jml

· I-Del llinatge del rei En Jaume I


(Traducció actualitzada, del català antic al català contemporàni, del llibre dels fets de Jaume I, segle XIII) 

Del libro "Llibre dels fets de Jaume I"
© 2010 Josep Marc Laporta .
.
[1]
Diu monsenyor sant Jaume que la fe sense les obres morta és.[1] Aquesta sentència va voler nostre Senyor dur a compliment en els nostres fets; i encara que la fe sense les obres no valgui res, quan ambdues s’apleguen donen fruit, el qual Déu vol rebre a la seva mansió. I tot i això, que l’origen de la nostra naixença fos afortunat, calia que fos millorat en les obres nostres: no pas perquè ens manqués fe per creure en el nostre Creador i en les seves obres i per pregar a la seva Mare que pregués per Nós[2] al seu car Fill que ens perdonés els greuges que li havíem fet; per la qual cosa, de la fe que teníem, ens dugué a la veritable salvació.
I com que nostre Senyor Jesucrist, que sap totes les coses, sabia que la nostra vida s’allargaria tant que faríem collita de bones obres amb la fe que Nós teníem, ens feia tanta de gràcia i de mercè que, per pecador que fóssim de pecats mortals i venials, no volgué que rebéssim deshonor ni dany del qual ens poguéssim avergonyir davant la nostra cort ni en altre lloc, ni volgué tampoc que moríssim fins que ho haguéssim dut a terme.
I és tanta la mercè que Ell ens feia, que a tota hora ens feia honrar de paraula i de fet pels nostres enemics, i ens donà durant la nostra vida salut física. I si algunes vegades ens donava malalties ho feia a manera d’advertiment, així com el pare que corregeix el seu fill; car, diu Salomó que qui estalvia al seu fill les vergues de la correcció el perjudica i no demostra que li vulgui bé.[3] I mai nostre Senyor no ens castigà tan fort fins el punt de fer-nos mal, per la qual cosa li agraíem, en el moment que ens corregia, la correcció que ens feia; i ara li ho agraïm encara més, un cop reconeixem que ho feia pel nostre bé.
I ens ve a la memòria un passatge de la santa Escriptura, que diu: Omnis laus in fine canitur,[4] que equival a dir que la millor lloança que hom pot rebre l’aconsegueix a la darreria dels seus anys. I la mercè del Senyor de glòria ho ha fet d’aquesta manera amb Nós, perquè es compleixi les paraules de sant Jaume: que en els nostres darrers anys volgué fer que la nostra conducta s’ajustés a la fe.
I Nós, esguardant i meditant quin món és aquest en el qual els homes viuen mundanalment i com és de petit aquest segle, de frèvol i de ple d’escàndol, i com el món celestial que vindrà conté glòria perdurable i sens fi, i com nostre Senyor la dóna a aquells que la volen haver i la percacen; i esguardant a més a més com és de gran el seu poder i com és de petita la nostra feblesa, comprenguérem i entenguérem el veritable sentit d’aquesta sentència que diu l’Escriptura: Omnia pretereunt praeter amare Deum,[5] que equival a dir que totes les coses del món son caduques i desapareixen, amb la sola excepció de l’amor de Déu.
I Nós, reconeixent que aquesta era la veritat i les altres coses mentida, volguérem dedicar, adreçar i conformar els nostres pensaments i les nostres obres als manaments del nostre Salvador, i abandonàrem les vanaglòries d’aquest món per aconseguir el seu regne; perquè Ell ens diu a l’Evangeli: Qui vult venire post me, abneget semetipsum et tollat crucem suam, et sequatur me,[6] i això equival a dir en llengua vernacle que qui vol seguir-lo, deixi la seva voluntat per la voluntat d’Ell; i recordant encara les grans mercès que Ell moltes vegades ens havia fet en el transcurs de la nostra vida, i principalment a la darreria dels nostres dies, volguérem abandonar la nostra voluntat per la seva.
I per tal que els homes coneguessin i sabessin, quan haguéssim traspassat aquesta vida mortal, allò que Nós havíem fet amb l’ajut del Senyor poderós, en qui és veritable trinitat, deixem aquest llibre per memòria d’aquells que vulguin escoltar les mercès que nostre Senyor ens ha fet, i per donar exemple a tots els altres homes del món per tal que facin allò que Nós hem fet, de posar la seva fe en aquest Senyor que és tan poderós.


