jml

· VI-Aixecaments contra el Rei

(Traducció actualitzada, del català antic al català contemporàni, del llibre dels fets de Jaume I, segle XIII) 

Del libro "Llibre dels fets de Jaume I"
© 2010 Josep Marc Laporta  
.
[Persecució i mort de Don Pedro d’Ahonés]

I abans que ho haguéssim pogut enllestir, Don Ató partí a cavall amb tres cavallers més, i després, al cap d’un moment, partiren darrere de Don Ató Don Blasco i Don Artal amb els seus cavallers.
I Don Ató els aconseguí al capdavall d’un camí flanquejat per les tapies de les vinyes de Burbàguena, i un cavaller digué a Don Pedro d’Ahonés:
—Heus aquí Don Ató, ¡que ens segueix!
I Don Pedro d’Ahonés digué:
—Girem-nos contra ell i que no s’escapi, ¡el vilà!
(Amb tot ell no era pas ni vilà ni descortès)
I els que anaven amb Don Ató es desplegaren en comptes d’acostar-se-li, que és el que haurien hagut de fer, i obriren un pas als adversaris, per on l’escometeren.
I l’escometeren dos cavallers, i un el colpí per sota de la boca, a la part esquerra, i l’altre el colpí per la part de l’escut, i ell, perquè el cop no fos tan fort com si el rebés dret sobre la sella, es deixà caure del cavall per la banda dreta, i s’ajagué sota l’escut perquè no el matessin; i mentrestant arribaren Don Blas d’Alagó i Don Artal d’Alagó pel camí.
Nós passàrem per on era Don Ató i li demanàrem com era que estava assegut i què tenia, i ell digué:
—M’han ferit. Mireu, ¡van per allí!
I amb Nós no hi havia més que Don Assalit de Gúdar i Don Domingo Lopes de Pomar, i veiérem Don Pedro d’Ahonés amb vint cavallers que no se separaven d’ell pujant per una costa que hi havia a mà esquerra, perquè volia escapar-se cap a un castell del bisbe de Saragossa; anomenat Cutanda, i Don Blasco d’Alagó i Don Artal d’Alagó anaven darrere d’ell a un tret de ballesta.[1]
I Don Pedro d’Ahonés es refugià en un puig amb la gent que tenia i s’aturà allí. I Don Eixemèn Lopes de Riglos desmuntà i li digué a Don Pedro d’Ahonés que pugés al seu cavall, perquè el d’ell estava cansat, i que s’afanyés a escapar-se (i mentre feien això tiraven pedres grosses i menudes als de baix perquè no pugessin), i Don Pedro d’Ahonés canvià de cavall.
I Nós, en contemplar el lloc on passava tot, diguérem a Don Assalit i a Don Domingo Lopes de Pomar que podíem arribar allí on ells estaven per un accés que hi havia a la part oposada d’aquell lloc (i passàrem davant de tots dos perquè el nostre cavall corria més que els seus). I en arribar-hi Nós, la gent de Don Pedro d’Ahonés estava tirant pedres contra la de Don Artal i Don Blasco, i així estaven sense pujar al puig que els altres ocupaven. I en arribar-hi, Nós cridàrem:
            —¡Aragó! ¡Aragó![2]
I Nós i la nostra gent pujàrem alhora al puig. I tots els cavallers que el defensaven abandonaren Don Pedro d’Ahonés, tret d’un que es deia Martí Peris de Mesquita, que venia darrere nostre seguint el seu senyor. I mentrestant arribà Sanç Martines de Luna, germà gran de Martí Lopes, i l’escometé per la banda dreta amb la llança, i la hi clavà per la banda dreta mig peu[3] per l’obertura del perpunt, sota el brac.
I ell, que anava davant nostre (no hi havia ningú al davant, entre Nós i ell, de tan a prop com li anàvem), se sentí ferit i s’abraçà al coll del cavall.
I Nós arribàrem immediatament al seu costat i ell es deixà caure per la banda esquerra del cavall, i tan bon punt començà a esllavissar-se Nós descavalcàrem i l’emparàrem amb els braços. I recolzat a ell diguérem:
— Ah, Don Pedro d’Ahonés, ¡en mala hora nasquéreu! ¿Per què no volíeu creure el que us aconsellàvem?
I ell ens mirava a la cara, sense poder-nos dir res.

