgir arran d'aquella llibertat condicionada.
[19]
Oye, Papá és un musical sobre l'oració de Jesús, el 'Pare nostre',
musicat per Àlex Blanco i José Luis Cortés, amb producció de Luis Alfredo Díaz.
Va veure la llum en cassette l'any 1983. https://youtu.be/ZFcHynK4YE8
[20]
Entrevista a Vallès Visió TV, al programa Parlem-ne,
2011. https://www.youtube.com/watch?v=qhG9sbcVbQI
[22]
Keith Jarrett (1945-) és un pianista virtuós i músic de jazz nord-americà, un
dels mestres del jazz d'avantguarda. La producció més excel•lent és una sèrie
de peces improvisades gravades en directe a Colònia, París, Milà, Viena, Tòquio
i altres ciutats. Malgrat que aquests són els seus treballs més famosos, Keith
és molt versàtil, interpretant música d'autors del barroc europeu com Johann
Sebastian Bach o Georg Friedrich Händel.
[24]
Jan Garbarek (1947-) és un músic noruec de jazz, saxofonista tenor i soprano,
que també toca la flauta. Freqüentment ha col•laborat amb Keith Jarrett, Miroslav
Vitous, Egberto Gismonti, Gary Peacock, Zakir Hussain, Charlie Haden, Anouar
Brahem i Ralph Towner. Ha publicat gairebé tots els seus discos al segell ECM i
alguna de les seves peces han estat utilitzades per formar part de bandes
sonores cinematogràfiques.
[25] Always and
Forever, de l'àlbum Secret Story; Pat Metheny,
1992. https://www.youtube.com/watch?v=LvX1ES8Xkmg&feature=youtu.be
[26]
Letter From Home és el dotzè tema de l'àlbum homònim de Pat Metheny
Group, publicat el 1989 pel segell Geffen Records. https://www.youtube.com/watch?v=CgNt20hJ-VY
[27]
Pat Metheny (1954-) és un guitarrista nord-americà de jazz, reconegut com un
dels més grans músics d'aquest gènere. Ha guanyat innombrables premis i
reconeixements, entre ells 20 Grammy's. Recentment ha publicat versions
remesclades dels seus àlbums més importants, Still Life, Letter From Home,
The Road To You o Song X. El 2013 va ser inclòs en la Hall of Fame de la prestigiosa revista
DownBeat, sent el quart guitarrista en aquest selecte grup dels millors músics
de jazz de la història, al costat de Charlie Christian, Django Reinhardt i Wes
Montgomery.
[28]
Ressò neix el mes de març de 1973, amb Josep Meseguer, Miguel Frattarola i Àlex
Blanco. Part del grup provenia d'un altra petita formació, un any abans,
composta pel Miguel i l'Àlex: Nueva vida. El desembre de 1973 van fer el seu
primer concert a l'església evangèlica del carrer Tallers de Barcelona. El
gener de 1974 es va incorporar Karen Schuart durant uns mesos. En el mateix any
s'incorpora Guillermo Blanco com a tècnic de so. I el 1975 entra Jordi Vera, a
la bateria, conformant el grup de la primera etapa, del 1973 a 1981 (2ª etapa de 1981 a 2010). Es pot escoltar el primer disc
senzill del grup (1978) en aquest enllaç: https://youtu.be/yJ-OlxhUqPM
[29] Flors i Violes va ser el primer grup que
va formar d'adolescent. L'Àlex tocava la guitarra i en Roger el piano,
juntament amb un company a la bateria. No obstant això, Roger Ferrer seria el
pianista habitual de les tres primeres produccions de l'Àlex: Ráfagas de Luz (1980), Oye Papá (1983) i Vicente Forner-Identidad (1984).
[32]
La primera etapa de Ressò va anar des de 1973 fins a 1981. I després d'una
profunda reestructuració, la segona va anar de 1982 fins l'any 2010. En la primera
etapa Ressò va actuar en 243 escenaris; 117 esglésies evangèliques, 23
esglésies catòliques, 12 aules culturals, 12 campanyes evangelístiques, 13 cinemes,
10 instituts, 6 discoteques, 4 residències d'ancians, 6 psiquiàtrics, 9
casinos, 8 places públiques, 8 entrevistes de ràdio, 2 camps de futbol, 2
patronats, conservatoris, residències de minusvàlids, festes majors, càmpings i
centres cívics i poliesportius.
