jml

· II-De la concepció i naixement del rei En Jaume I


(Traducció actualitzada, del català antic al català contemporàni, del llibre dels fets de Jaume I, segle XIII) 

Del libro "Llibre dels fets de Jaume I"
© 2010 Josep Marc Laporta .
.
[De la concepció i naixement del rei En Jaume I]

[5] Ara contarem de quina manera fórem engendrat i de quina manera fou el nostre naixement. En primer lloc direm com fórem engendrat.
El nostre pare, el rei En Pere, no volia veure la nostra mare, la reina. I s’esdevingué que una vegada el rei nostre pare estigué a Latas, i la reina nostra mare, a Miravals. I anà a veure el rei un ric-hom anomenat En Guillem d’Alcalà, i tant el pregà, que el féu anar a Miravals, on era la reina nostra mare. I aquella nit que ambdós s’estigueren a Miravals volgué nostre Senyor que Nós fóssim engendrat.
I quan la reina, nostra mare, se sentí prenyada, se’n tornà a Montpeller. I allí volgué nostre Senyor que tingués lloc el nostre naixement,[1] a casa dels de Tornamira,[2] la vigília de nostra senyora santa Maria de la Candelera.

I la nostra mare, tot seguit d’haver nascut, ens envià a Santa Maria, i ens hi portaren en braços. I deien matines en l’església de nostra Senyora, i tan bon punt ens entraren pel portal cantaren Te Deum laudamus.[3] I els clergues no sabien que havíem de entrar-hi, però entràrem quan estaven cantant aquest càntic. I després ens dugueren a Sant Fermí; i quan els que ens portaven entraren a l’església de Sant Fermí, estaven cantant Benedictus Dominus Deus Israel.[4]

I quan ens tornàrem a la casa de la nostra mare, ella estigué molt contenta d’aquests pronòstics que ens havien esdevingut. I féu fer dotze candeles, totes del mateix pes i de la mateixa mida, i les féu encendre totes alhora, i a cada una hi posà el nom d’un apòstol, i va prometre a nostre Senyor que Nós tindríem el nom d’aquella candela que més durés. I la de sant Jaume va durar ben bé tres dits a través més que les altres.[5] I per aquest motiu i per la gràcia de Déu ens anomenem Jaume.

I d’aquesta manera descendim de la que fou nostra mare i del rei En Pere, el nostre pare. I sembla obra de Déu, car els pactes que el nostre avi havia fet per tenir aquella princesa per muller, s’esdevingué després que, d’aquella nissaga de l’emperador Manuel i de la del nostre pare, el rei En Pere, es reparés per matrimoni el mancament que havia tingut lloc en l’altre matrimoni.
I més endavant, mentre dormíem en el bressol, hom tirà damunt nostre, per una trapa, un còdol,[6] i caigué prop del bressol, però nostre Senyor ens va voler protegir perquè no moríssim.


[Del rei En Pere, pare del rei En Jaume, i de la reina Dona Maria]

[6] El nostre pare, el rei En Pere, fou el rei mes generós que mai hi hagué a Espanya,[7] i el mes cortès i el mes afable, fins al punt que era tan esplèndid que les seves rendes i els seu patrimoni anaven minvant. I era bon cavaller d’armes, tant bo com el millor que pogués haver-hi al món. Dels altres bons costums que ell tenia, no volem parlar-ne per no allargar aquest escrit.

[7] De la reina Dona Maria, nostra mare, només volem dir això: que si cap dona bona hi havia al món, ella ho era, tant en témer i en honrar Déu com en altres bones qualitats que tenia. I podríem fer-ne grans lloances, però només en direm una cosa que val per tota la resta: que l’estima tothom que coneix la seva conducta. I nostre Senyor l’estimà tant i li donà tanta de gracia, que reina santa es anomenada per aquells que són a Roma i per tot arreu del món. I guareix molts malalts, quan, barrejada amb vi o amb aigua, beuen pedra raspada del seu sepulcre. I està enterrada a Roma,[8] a l’església de Sant Pere, prop de santa Petronil·la, que fou filla de sant Pere.
I mireu, els que llegiu aquest escrit, ¡si aquesta és cosa miraculosa!: que el nostre avi, el rei Alfons, prometé que la filla de l’emperador seria la seva muller, i després prengué la reina Dona Sança. I nostre Senyor volgué que la paraula que el rei havia  donat i tractat en primer lloc (això és: que la filla de l’emperador Manuel seria la seva muller), vingués a compliment I això ho demostra: que la néta de l’emperador Manuel fou després muller del nostre pare, dels quals Nós descendim. I per això és obra de Déu que el tracte que no es complí en aquell temps, es complí després, quan el nostre pare prengué per muller la néta de l’Emperador.



[1] La majoria dels historiadors creuen que va néixer l’1 de febrer de1208
[2] De Berenguer de Tornamira. Can Tornamira era en aquella època la residència provisional dels senyors de Montpeller, que s’havien quedat sense palau, destruït per una revolta el 1206.
[3] Un dels primers himnes cristians, atribuït a sant Ambròs de Milà (340-397). Es denomina també “Himne ambrosià”. El Te Deum tancava diàriament l’ofici de matines i el Benedictus pertanyia a l’ordinari de l’ofici de prima, posterior al de matines.
[4] Benedictus o Càntic de Zacaries, basat en el passatge bíblic de Lluc 1:68-79, que s’inicia: “Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel: ha visitat el seu poble i l’ha redimit...”
[5] Era una pràctica comuna en aquell temps. S’anomenava sortes apostolorum.
[6] Pedra allisada i arrodonida per l’acció de les aigües i el rodolament.
[7] L’al·lusió a Espanya no és en sentit polític, sinó en sentit de territori peninsular donat pels romans: Hispania.

© 2010 Josep Marc Laporta .

Licencia de Creative Commons

No hay comentarios:

Publicar un comentario