[27] I mentre estàvem així arriba Don Blasco i digué:
—¡Ah, Senyor! Deixeu-nos aquest lleó,[4] ¡que ens venjarem del que us ha fet!
I Nós diguérem a Don Blasco:
—¡Déu us confongui per les paraules que acabeu de dir! Jo us dic que si feriu Don Pedro d’Ahonés serà com si em feríssiu a mi, i caldrà que em toqueu primer a mi. ¡I us ho prohibim enèrgicament!
I l’encavalcàrem en una atzembla[5] i manàrem un escuder perquè li sostingués el cos. I morí pel camí, abans d’arribar a Burbàguena.[6]
I Nós ens anàrem cap a Daroca,[7] i portàrem Don Pedro d’Ahonés en un taüt a Daroca i el posàrem a l’església de Santa Maria de Daroca.
I en retirar-nos, els que venien darrere nostre, de Daroca, insultaren els nostres homes, fins al punt que donaren un cop de pedra a les barres a un escuder nostre, parent de Don Pelegrí de Bolàs, quan gosà contradir-los.

[Aixecament de l’infant Don Ferran contra el Rei]

I Don Pedro d’Ahonés tenia en penyora Bolea i Loarre, que el nostre pare li havia empenyorat, i feia tant de temps que tenia les penyores, que ja calia que se’n tingués per pagat i rescabalat.[8]
I hi anàrem i trobàrem que s’hi havien tancat Don Ferran i Don Pedro Cornel, i amb ells hi havia 70 o 80 cavallers. I hi anàvem pensant que no hi trobaríem ningú i que hi entraríem, car els homes que els guardaven eren nostres. I la gent de la vila estaven de part ells i contra Nós i ens feien tant de mal com podien, com si Nós no fóssim llur senyor. I veiérem que el castell tenia una gran guarnició de cavallers i peons i que tenien de què menjar ben bé per un any amb el que trobaven a la vila, i acordàrem marxar d’allí i anar-nos-en.

[28] I una vegada ens en haguérem anat s’aixecaren contra Nós les ciutats d'Aragó, amb Don Ferran, Don Pedro Cornel i el bàndol de Don Pedro d’Ahonés. I després enviaren a cercar En Guillem de Montcada perquè vingués, i ell vingué amb totes les seves forces. I les ciutats d’Aragó estaven totes contra Nós, llevat de Calataiud.
I Nós ens anàrem a Almudébar i hi estiguérem unes tres setmanes. I ens traslladàrem a Pertusa[9] i enviàrem a cercar En Ramon de Cardona, que vingué en ajuda nostra al cap d’un mes, ell i el seu germà, En Guillem de Cardona, i uns 60 cavallers. I enviàrem destacats contra els de Saragossa Don Blasco d’Alagó i Don Artal de Luna, i no romangueren amb Nós més que Don Ató, Don Rodrigo Liçana i Don Lladró.
I el bisbe de Saragossa, germà de Don Pedro d’Ahonés, portà en cavalcada, i vingueren de nit a Alcubierre i la varen prendre i la saquejaren tota. I això succeí en temps de quaresma. I els absolia del mal que feien i autoritzava a menjar carn a qui en volgués menjar.[10]
I una altra vegada, els de Saragossa eixiren al Castellar. I Don Blasco i Don Artal eren a Alagó i passaren el riu Ebre i els donaren combat en la serra que està al costat del Castellar, davant de Saragossa. I tots els de Saragossa foren vençuts, i entre morts i presoners hi hagué uns 300 homes.
I quan arribà a Pertusa En Ramon Folc prenguérem pa als de Saragossa i als d’Osca i als cavallers que havien vingut en llur ajuda (a Montsó havíem comprat unes 2.000 lliures a mesura d’Aragó[11]). I férem un almajànec i anàrem a Ponzano i el prenguérem.
 
[Presa de Les Celles]