[33]
L'anònim Soneto a Cristo crucificado,
també conegut pel vers inicial «No me
mueve, mi Dios, para quererte», és una de les joies de la poesia mística en
llengua castellana. Podria considerar-se del millor de la poesia espanyola de
la segona meitat del segle XVI. El seu autor roman desconegut, però s'atribueix
amb gran fonament a Joan d'Àvila, encara que alguns ho atribueixen també a
l'agustí Miguel de Guevara, que el va publicar en la seva obra Arte doctrinal y modo general para aprender
la lengua matlazinga (1638), mentre que altres estudiosos assenyalen a
diferents autors. Va aparèixer imprès per primera vegada en l'obra del doctor
madrileny Antonio de Rojas, Libro
intitulado vida del espíritu (Madrid, 1628), però ja circulava des de feia molt de
temps en diverses versions manuscrites. Es pot escoltar la versió musicada que
va fer l'Àlex Blanco en aquest enllaç: https://youtu.be/iSM-9A6N_y0
[35] Oye, Papá és un musical sobre
l'oració de Jesús, el 'Pare nostre', musicat per Àlex Blanco i José Luis
Cortés, amb producció de Luis Alfredo Díaz. Va veure la llum en cassette l'any
1983. https://youtu.be/ZFcHynK4YE8
[38] Cançó Ni un instante de paz. De l'àlbum Tragaluz~Cada día, 1983. Es pot escoltar en el
següent enllaç: https://youtu.be/FrwCaoJSB68
[39]
Canciones según san Juan. Gravació realitzada l'any
1990 produïda per Kroma-Prokrom. Es poden escoltar les disset cançons de
l'àlbum en el següent enllaç: https://youtu.be/lgc-b3qlS44
[41]
Es poden escoltar algunes peces de Dona
Hightower~Prima Donna, àlbum editat per Mastervisión Records (1985), en el
següent enllaç: https://youtu.be/zyTI2DtUzz0
[48]
«Per a tot hi ha el moment oportú, i un
temps per a cada cosa en aquest món. Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps
d'arrencar la planta. Temps de matar i temps de guarir. Temps d'enrunar i temps
de construir. Temps de plorar i temps de riure. Temps de lamentar-se i temps de
ballar. Temps d'escampar les pedres i temps d'aplegar-les. Temps d'abraçar i
temps de deixar-se d'abraçades. Temps d'adquirir i temps de perdre. Temps de
guardar i temps de llençar. Temps d'esquinçar i temps de cosir. Temps de callar
i temps de parlar. Temps d'estimar i temps d'odiar. Temps de guerra i temps de
pau».
(Eclesiastès 3:1-8).
[51]
Es pot escoltar Poema de las Violetas,
d'Àlex Blanco, en la interpretació a la guitarra d'en Jordi Robert, en el
següent enllaç: https://youtu.be/yqxvcU1QWTc
Jordi Robert va ser company d'estudis de joventut de l'Àlex.
[52]
En el següent enllaç es poden escoltar diversos i breus talls d'interpretació
de l'Àlex a la guitarra elèctrica, acústica i clàssica, al llarg de la seva
carrera guitarrística: https://youtu.be/R4z_xcTld1Y
[54]
Dels àlbums Cuerdas-1 (1990) i Cuerdas-2 (1992), en el següent
enllaç es pot escoltar l'Àlex amb la guitarra espanyola en quatre temes: Dialogando,
de Daniel Fortea; Suite anglesa, de John W. Duarte; Berceuse, de
Leo Brower; i Cavatina (tema de la pel•lícula 'El Caçador'), de Stanley
Myers. https://youtu.be/7WsKlPVcpz4
[55]
El monogràfic sobre Antonio Machado –Machado
en dos actos– van ser unes
actuacions realitzades del 2001 al 2008 dins de la proposta L'aventura del llegir, un programa de
l'Institut de Cultura de Barcelona per fomentar la lectura. L'acte per a grups
reduïts d'unes 50 persones posava en escena a l'actriu Mar Fernández i a l'Àlex
Blanco a la guitarra espanyola tot relatant escènicament els darrers anys de
Machado a Barcelona.