[Del llinatge del rei En Jaume I]

[2] Cosa certa i veritable és que el nostre avi, el rei Alfons,[7] féu tractes matrimonials amb l’emperador de Constantinoble, que tenia per nom Manuel, per tal que li donés la seva filla[8] per muller.[9] I amb posterioritat a aquelles paraules, que foren tractades i acordades d’una i de l’altra part, és a dir, per part del nostre avi i per part de l’emperador, el nostre avi contragué matrimoni[10] amb la reina Dona Sança, qui fou filla de l’emperador de Castella.[11]
I l’emperador de Constantinoble,[12] no estant assabentat del matrimoni que aquell havia contret, envià la seva filla al rei Alfons d'Aragó, que era comte de Barcelona i marqués de Provença. [13]I un bisbe i dos rics-homes[14] que l’acompanyaven, en arribar a Montpeller s’assabentaren que el rei Alfons, nostre avi, havia pres la reina Dona Sança,[15] filla de l’emperador de Castella, per muller. I es varen trobar en gran perplexitat i en gran preocupació sobre què havien de fer, ja que ell havia pres una altra muller. I En Guillem de Montpeller[16] era senyor de Montpeller i de la senyoria que pertany a Montpeller.
I aquells nobles que havien acompanyat la filla de l’emperador, demanaren al dit senyor quin capteniment[17] havien de prendre davant d’aquest engany i d’aquest incompliment de paraula que havien rebut: que venint amb la filla de l’emperador Manuel vers el rei Alfons per tal que la prengués per muller, ell n’havia pres una altra, i que els aconsellés sobre el capteniment que havien de prendre. I ell els respongué que hi deliberaria.
I quan En Guillem de Montpeller hagué reunit tot el seu consell, els seus rics-homes, els seus cavallers i els notables de la ciutat de Montpeller, li recomanaren que la retingués per muller, i ja que Déu li havia fet la mercè que la filla de l’emperador Manuel (que en aquell temps era el personatge més important de la cristiandat), havia vingut a la seva vila i al lloc on ell era, i estava en aflicció per raó del marit que li havia estat designat, que la prengués per muller i que no la deixés entornar-se’n per res. I en acabat donà resposta al bisbe i als nobles que havien vingut amb ella, i la resposta que els envià pels seus missatgers fou aquesta: que puix Déu li havia donat tanta de gràcia i ja que ella no tenia el marit que havia de tenir, ell la volia prendre per muller.
I quan els missatgers de l’Emperador sentiren aquestes paraules, el desconhort[18] que tenien d’abans es redoblà: perquè deien que la filla de l’emperador només podia casar-se amb un rei o emperador, car no li’n corresponia d’altre. I li pregaren amb gran insistència, per la seva dignitat i en nom de Déu, que deixés tornar-se’n la filla de l’emperador, car ells li havien promès que si el matrimoni no es feia, la tornarien al seu pare, per terra o per mar, i que no els ho impedís, ja que no hi havia cap raó per fer-ho i no havia vingut per casar-se amb ell.
Aleshores, En Guillem de Montpeller i el seu consell respongueren que no podia ser d’altra manera. I quan els missatgers de l’emperador s’assabentaren llur voluntat i que d’altra manera no podia ser, els demanaren temps per deliberar i prendre acord, i els en donaren fins a l’endemà. I el bisbe i els rics-homes que havien vingut amb ella veieren que s’havia d’imposar la voluntat d’En Guillem de Montpeller i del seu consell, i determinaren accedir a aquell matrimoni amb una condició: que si En Guillem de Montpeller i la filla de l’emperador engendraven fill o filla, que aquest fos senyor de Montpeller si no es moria.
I tornaren per tal de donar resposta i digueren a En Guillem de Montpeller i al seu consell que ja els podien atacar, empresonar-los o prendre’ls la princesa, però que no es faria aquell matrimoni només amb llur consentiment, si no ho feien d’aquesta manera: que ell els prometés, amb jurament i homenatge, i que ho fessin jurar a tots els homes de Montpeller de deu anys en amunt, que juressin que el fill o la filla que ambdós tinguessin seria senyor de Montpeller, tant si era home com si era dona. I aquests pactes foren consignats en escriptures.
I d’aquesta manera En Guillem de Montpeller, havent escoltat el consell dels seus nobles i del seu consell, donà la seva conformitat als tractes i es celebrà el matrimoni. I En Guillem de Montpeller tingué d’aquella dona una filla anomenada Maria.[19]

[3] I més endavant es feren tractes de matrimoni entre el rei Pere,[20] el nostre pare, i la filla d’En Guillem de Montpeller (que era senyora de Montpeller i de tot el seu territori). I ella es comprometia a aportar la seva persona i Montpeller, amb tot el seu territori. I així tingué lloc el matrimoni;[21] i el seu nom fou millorat, perquè tingué el tracte de “reina Dona Maria”.