[29] I d’allí ens traslladàrem a Les Celles[12] i plantaren l’almajànec; i al cap de tres dies d’haver estat tirant, un escuder que comandava el castell ens oferí tractes perquè assenyaléssim un termini, i si fins aquell dia no l’havien socorregut, ell rendiria el castell. I En Ramon Folc, Don Rodrigo Liçana, Don Ató, Don Lladró i Don Pedro Pomar determinaren que acceptéssim el termini mentre fos un espai de temps breu; i ell demanà quinze dies, i Nós li diguérem que no li’n donaríem sinó cinc i l’acord es tancà en vuit. I Don Ató digué que passaria a l’altra banda del riu[13] i que si notava que algú venia contra Nós vindria immediatament i ens ho faria saber.
I d’aquell dia en vuit ens presentàrem a Pertusa i celebràrem consell de bon matí. I invocant la senyoria que teníem damunt d’ells els manàrem que l’endemà, de bon matí, fossin a Les Celles amb llurs armes, i que el que no hi fos que perdés tots els béns que tingués en la nostra terra; i enviàrem una carta en aquests mateixos termes a Berbegal i a Barbastre dient-los que tots fossin amb Nós aquell dia.
I després d’haver menjat (que era dia de dejuni[14]), arribaren Don Pelegrí i Don Gil d’Atrocillo pel camí d’Osca. (Venien sols, a escut i llança i a galop tirat tant com podien; i ens els assenyalaren i no els reconeguérem fins que foren al pont de Pertusa) I els esperàrem allí, a l’església de Santa Maria, en el fossar, i vingueren i digueren:
—¡Déu vos salvi! ¡Vénen Don Ferran i Don Pedro Cornel, els de Saragossa i els d’Osca, i vénen per socórrer Les Celles; i els hem deixat a l’altura de Velilla i cuiten de venir tan de pressa com poden!
I manàrem ensellar i no hi havia allí amb Nós més que quatre cavallers. I manàrem als del consell, sota pena de traïció, que vinguessin darrere nostre, i enviàrem avís també als de Berbegal i a Barbastre.
I ens anàrem tot seguit a Les Celles i hi trobàrem En Ramon Folc, En Guillem de Cardona, Don Rodrigo Liçana i la nostra mainada, i entre tots no passaven de 70 o 80 cavallers. I els diguérem que armessin els cavalls, que Don Ferran venia i que els de Saragossa i els d’Osca venien amb ell. I tots cuitaren a armar-se.
I mentre estàvem parlant d’això, En Pedro Pomar, que era cavaller antic i pertanyia a la nostra mainada, ens digué:
—Senyor, jo us donaré un bon consell: aquí a la vora hi ha un puig que és molt segur, pugeu-hi, i les viles se n’assabentaran i us socorreran totes.
I Nós li responguérem:
—Don Pedro Pomar, Nós som rei d’Aragó i ho som en justícia, i els qui s’enfronten a Nós són súbdits nostres i fan el que no deuen en venir a combatre’ns. Nós tenim raó i ells ho han fet mal; i Déu ens ajudarà. I no abandonarem aquesta vila si no morim o els vencem, i aquesta vegada no seguirem el vostre consell. I els esperàrem, i no vingueren i prenguérem el castell.

[La conjuració d’Osca]

[30] I després tornàrem a Pertusa. I vingué l’arquebisbe de Tarragona, per nom N’Espàreg, que era parent nostre; i quan va veure que la terra d'Aragó anava de mal en pitjor cap a la perdició i que feien contra Nós el que no devien fer, ens pregà insistentment, per Déu i per amor d'ell, que volguéssim pactar amb els nostres homes, i que li deixéssim fer de mitjancer entre Nós i ells. I Nós hi accedirem. I després d’haver obtinguda la nostra paraula, l’arquebisbe parlà amb ells. I no pogué obtenir avinença, car ells demanaven que Nós féssim unes concessions que anaven en perjudici de la nostra senyoria. I en acabat, se n’hagué d’anar.
I quan els d'Osca veieren que Nós havíem pres Les Celles, ens enviaren a dir per Don Martí de Perotxuelo, que era el nostre merino,[15] i per altres amics que hi teníem, que ens acostéssim a Osca, que sabien del cert que faríem la nostra voluntat. I Nós ens anàrem a Osca (i no volguérem que els cavallers portessin armes per tal que no s’escamessin de Nós).
I abans d’arribar-hi, sortiren a rebre’ns una vintena de prohoms de la vila a Santa Maria de Salas. I Nós conversàrem amb ells del que passava i els diguérem que estàvem molt estranyats del que passava, que Nós no els volíem fer sinó bé, i que si mai els del nostre llinatge els havien fet bé i els havien estimat, Nós els estimaríem tant o més que ells. I ells, en sentir-ho, ens ho agraïren molt i digueren que entréssim en bona hora a la vila, i que ens donarien un tracte digne del que hom ha de donar al seu senyor natural.
I en fer la nostra entrada, els infants i la gent del poble tingueren gran alegria de la nostra arribada. I entràrem a hora de vespres a la vila (i amb Nós entraren també Don Rodrigo Liçana, Don Blasco Maça i, de la nostra mainada, Don Assalit, Don Pelegrí de Bolàs i molts d’altres), i ells no ens convidaren gens ni mica. I després d’haver menjat diguérem, bromejant, que vèiem ben bé que faríem la nostra voluntat, ¡de tan bé com ens havien rebut!