[56]
Amb un dels seus alumnes, en Dimmy Rider, posaria en marxa Jazz Quorum, un diàleg jazzístic amb standadrs de jazz o blues. Altres
facetes professionals van ser de músic
d'orquestra de ball. Una primera experiència la va tenir amb Miki i Encarna (1983-1987), coincidint un temps amb
el guitarrista Marcelo Matte. I també va formar Acords Privats, un duet amb Noemí Calvet i, posteriorment, amb la
seva esposa (1993-1997).
[58]
Mercè Blanes Adelantado (1964) és professora de música en l'especialitat de
guitarra clàssica, titulada pel Conservatori de Música de Barcelona. Va ampliar
la seva formació musical estudiant piano, composició i harmonia
moderna. També és una reconeguda poetessa, amb dos llibres publicats: Converses
imaginàries i Poemes blancs.
[59]
En el següent enllaç es pot veure i escoltar el duet de l'Àlex i la Mercè
tocant Scherzino Mexicano de Manuel Ponce. La gravació de vídeo és de
l'any 2006: https://vimeo.com/187547822
[61]
L'Àngel Blanco Blanes (1992) té estudis de piano i música al
Conservatori de Granollers, i també de guitarra clàssica i elèctrica amb Àlex
Blanco, Pep Lluís Guardiola i Xavi Fort. Ha estat professor de guitarra durant
diversos anys i actualment treballa com a tècnic de laboratori, amb grau de
Nanociència i Nanotecnologia en la UAB (2010-2015). La Laura Blanco Blanes
(1997) ha fet estudis de piano, cant, teatre musical a l'Escola Municipal de
Montornès del Vallès, i també de piano modern-jazz i harmonia. I actualment
està fent el darrer curs de grau de Belles Arts en la UB (2018-2019), a més de
participar en diverses activitats musicals, com a compositora, cantant o
pianista, i en diverses exposicions d'art.
[62]
El poema Cadascú ha de tenir de
Montserrat Abelló, musicat i cantat per la Laura Blanco i instrumentat
conjuntament amb l'Àlex, es pot sentir en el següent enllaç: https://youtu.be/eX2wrnw5zyk
[63]
La versió de la Laura i l'Àlex de Nues,
del disc Present, del grup Hora de
Joglar, es pot veure en el següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=wqTo7-Gc6mo
«Per a tot hi ha el moment oportú, i un temps per a cada cosa en aquest
món.
Temps de néixer i temps de morir.
Temps de plantar i temps d'arrencar la planta. Temps de matar i temps de
guarir. Temps d'enrunar i temps de construir. Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar. Temps d'escampar les pedres i temps
d'aplegar-les. Temps d'abraçar i temps de deixar-se d'abraçades. Temps
d'adquirir i temps de perdre. Temps de guardar i temps de llençar. Temps d'esquinçar
i temps de cosir. Temps de callar i temps de parlar. Temps d'estimar i temps
d'odiar. Temps de guerra i temps de pau.
Què en treu, el qui treballa, de tants afanys? He comprovat la càrrega que Déu posa als homes perquè se n'ocupin. Tot ho ha fet apropiat al seu moment; però també ha posat en el seu cor la idea de l'infinit, tot i que l'home no arriba a copsar l'obra que Déu ha fet, de principi a fi».
Què en treu, el qui treballa, de tants afanys? He comprovat la càrrega que Déu posa als homes perquè se n'ocupin. Tot ho ha fet apropiat al seu moment; però també ha posat en el seu cor la idea de l'infinit, tot i que l'home no arriba a copsar l'obra que Déu ha fet, de principi a fi».
