jml

III-Lluites amb En Simó de Montfort


(Traducció actualitzada, del català antic al català contemporàni, del llibre dels fets de Jaume I, segle XIII) 

Del libro "Llibre dels fets de Jaume I"
© 2010 Josep Marc Laporta .
.
[Lluites amb En Simó de Montfort. Mort del rei En Pere a la batalla de Muret]

[8] I passat el temps del nostre naixement, En Simó de Montfort (que posseïa la terra del Carcassès i del Bederrès,[1] i en el Tolosà la terra que havia guanyat el rei de França), volgué tenir amistat amb el nostre pare, i li demanà que ens lliurés a ell, que ell ens educaria.[2] I el nostre pare va refiar-se tant d’ell i de la seva amistat, que ens lliurà a ell perquè ens eduqués.
I mentre estàvem en poder seu, les gents d’aquelles terres damunt dites acudiren al nostre pare i li digueren que ell podia obtenir la senyoria d’aquelles terres només que volgués recobrar-les o posar-les en segrest.[3] I el rei En Pere, nostre pare, era generós i compassiu, i amb la compassió que li va agafar d’ells digué que les posaria en segrest.
 I l’enganyaven amb paraules falagueres, doncs d’una part li ho donaven de paraula, i d’altra part li ho prenien de fet. Perquè Nós sentírem a dir a En Guillem de Cervera,[4] i a N’Arnau de Castellbò,[5] i a En Dalmau de Creixell,[6] i a altres que estaven amb ell, que li deien:
—Senyor, vet ací els nostres castells i les nostres viles; poseu-les en segrest i poseu-hi els vostres batlles.
I quan ell les volia posar en segrest, li deien :
—Senyor, ¿com és que traureu les nostres mullers de casa nostra? Ans nosaltres i elles serem vostres i farem la vostra voluntat.
I d’aquesta manera no complien res del que li havien promès. I li presentaven llurs mullers, llurs filles i llurs parentes, les mes belles que podien trobar, i com que sabien que ell era home femeller, li treien el seu bon propòsit i el feien mudar com volien. I com que les coses que van passar serien llargues de contar, no en volem parlar més.

[9] I En Simó de Montfort era a Muret,[7] acompanyat ben bé de 800 a 1.000 homes a cavall, i el nostre pare anà prop del lloc on estava per atacar-lo.
I estigueren amb ell, d'Aragó: Don Miquel de Llucià,[8] Don Blasco d’Alagó, Don Rodrigo Liçana,  Don Ladró, Don Gomez de Luna, Don Miquel de Rada, Don Guillem de Pueyo,[9] Don Asnar Pardo i molts d’altres de seva mainada,[10] i d’altres dels quals no ens podem recordar; però sí que recordem que els que hi havien estat i sabien com havien anat els fets ens digueren que llevat Don Gomes, Don Miquel de Rada, Don Asnar Pardo i alguns de sa mainada que hi moriren, els altres l’abandonaren en el moment de la batalla i fugiren. I de Catalunya hi foren: En Dalmau de Creixell, N’Huc de Mataplana, En Guillem d’Horta i En Berenguer de Castellbisbal, i aquests fugiren amb els altres.
En canvi, sabem del cert que Don Nunyo Sanç[11] i En Guillem de Montcada, (fill d’En Guillem Ramon de Montcada i de Na Guillema de Castellvell)  no estigueren en la batalla, sinó que enviaren missatge al rei dient que els esperés, i el rei no els volgué esperar i féu la batalla amb els que eren amb ell.
I el dia de la batalla havia jagut amb una dona,[12] així Nós ho sentírem a dir després al seu reboster[13] (que es deia Gil i que més tard va ser frare de l’ordre de l’Hospital[14]), qui hi havia estat present, i a altres que ho varen veure amb els seus ulls, que ni a la lectura de l’evangeli no pogué estar dret, sinó que estigué assegut en el seu setial mentre que hom el deia.
I abans de la batalla, En Simó de Montfort volia posar-se a la seva disposició per complir la seva voluntat i es volia avenir amb ell; i el nostre pare no ho volgué acceptar. I quan el comte Simó i els de dins ho van veure, es confessaren i reberen el cos de Jesucrist dient que s’estimaven més morir en el camp que en la vila.
[15]I eixiren[16] a combatre tots a l’hora. I els de la part del rei no van saber formar els rengs[17] de batalla ni anar junts, i cada ric-home atacava pel seu cantó, i atacaven contra les lleis de la guerra. I el desordre i el pecat en què estaven determinaren el desenllaç de la batalla, i també per la manca de clemència envers els de la vila es va perdre la batalla.
I allí morí el nostre pare, car així ho ha fet sempre el nostre llinatge, que en les batalles que s’han fet i Nós en les que farem hem de vèncer o morir.[18]
I Nós romanguérem a Carcassona en poder del comte, car ell ens educava i era senyor d’aquell lloc.