[31] I quan Nós i tots aquells que jeien davant Nós fórem al llit, vingué un porter nostre, per nom Guillem d’Arau, i ens digué que hi havia a la porta un centenar d’homes armats, i Nós li diguérem:
—Vés-te’n. Acabem de deixar les armes i ¿vols que hi tornem? Potser deuen vigilar la vila...
I ell digué:
—Senyor, doneu-nos un escuder vostre, que li ho mostrarem.
I Nós li diguérem:
—Deixeu-nos dormir, que altra cosa no podrà ser, sinó el que Déu voldrà.
I quan arribà el matí, després d’haver-nos llevat i escoltat missa, convocàrem consell en el corral que hi ha entre les nostres cases i les del monestir de Montaragó. I Nós dalt de cavall i ells dempeus davant nostre, celebràrem consell general i els diguérem:
—Barons:
»Ens sembla que sabeu i hauríeu de saber que Nós som el vostre senyor natural, i això és de fa molt temps, car amb Nós són catorze[16] els reis que hi ha hagut a Aragó, i com més antiga és la naturalesa entre Nós i vosaltres, més unió hi ha d’haver, perquè amb el temps, el parentiu s’afebleix i la naturalesa s’estreny.
»I mai no us hem tractat malament ni ens hem queixat de vosaltres, ans al contrari, la nostra intenció es d’estimar-vos i tractar-vos honrosament; i tots els justos drets de què heu acostumat a gaudir sota el nostre llinatge, Nós us els continuarem respectant i us en concedirem de més importants encara si no fossin suficients els que teniu. I ens estranyem molt d’això: que Nós ens hàgim de guardar de vosaltres i que no gosem entrar a les ciutats que Déu ens ha donat i ens ha deixat en herència el nostre pare; i ens dol en gran manera que entre Nós i vosaltres hi hagi guerra.
»I us preguem i us manem que cessin, car ens dol en gran manera, i d’això en podeu estar convençuts, car he vingut entre vosaltres i en vosaltres confio, i en la vostra amistat, i tinc el propòsit de perdonar-vos i ser el vostre amic.
I amb això posàrem fi al nostre parlament; i ells respongueren dient que ens donaven les gràcies del que havíem dit i que el consell deliberaria i ens donarien una resposta. I se n’anaren a deliberar al monestir de Montaragó, i la deliberació durà molt.


[1] Aproximadament uns 275 metres.
[2] Aquest era el crit de guerra habitual del Rei i dels seus súbdits.
[3] Mig peu equival a uns 13 centímetres (1 peu = 256 mil·límetres).
[4] Lleó ve a ser un sinònim de fera.
[5] L’atzembla és una bèstia de càrrega.
[6] Mort de Pere d’Ahonés: 1226.
[7] Novembre de 1225.
[8] El sentit és que Don Pere d’Ahonés havia fet algun servei a Pere I i aquest li havia concedit temporalment Bolea i Loarre fins que les rendes que produïen haguessin eixugat el deute. El termini havia vençut i Don Pere no les havia tornades.
[9] Febrer/març de 1227.
[10] En la religió catòlica, quaresma és un període de 46 dies, dedicat a la penitència. En aquest temps no es podia menjar carn, a no ser per autorització expressa d’un clergue.
[11] Les lliures aragoneses equivalien a 350,8 grams. El Rei ho remarca perquè eren més petites que les catalanes, que feien 400 grams.
[12] Cellas, Las Cellas, ara anomenat Las Cillas o també Las Ciellas, en la província d’Osca.
[13] Es refereix al riu Alcanadre.
[14] Els dies de dejuni (quaresma) només es feia un àpat fort cap al tard.
[15] El merino aragonès era un funcionari equivalent al batlle reial català. Administrava les rendes del rei i tenia també competències judicials.
[16] De Jaume I fins al primer rei d’Aragó (Ramir I, 1035-1063) només hi ha nou reis. En realitat, aquí el compte el fa pel casal de Barcelona: de Jaume I a Guifré el Pelós (878-897) hi ha, efectivament, catorze comtes.

© 2010 Josep Marc Laporta

Licencia de Creative Commons

No hay comentarios:

Publicar un comentario