[66]
En el següent enllaç es pot escolar Pásame
la Sal, de l'Àlex Blanco, un tema introductori a tots els concerts i actuacions
de la Banda de la Sal (1987), on l'Àlex tocava el baix
elèctric: https://youtu.be/_Wf_ni7RGJY
[67]
Gravació realitzada als estudis Kroma,
a la ciutat de Dénia (Alacant) el 1993, produïda pel mateix segell discogràfic. Es pot escoltar l'àlbum Después de un sueño en el següent
enllaç: https://youtu.be/hqDgglAfUNc
[68]
Escola Municipal d'Esparreguera:
professor de guitarra clàssica i moderna, baix elèctric i música de cambra (1981-1983). Escola
de Música de Gavà, dirigida per Carme Amat: professor de guitarra clàssica
i moderna i saxo (1992-1994). Convidat com a professor de guitarra
i conjunt als cursos d'estiu Semana de
Música Kroma (1991-1997). Escola
de Música Moderna L'Estudi, de Granollers: professor de guitarra moderna,
llenguatge musical i flauta moderna (1992-1997). Escola de Música
de Bellaterrra, dirigida per Montserrat Roig: professor de guitarra
clàssica i moderna, saxo, llenguatge musical i combo. Designat com a professor
de guitarra als cursos organitzats per l'escola a la Universitat Autònoma de Barcelona (1993-1997). Escola de Música de Martorelles, dirigida per Ignasi Caño:
professor de saxo i flauta travessera (1997-2000). Substitut del mestre Josep Herníquez a l'Escola Municipal de Música de Granollers (1998-1999).
[69] Els
integrants de Ráfagas de Luz era el
matrimoni Mari Luz Bermúdez y Rafael Gómez. Rafael va traspassar sobtadament
dos anys després de la gravació de l'àlbum. En el següent enllaç es pot
escoltar un petit recull instrumental: https://youtu.be/VVvtJVq35zQ
[71]
Oye, Papá és un musical sobre l'oració de Jesús, el 'Pare nostre',
musicat per Àlex Blanco i José Luis Cortés, amb producció de Luis Alfredo Díaz.
Va veure la llum en cassette l'any 1983. https://youtu.be/ZFcHynK4YE8
[72]
L'Àlex va ser arranjador de l'àlbum Identidad, juntament amb el
compositor, Vicente Forner. En el següent enllaç es pot escoltar un tema, ¿Qué
harías tú?: https://youtu.be/a8GQNjA93kU
[74]
L'àlbum Dona Hightower~Prima Donna va
comptar amb la participació de primeres figures del panorama musical del país.
Jordi Camp va tocar el baix; Lluís Rivalta, la batería; Manuel Camp, el piano i
els teclats; i Ricard Roda, la flauta i el saxo. L'Àlex va tocar les guitarres.
Es poden escoltar algunes peces de Dona
Hightower~Prima Donna, àlbum editat per Mastervisión Records (1985), en el
següent enllaç: https://youtu.be/zyTI2DtUzz0
[75]
En el següent enllaç es poden escoltar uns breus fragments d'algunes de les primeres gravacions i produccions a
l'estudi Liliput: https://youtu.be/UXTwOyi2ROs
[77]
Entre molts solistes i grups que van passar per Liliput i AxB Music, es
poden comptar José Bernal, Grupo Reto, José Luís Sánchez, Pura Aroca, Angel
Cano, Nguyen Hang, Llorenç Torras, Antonio
Zamora, Xirat, Oriol i Agustí Vaca, Dàmaris i Jonathan
Gelabert, Ictus, Akrimony, Vet aquí, Verbum Dei, Fidel
i Fernando, Moisés Hernández, Dennis & Nanette, Francisco
Palao, Antònia Vilàs, Sola Gracia, Raphael Pherrer,
Manantial, Anemí, Joan Marc Mirón, Luís Enrique
Ascoy, Coral de la Barceloneta, Luis Alfredo Díaz, Jordi
Robert, José Muñoz Coca, Eulalia Beneroso, Gonzalo de
María, María Cots, Néstor Gallego, Kalein, Iray, Mijael
Hayom, Neus Rodes, 70 x Set, Mercedes Pérez, Diego
Anibaldi, Rosana Álvarez, Shirah Jadashah, Elena
Andrés, Sargon, Shekinah, LAD, Nómadas, Vox
Menú, Francesca Patiño, Oscar Remón, Patrik Henríquez, José
Antonio Díaz, Tano G. Buendía, Fabiola, Crescencio
López, Zacarías Martínez, Mingo Fuillerat, Pere
Bayona, Eurasia, Miquel Frattarola, Swing Set, Àngels
Gualo, Victoria Hernández, Rosa Solé, Ernest Ruiz, Javier
Gacías, Elisabeth Meseguer, Josep Lluís Cahís, Carla Costa, Xavier Morlans o
Joan López.