[Com el Rei va ser portat a Montsó]

[10] I més tard, passat això, els nostres vassalls (és a dir Don Nunyo Sanç, En Guillem de Montcada[19] i En Guillem de Cardona,[20] pare d’En Ramon Folc), ens reclamaren i guerrejaren amb els francesos i amb la terra que aquests ocupaven. I a part dels combats que feren a Narbona i a d’altres llocs, enviaren missatge al papa Innocent III perquè prengués una decisió i obligués En Simó de Montfort, per excomunió o d’altra manera, perquè ens poguessin recuperar a Nós, que érem llur senyor natural, ja que el nostre pare no havia deixat cap més fill legítim llevat de Nós.
I aquest sant pare, el papa Innocent, fou el millor papa, de tal manera que des del moment que férem aquest Llibre fins a cent anys endarrere no hi hagué papa tan bo a l’Església de Roma; car era molt docte en els coneixements que pertoquen saber a un papa i tenia seny natural, i de les ciències seculars en coneixia una gran part.
[21]I envià cartes tan enèrgiques i missatgers tan enèrgics al comte Simó, que ell hagué de accedir a lliurar-nos als nostres homes. I els francesos ens dugueren a Narbona, i a Narbona eixiren una gran part dels nobles i dels ciutadans de Catalunya, i ens reberen.[22] I Nós devíem tenir aleshores sis anys i quatre mesos.
I decidiren, un cop foren a Catalunya, qui ens havia d’educar, i decidiren tots que ens eduqués el mestre del Temple, a Montsó. I el nom d’aquest mestre del Temple era En Guillem de Montredon, el qual era natural d’Osona i mestre del Temple a Aragó i a Catalunya.

[11] I prengueren una altra decisió: que, en nom nostre i amb segell nou que ens feren fer, convoquéssim cort a Lleida, cort d’aragonesos i de catalans, a la qual assistissin l’arquebisbe de Tarragona, els bisbes, els abats i els rics-homes de cada un dels regnes, i deu homes de cada ciutat, amb poders dels altres perquè es complís el que ells decidissin.
[23]I tots vingueren el dia de la cort, llevat Don Ferran i del comte Don Sanç[24] (¡car tenien esperances de ser reis!). I allí ens juraren tots que defensarien el nostre cos, els membres i la nostra terra, i que ens defensarien en tota cosa i per damunt de tot.
I el lloc on Nós estàvem en aquell moment era allí on ens duia al braç l’arquebisbe N’Espàreg (que era del llinatge de la Barca i era parent nostre),[25] a la sala amb el sostre d’obra que ara hi ha, i que aleshores era de fusta, al costat de la finestra on ara hi ha la cuina per on donen de menjar als que mengen a la sala.
I fet el jurament, la cort fou dissolta i el mestre ens dugué a Montsó, i estiguérem allà dos anys i mig, sota la cura d’un lloctinent.
I tota la renda que el nostre pare tenia a Aragó i a Catalunya estava empenyorada àdhuc a jueus i a sarraïns, i també les honors,[26] que en aquell temps constaven de set-centes cavalleries;[27] i el nostre pare, el rei En Pere, excepte cent trenta, totes les havia donat o venut. I quan Nós entràrem a Montsó no teníem menjar ni per un dia: ¡tan arruïnada i empenyorada estava la terra!      