[4] I després, En Guillem de Montpeller, en vida d’ella, prengué una altra muller que era de Castella (no ens recordem del nom del pare, però ella es deia Agnès[22]), de la qual tingué aquests fills, de nom En Guillem de Montpeller,[23] que fou senyor de Peyollà[24] fins a l’hora de la seva mort; i els altres eren En Borgonyó[25] i En Bernat Guillem,[26] al qual Nós donàrem patrimoni i muller, anomenada Jussiana[27] i que per part de mare era del llinatge d’Entença, filla d’En Ponç Huc, germà del comte d’Empúries anomenat Huc; i hi havia, a més, un altre germà, que el nostre pare educava, que es deia Tortoseta.
I aquest Guillem de Montpeller, que era el fill més gran d’En Guillem de Montpeller, pugnà per ser senyor de Montpeller, per tal com ell era mascle.
I aquest litigi arribà fins al Papa, de manera que la nostra mare, la reina Dona Maria, anà a la cúria de Roma[28] per defensar els seus drets i perquè Nós, que érem el seu hereu, fóssim senyor de Montpeller.[29] I defensaren la seva causa davant el Papa fins que aquest els donà sentencia (de tal manera que va ser escrita una decretal de la sentencia del sant Pare, que sostenia que ells fills d’En Guillem de Montpeller i Dona Agnès no eren fruit de legítim matrimoni, car havien estat engendrats en adulteri, tenint ell una altra muller) i dictaminà que Montpeller fos de la reina Dona Maria i de Nós, que érem el seu fill.


[1] L’apòstol sant Jaume repeteix diverses vegades aquest concepte en la seva epístola (2:17, 20, 26).
[2] Jaume I fa servir en tota l’obra el plural majestàtic del pronom personal de primera persona per referir-se a si mateix.
[3] Al·lusió al llibre de Proverbis 13:24 o Eclesiàstic 30:1.
[4] Literalment: “A la fi es canta la glòria”. No és cap text bíblic sinó un conegut proverbi medieval.
[5] No es tracte d’una dita bíblica, malgrat que està basada en les Sagrades Escriptures. És un pentàmetre extret d’un poema de Venanci Fortunat (530-600), bisbe de Poitiers.
[6] Paraules de Jesús. Mateu 16:24.                                                                    
[7] Alfons I de Catalunya, II d’Aragó, anomenat el Cast (1154-1196). Va néixer a Barcelona i era primogènit de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona.
[8] Eudoxia Comnè de Constantinopla (?-1187), que en realitat no era filla de l’emperador Manuel I Commenos sinó d’un nebot seu.
[9] La crònica conté un error. El matrimoni pactat per Eudòxia era amb Ramon Berenguer IV de Provença, germà d’Alfons el Cast.
[10] 18-1-1174.
[11] Alfons VII (1105-1157), l’únic emperador de Castella que va adoptar el títol imperial (Imperator totius Hispaniae).
[12] Manuel Commenos (1143-1180).
[13] Any 1181.
[14] Els rics-homes eres els membres de l’estrat superior de la noblesa. Posseïen extensos dominis senyorials, formaven part del consell reial i la seva influència era molt important.
[15] Sança de Castella (?-1208).
[16] Guillem VIII de Montpeller (1172-1202).
[17] Conducta o comportament.
[18] Desconsolació.
[19] Maria de Montpeller (1182?-1213).
[20] Pere II d’Aragó i I de Barcelona (1177?-1213), fill d’Alfons el Cast i de Sanxa de Castella. El 15 de juny de 1214 es va casar amb Maria de Montpeller.
[21] 15-6-1204.
[22] Agnès de Manzanedo.
[23] Guillem IX de Montpeller (?-1214).
[24] Podria ser l’actual Paulthan, al departament de l’Hérault, on pertany també Montpeller.
[25] Canonge de Puèy.
[26] Bernat Guillem d’Entença (?-1237).
[27] Jussiana: néta d’Hug III, comte d’Empúries, i de Jussiana d’Entença. I filla de Ponç Hug II.
[28] Finals d’estiu de 1212.

© 2010 Josep Marc Laporta .

Licencia de Creative Commons

No hay comentarios:

Publicar un comentario