[78] Recull de
dues entrevistes. Entrevista a Vallès Visió TV, en el programa Parlem-ne; desembre de
2011.
https://www.youtube.com/watch?v=qhG9sbcVbQI
I entrevista a Vallès Visió TV, en el programa Caps inquiets, desembre de 2013: http://vallesvisio.alacarta.cat/caps-inquiets/capitol/caps-inquiets-amb-alex-blanco-i-cuina-vo
[79] A més a més
d'aquests premis i reconeixements, l'Àlex va fer diverses produccions musicals
i publicitàries, com l'himne electoral per CiU (1988), la producció artística
del disc Prima Donna de Donna
Hightower, la creació de la imatge corporativo-musical de Ràdio Marina (Costa
Brava), diferents jingles publicitaris per Gasoses
Sanmy, La Vanguardia, Fabricantes Asociados del Tresillo, Galetes Quelis,
Cahispa, etc., i bandes sonores per la Comunitat
de Navarra, la Fundació per la Pau, Palex, Promocions Immobiliàries La Azucarera
(Tudela) i d'altres.
[81] En el
següent enllaç es poden escoltar uns breus fragments d'algunes de les darreres
gravacions i produccions arranjades per l'Àlex a l'estudi AxB Music: https://youtu.be/OKGO5kRGVTY
[82] Recull de
dues entrevistes. Entrevista a Vallès Visió TV, en el programa Parlem-ne; desembre de
2011.
https://www.youtube.com/watch?v=qhG9sbcVbQI
I entrevista a Vallès Visió TV, en el programa Caps inquiets, desembre de 2013: http://vallesvisio.alacarta.cat/caps-inquiets/capitol/caps-inquiets-amb-alex-blanco-i-cuina-vo
[87] Racons plens de desig, amb les
col•leccions Gente que cree, gente que
canta i Cerca de mí, va ser la presentació conjunta de fotografia i poemes a
la Sala d'Exposicions de l'Església Evangèlica de Poble Nou, Barcelona, els
dies 26, 27 i 28 d'abril de 2002. Va ser la primera presentació fotogràfica en públic
de l'Àlex.
Tots els poemes de la Mercè són originals
en català. El poema Espais és una traducció, del llibre Converses
Imaginàries.
[88] Entre els
premis de fotografia rebuts cal destacar els següents. En el 2003, 1r. premi en
la modalitat 'Tema lliure' en la X Mostra de Fotografia de Vilanova del Vallès,
amb la fotografia Fantasma. En el
mateix any, el 3r. premi del VII Concurs de Fotografia Sant Miquel de
Vallromanes, amb La caseta del camí.
També en el mateix any, el 1r. premi del Concurs 'Esquitxos' organitzat pel
'Projecte rius' amb la fotografia Sota el
pont hi ha color. En el 2005 el 4rt. premi del IX Concurs de Fotografia d'aficionats
de Vallrromanes amb l'obra Dues roses.
En el 2009, el 2n. premi del II Concurs de Fotografia 'Carrers, carrerons,
places i placetes' de Sant Fost de Capcentelles amb l'obra A la vora del camí. En el 2010, el 2n. premi del Rally fotogràfic
de Vallromanes amb el tema Fruiteria.
En el 2013, 1r. premi del Rally fotogràfic de Vallromanes amb el tema Racons de Vallromanes. En el 2016, 1r.
premi del Rally fotogràfic de Vallromanes amb el tema Riera. I en el 2017, 1r. premi del Rally fotogràfic de Vallromanes
amb el tema Line Dance.
[89] A més a més
de les que s'esmenten en aquest capítol, cal afegir les següents. Juny de 2002,
exposició col•lectiva al Centre d'Iniciatives Juvenils de Montornès del Vallès.