[De les faccions esdevingudes entre els nobles d’Aragó]

[12] I mentre Nós estàvem a Montsó es feren bandositats i faccions entre els rics-homes d’Aragó. Don Pedro d’Ahonés,[28] Don Atorella, Don Eixemèn d’Urrea, Don Arnau Palasín, Don Bernat de Benavent, Don Blasco Maça, i d’altres que no recordem, tant rics-homes com cavallers, feren bandositat i facció amb el comte de Rosselló, Sanç, que era llur cap, i seguien el seu camí. I Don Pedro Ferrandis,[29] senyor d’Albarrasí, Don Rodrigo Liçana[30] i Don Blasco d’Alagó estaven amb Don Ferran[31] i feien d'ell llur cap.
I Don Pedro Cornel[32] i Don Vallès d’Antilló, que encara no posseïen terra ni honor perquè eren molt joves, anaven de vegades amb uns i de vegades amb els altres. I Don Eixemèn Cornel ja era home d’anys i li disgustaven aquells mals tan grans que veia a Aragó, car era l’home mes savi que havia aquell temps a Aragó, i el més assenyat.
I algunes vegades venien a Montsó, i ens pregaven que eixíssim del castell de Montsó, per tal que ens féssim d’una de les faccions i destruíssim l’altra.


[Com el rei En Jaume eixí del castell de Montsó]

[13] I quan Nós arribarem a l’edat de nou anys, i com que no ens podien retenir més a Montsó, ni a Nós ni al comte de Provença[33] (¡de tantes ganes teníem d’eixir-ne!), i per tal com era necessari a la terra, acordaren el mestre i els altres que ens deixessin eixir d’aquell lloc.
I ben bé set mesos abans que Nós eixíssim, arribà al comte de Provença un missatge, a través dels homes de la seva terra, que un dia convingut vindrien a amb una galera a Salou i que el traurien d’amagat del castell de Montsó i se n’anirien amb ell fins a Provença. I tal com ho havien planejat es va fer.[34]
I quan estava a punt d’anar-se’n, digué que volia parlar amb Nós i ens revelà el seu secret, plorant, i es va acomiadar de Nós juntament amb els que havien vingut a cercar-lo. I Nós ploràrem amb ell pel dolor de la separació, però ens plaïa molt que se n’anés. I l’endemà, en fer-se fosc, eixí del castell amb Pere Auger, que era el seu tutor, i amb dos escuders seus, i viatjaren de nit i traspassaren Lleida fent veure que eren uns altres, disfressats amb altres vestidures. I a la nit següent arribaren a Salou i s’embarcaren en la galera, i se n’anaren a Provença. I perquè tothom sàpiga la nostra edat i la seva, ell tenia dos anys i mig més que Nós.

[14] I quan els frares veieren que el comte de Provença se n’havia anat sense fer-los-ho saber, comprengueren que no els convenia que perllonguessin la nostra estada. I al comte Don Sanç, quan li fou dit, li va saber molt de greu la fugida del comte de Provença. I quan ell s’assabentà que el comte de Provença marxà amb aquells que eren de la seva facció a Aragó, es volgué apoderar d'Aragó.
I Nós enviàrem missatgers a Don Pedro Ferrandis, a Don Rodrigo Liçana i a llur bàndol, i a En Guillem de Cervera, per tal que vinguessin a cercar-nos a Montsó, perquè de totes maneres volíem eixir. I ells ens donaren paraula que ens ajudarien i que ens assistirien amb tot llur poder. I quan el comte Don Sanç ho va sentir, s’ajuntà amb els que eren de la seva facció i digué que tota la terra d’Aragó que Nós i els que estaven amb Nós passaríem a l’altra banda del Cinca,[35] “que la cobriria tota de presset[36] de color vermell”.
[37]I Nós eixírem a l’alba de Montsó, i quan arribàrem al pont[38] ens rebé la nostra gent i ens digueren que el comte Don Sanç era a Selgua amb totes les seves forces i que combatria amb Nós. I Nós aleshores només teníem nou anys; i per temor de la batalla que esperàvem fer, un cavaller, el nom del qual no recordem, ens deixà un gonió[39] lleuger perquè ens el vestíssim. I així fou com Nós ens iniciarem en els primer fet d’armes en què Nós prenguérem part.
I aquell dia anàrem a Berbegal sense trobar oposició durant el camí. I l’endemà entràrem a Osca i arribarem després a Saragossa. I va ser la primera vegada que Nós estiguérem a Aragó. I la gent estigué molt contenta de la nostra vinguda.



[1] Carcassès, regió de Carcassona. Bederrès, regió de Besiers.
[2] 27-1-1211.
[3] Quan la titularitat d’una terra estava en litigi, el rei, com a jutge que era, podia posar-la en segrest, és a dir, retenir-la en dipòsit fins a resoldre el litigi.
[4] Guillem de Cervera, senyor de Juneda, que es casà amb Elvira de Sobirats, és antecessor de Guillem de Cervera o Cerverí de Girona, trobador (1259?-1290?).
[5] Arnau de Castellbò (?-1226).
[6] Dalmau de Creixell (?-1219). Cavaller templari que va dirigir el 1212 la batalla de les Navas de Tolosa.
[7] Comarca al sud de Tolosa de Llenguadoc.
[8] Don Miquel de Lúsia, Lusia o Luesia.
[9] Don Guillem de Puyo o Pueio.
[10] La mainada era la comitiva militar del rei, que estava directament a les seves ordres. Segons s’explica en els Furs d’Aragó, els seus homes pertanyien a llinatges de rics-homes.
[11] Nunó Sanxes, Nuno o Nunyo, Sanç (1190-1241) era nét del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV i oncle segon de Jaume I .
[12] Entre els rituals previs de la batalla estava la castedat, per tal d’atraure l’ajuda divina. 
[13] Segons les Ordinacions de Pere II, el reboster es cuidava del llit del senyor rei i de tots els aspectes referents al jeure i a la procreació.
[14] L’Hospital era un ordre de caràcter religiós i militar fundada a Jerusalem a finals del segle XI, destinada recollir pelegrins i a defensar la terra contra els infidels.
[15] 18-8-1213.
[16] Verb eixir: sortir. Fins a una època força recent l’ús d’eixir era comú en tot el territori de la llengua i de mica en mica s’anà substituint per sortir, especialment en el català central, i s’ha estès cada cop més a tot el català oriental, occidental i balear. En les terres valencianes l’ús és vigent.
[17] Rengs és la línia on es col·loquen els combatents.
[18] 12-9-1213.
[19] Guillem Ramon de Montcada (?-1229).
[20] Guillem de Cardona (1177-1226).
[21] 22-1-1214.
[22] 18/25-4-1214.
[23] Agost de 1214. Cort de Lleida on es promulguen les constitucions de Pau i Treva.
[24] Malgrat l’afirmació del Rei, sabem del cert que Don Ferran hi era i, molt possiblement, també Don Sanç. Ambdós eren de sang reial, familiars de Jaume I, i a un dels dos corresponia la corona si el Rei hagués mort.
[25] Espàrec de la Barca era oncle del Rei.
[26] En llenguatge feudal, les honors eren terres que el rei concedia en benefici com a contraprestació d’un servei, i funcionaven com un mitjà de pagament.
[27] La cavalleria era la suma amb què es taxava el manteniment d’un cavaller, i a Aragó equivalia a 500 sous jaquesos. En entrar a Montsó, els recursos habituals del rei Jaume en aquest concepte (350.000 sous) havien minvat, pel que ell diu, fins la quarta part (65.000 sous).
[28] Pere d’Ahonés, en diferents manuscrits també Pero Ahoes, Aones o Aunés.
[29] També Pero Ferràndez o Ferrandes, d’Azagra.
[30] També Roderic de Lizana.
[31] L’infant Ferran, abat de Montaragó, fill d’Alfons el Cast, familiar del Rei.
[32] També Pero Cornel o Cornell.
[33] Ramon Berenguer V de Provença (?-1245) era fill d’Alfons II de Provença (?-1209), que era germà de Pere I (?-1213). Aleshores, Ramon Berenguer V era cosí del rei Jaume. En aquesta època el Rei tenia 8 anys i Ramon Berenguer en tenia 11.
[34] Novembre/desembre de 1216.
[35] Pel Rei o cronista, el riu Cinca és el límit natural entre Catalunya i Aragó.
[36] El presset era una tela de procedència oriental, molt sovint de color vermell, que servia per fer capes, gonelles, etc. Presset de color vermell fa referència a cobrir de sang.
[37] 20 a 22-6-1217.
[38] Actualment, Castejón del Puente.
[39] El gonió era una túnica de malles o d’escates metàl·liques que els antics cavallers usaven per protegir el cos, de vegades amb mànigues i caputxa.

No hay comentarios:

Publicar un comentario