En el mes de juliol del mateix any, exposició col•lectiva a la sala Can
Xarracan de Montornès del Vallès. El juliol de 2003, exposició col•lectiva a la
sala Can Xarracan de Montornès del Vallès amb la col•lecció Nens! quiets! L'octubre de 2002, exposició
col•lectiva en el Centre d'Iniciatives Juvenils de Montornès del Vallès amb la mateixa
col•lecció. El gener de 2004, exposició al Cercle de les Roses en Les Franqueses.
El març de 2004, participa en l'exposició 'Voreres infinites' del col•lectiu Granolleig en el Museu de Granollers. En
el mes de juny de 2004 participa en l'exposició col•lectiva 'Fotògrafs de
Montornès' al Centre Cultural de Vilanova del Vallès amb una retrospectiva de
les principals col•leccions i premis dels últims cinc anys. El juny de 2005 participa
en la primera exposició de la nova sala del Casal de Cultura de Montornès del
Vallès. En el mes de desembre de 2004 exposa en el Café del Far de Salou amb la
col•lecció Des de la intimitat de l'art.
En el mes de maig de 2005 participa en la mostra d'art 'Germinart'05' a
Montornès del Vallès amb les obres Maná
y Boca a boca. L'octubre de 2005 participa
a la exposició 'No límits' del col•lectiu Granolleig en el Museu de Granollers.
En el mes de juny de 2007 participa en l'exposició 'Vilanova amb nous ulls' en els
comerços de Vilanova del Vallès. I el mes de desembre de 2007 participa en el
Mercat de l'Art de Montornès del Vallès.
[90] Primers passos, primers compassos,
exposició al Centre Cultural de Vilanova del Vallès; juny de 2002. Es poden
veure algunes fotografies en el següent enllaç: http://www.axbmusic.com/primers-passos/
[91] Santa Quitèria, una visió del temps,
exposició al Centre Cultural de Vilanova del Vallès; octubre de 2003. Es poden
veure algunes fotografies en el següent enllaç: http://www.axbmusic.com/sta-quiteria/
[92] El mes de
juny de 2007 presenta l'exposició Vilanova
amb nous ulls en els comerços i tendes de Vilanova del Vallès. El juliol del
mateix any participa en l'exposició col•lectiva Fotògrafs de
Montornès a la sala Can Xarracan de
Montornès del Vallès amb la col•lecció Vilanova
amb nous ulls. I el novembre de 2007 exposa la mateixa obra en el Centre
Cultural de Vilanova del Vallès. Es poden veure algunes fotografies en el
següent enllaç: http://www.axbmusic.com/vilanova/
[93] Rêverie s'exposa a diferents sales i
centres. El novembre del 2006
a la sala Can Xarracan de Montornès del Vallès. El
febrer de 2007 al Centre Cultural de Vilanova del Vallès. El març del mateix
any al Cafè del Far de Salou (Tarragona). En el mes de març de 2008 al Casal de
Vallromanes. El novembre de 2008
a l'Església Protestant de Barcelona Centre. I l'abril
de 2009 al bar Tramuntana de Granollers. Es poden veure algunes fotografies en
el següent enllaç: http://www.axbmusic.com/reverie/
[94] Exposició
col•lectiva de Fotògrafs de Montornès
a la sala Can Xarracan de Montornès del Vallès, amb la col•lecció Positiu/Negatiu. Juliol de 2009. Es
poden veure algunes fotografies en el següent enllaç: http://www.axbmusic.com/positiu-negatiu/
[95] Es poden
veure algunes fotografies en el següent enllaç: http://www.axbmusic.com/germinart/
[97] Moltes de
les seves fotografies van ser publicades. Un petit inventari és el següent. En
el mes de desembre de 2003, l'Ajuntament de Vilanova del Vallès edita el seu
calendari del 2004 il•lustrat amb fotografies de l'exposició Santa Quitèria, una visió del temps. En
el mes de desembre de 2007, l'Ajuntament de Vilanova del Vallès edita el seu
calendari del 2008 il•lustrat amb fotografies de la col•lecció Vilanova amb nous ulls. El desembre de
2007, l'empresa Monvial de Vilanova del Vallès edita el calendari commemoratiu dels
seus 15 anys amb fotografies dels seus empleats encarregats a tal efecte. En el
mes de desembre de 2008, l'Ajuntament de Vilanova del Vallès edita el seu
calendari del 2009 il•lustrat amb fotografies de la col•lecció Vilanova amb nous ulls. En el mes de
gener de 2009, el Butlletí informatiu de l'Agrupació Excursionista Catalunya
inclou una fotografia seva a la portada. El gener de 2009 surt a la llum el
llibre 'Història de Can Xerracan' de Montornès del Vallès on es mencionen les
seves publicacions i exposicions. I el mes de gener de 2010, l'Ajuntament de
Sant Fost de Capcentelles publica el seu calendari incloent la fotografia guanyadora
de l'Àlex Blanco, A la vora del camí.
[104] Nadia
Boulanger (1887–1979) va ser una compositora, pianista, organista, directora
d'orquestra, intel•lectual i professora francesa que va formar i ensenyar a
molts dels grans compositors del segle XX. Segons el compositor Ned Rorem «va
ser la pedagoga musical més important que mai va existir».
[109] The Deer Hunter (literalment en anglès:
El Caçador de Cérvols; coneguda com El Franctirador a Hispanoamèrica i El Caçador
a Espanya) és una pel•lícula bèl•lica-dramàtica i èpica nord-americana de l'any
1978, dirigida per Michael Cimino. A més de ser guardonada amb cinc premis Oscar,
és considerada com una de les cent millors pel•lícules de la història del
cinema nord-americà per l'American Film
Institute.
[110] Stanley
Myers (1930-1993) va ser un músic i compositor britànic que va treballar en una
seixantena pel•lícules. Entre d'altres, destaca la seva peça per a guitarra Cavatina, un melancòlic tema ja publicat
en el seu àlbum Changes, de 1971, que
va servir per presentar la pel•lícula de Michael Cimino, El Caçador (1978), i
pel qual Myers va aconseguir el premi Ivor Novello.
[115] My Song, de Keith Jarrett (1978): https://www.youtube.com/watch?v=-7t1Ud4czmw
[126] La Mercè és
professora de música en l'especialitat de guitarra clàssica, titulada pel
Conservatori de Música de Barcelona. Va ampliar la seva formació musical
estudiant piano, composició i harmonia moderna. Des de jove es dedica a la
docència musical. Musicalment ha col•laborat en gravacions d'estudi i grups musicals
i ha participat en la creació de música i poemes per a diversos espectacles i
exposicions. Ha publicat els llibres de poemes Converses imaginàries i Poemes
blancs. Fins al 2017 va treballar en la gestió de la productora musical AxB Music d'Àlex Blanco. Actualment es
dedica a la docència musical i la creació musical i literària d'interès més
personal.
[127] Es pot
escoltar Columbofilia, de Mercè Blanes, en el següent enllaç: https://youtu.be/YQF3BetZ8UI
[131] Actualment
la Laura cursa l'últim curs de grau de Belles Arts a la Universitat de Barcelona
(2018-2019). Té estudis de piano clàssic, piano modern-jazz, harmonia, cant i
teatre musical a l'Escola Municipal de Montornès del Vallès. De la mà del seu
pare aprèn l'ofici de tècnic de so a l'estudi AxB Music, i també l'introdueix en el món de la fotografia i els audiovisuals.
Ha col•laborat en la gravació de veus per diferents produccions musicals. El
seu interès personal es centra en la creació artística en general i en la
composició musical de temes propis. Participa com a cantant i pianista en
diferents formacions musicals. També participat en diverses exposicions d'art.
En el següent enllaç es poden copsar algunes facetes de la seva creativitat: http://laurablancoblanes.wixsite.com/laurablancoblanes
[132] L'Àngel és
grau en nanociència i nanotecnologia per la Universitat Autònoma de Barcelona
(2010-2015), i actualment treballa com a tècnic de laboratori a l'IBEC.
Paral•lelament es forma en Coaching Esencial a Essential Institute (2017) i
Consultoria de Desenvolupament Organitzacional (DO) a GR Global Institute for
Organizational Development (2018-2019). Ha fet estudis de piano i música al
Conservatori de Granollers, i també ha tingut preparació de guitarra clàssica i
elèctrica amb Àlex Blanco, Pep Lluís Guardiola i Xavi Fort. Ha estat professor
de guitarra durant diversos anys. I el seu pare li va ensenyar l'ofici de
tècnic de so en el seu estudi AxB Music,
introduint-lo també en el món de la fotografia i gravació d'audiovisuals. Alhora
ha col•laborat amb la veu en la gravació de produccions musicals.
[133] En el disc
Cuerdas-2 (Kroma-1992), l'Àlex va
gravar amb la guitarra Cavatina, la
peça que els va connectar en la distància: https://youtu.be/0tbjASKIyHc
[135] Retorns, del llibre Els bells camins, del poeta Miquel Martí i Pol. Basada en aquest
poema, la Mercè Blanes va compondre una peça de guitarra amb el mateix títol.
Es pot escoltar en el següent enllaç: https://soundcloud.com/curshs/retorns
[136] Miquel
Martí i Pol (1929–2003) va ser un poeta, escriptor i traductor català, un dels
més populars del segle XX. És l'autor d'un dels llibres poètics més venuts de
la literatura catalana, Estimada Marta
(1978). Els seus poemes parlen de la vida interior, de la lluita contra un
sistema que considera injust i de la batalla contra la malaltia que
l'acompanyaria durant més de trenta anys, l'esclerosi múltiple.
[142] La pàgina
web de Guitarra Sola deixa constància
de la feina artística de l'Àlex Blanco, amb accés a partitures, vídeos i apunts
personals: http://axbmusic.wixsite.com/guitarrasola/page3
[143] Es pot
llegir la crítica musical de Pablo Romero Luis a Sexto Orden al web: http://www.sextoorden.es/2012/01/guitarra-sola-alex-blanco.html
[144] Es pot
llegir la crítica musical de Zona de Jazz al web: http://www.zonadejazz.com
[145] Es pot
llegir la crítica musical de Desafinados al web: http://desafinados.es/alex-blanco-presenta-su-disco-de-jazz-guitarra-sola/
[146] Entre
altres indrets, l'Àlex va fer concerts amb Guitarra
Sola a Casa Rocamora (Barcelona), Ginger (Festival Música Popular de BCN),
Villa Azucena (Puigcerdà), Fira de la Música (Cardedeu), Casal de Cultura
(Vallromanes), L'Oncle Jack (L'Hospitalet de Ll.), Zanzíbar (Barcelona), Chez
Phillips (Masnou), Res. Sant Gabriel (Centelles), Marató de TV3 (Sant Fost de
Capcentelles), Radio Granollers, Nau B1 (Granollers), Can Cuch (Cànoves), La
Rectoria (Palou), Espai Tot Sona (Cardedeu), Casal de Cultura (Montornès del
Vallès), Casal de Gent Gran (Granollers), Centre El Lledoner (Mollet del
Vallès), Església Evangèlica de Poble Nou (Barcelona), Iglesia Reformada de
Aragón (Zaragoza), Església Sant Sadurní (Montornès del Vallès), Dia de la
Música (Sant Fost de Capcentelles), Hotel Alexandra (Barcelona), Hospital Sant
Joan de Déu (Barcelona), Centre Cultural (Vilanova del Vallès), Fira del Llaminer
(Vilanova del Vallès) o a l'Hospital Psiquiàtric de Sant Boi del Llobregat.
[148] A map of the world: https://www.youtube.com/watch?v=8P233nDtfXU
[150] James: https://www.youtube.com/watch?v=XvlxZqNJzq0
[153] Killing Me Softly: https://www.youtube.com/watch?v=_yy-w1SS0_k
[155] The Way You Look Tonight: https://www.youtube.com/watch?v=FXasSl2769M
[156] Tots els
vídeos es poden veure en el següent enllaç: https://www.youtube.com/user/axbgs/videos
[159] A banda de l'autor de les músiques i lletres, Javier
Gacías (1956-), a la producció Subamos
també hi participen Jesús Gacías, Pili la Cruz, Pablo Gacías, Nieves Campillo i
Joan Folguera. Els arranjaments i la instrumentació són de l'Àlex Blanco, amb
la col•laboració musical i tècnica de la Laura Blanco i la Mercè Blanes.
