(Traducció actualitzada, del català antic al català contemporàni, del llibre dels fets de Jaume I, segle XIII)
Del libro "Llibre dels fets de Jaume I"
© 2010 Josep Marc Laporta .
.
[Lluites amb En Simó de Montfort. Mort del rei En Pere a la batalla de Muret]
[8] I passat el temps del nostre naixement, En Simó de Montfort (que posseïa la terra del Carcassès i del Bederrès,[1] i en el Tolosà la terra que havia guanyat el rei de França), volgué tenir amistat amb el nostre pare, i li demanà que ens lliurés a ell, que ell ens educaria.[2] I el nostre pare va refiar-se tant d’ell i de la seva amistat, que ens lliurà a ell perquè ens eduqués.
I mentre estàvem en poder seu, les gents d’aquelles terres damunt dites acudiren al nostre pare i li digueren que ell podia obtenir la senyoria d’aquelles terres només que volgués recobrar-les o posar-les en segrest.[3] I el rei En Pere, nostre pare, era generós i compassiu, i amb la compassió que li va agafar d’ells digué que les posaria en segrest.
I l’enganyaven amb paraules falagueres, doncs d’una part li ho donaven de paraula, i d’altra part li ho prenien de fet. Perquè Nós sentírem a dir a En Guillem de Cervera,[4] i a N’Arnau de Castellbò,[5] i a En Dalmau de Creixell,[6] i a altres que estaven amb ell, que li deien:
—Senyor, vet ací els nostres castells i les nostres viles; poseu-les en segrest i poseu-hi els vostres batlles.
I quan ell les volia posar en segrest, li deien :
—Senyor, ¿com és que traureu les nostres mullers de casa nostra? Ans nosaltres i elles serem vostres i farem la vostra voluntat.
I d’aquesta manera no complien res del que li havien promès. I li presentaven llurs mullers, llurs filles i llurs parentes, les mes belles que podien trobar, i com que sabien que ell era home femeller, li treien el seu bon propòsit i el feien mudar com volien. I com que les coses que van passar serien llargues de contar, no en volem parlar més.
[9] I En Simó de Montfort era a Muret,[7] acompanyat ben bé de 800 a 1.000 homes a cavall, i el nostre pare anà prop del lloc on estava per atacar-lo.
I estigueren amb ell, d'Aragó: Don Miquel de Llucià,[8] Don Blasco d’Alagó, Don Rodrigo Liçana, Don Ladró, Don Gomez de Luna, Don Miquel de Rada, Don Guillem de Pueyo,[9] Don Asnar Pardo i molts d’altres de seva mainada,[10] i d’altres dels quals no ens podem recordar; però sí que recordem que els que hi havien estat i sabien com havien anat els fets ens digueren que llevat Don Gomes, Don Miquel de Rada, Don Asnar Pardo i alguns de sa mainada que hi moriren, els altres l’abandonaren en el moment de la batalla i fugiren. I de Catalunya hi foren: En Dalmau de Creixell, N’Huc de Mataplana, En Guillem d’Horta i En Berenguer de Castellbisbal, i aquests fugiren amb els altres.
En canvi, sabem del cert que Don Nunyo Sanç[11] i En Guillem de Montcada, (fill d’En Guillem Ramon de Montcada i de Na Guillema de Castellvell) no estigueren en la batalla, sinó que enviaren missatge al rei dient que els esperés, i el rei no els volgué esperar i féu la batalla amb els que eren amb ell.
I el dia de la batalla havia jagut amb una dona,[12] així Nós ho sentírem a dir després al seu reboster[13] (que es deia Gil i que més tard va ser frare de l’ordre de l’Hospital[14]), qui hi havia estat present, i a altres que ho varen veure amb els seus ulls, que ni a la lectura de l’evangeli no pogué estar dret, sinó que estigué assegut en el seu setial mentre que hom el deia.
I abans de la batalla, En Simó de Montfort volia posar-se a la seva disposició per complir la seva voluntat i es volia avenir amb ell; i el nostre pare no ho volgué acceptar. I quan el comte Simó i els de dins ho van veure, es confessaren i reberen el cos de Jesucrist dient que s’estimaven més morir en el camp que en la vila.
[15]I eixiren[16] a combatre tots a l’hora. I els de la part del rei no van saber formar els rengs[17] de batalla ni anar junts, i cada ric-home atacava pel seu cantó, i atacaven contra les lleis de la guerra. I el desordre i el pecat en què estaven determinaren el desenllaç de la batalla, i també per la manca de clemència envers els de la vila es va perdre la batalla.
I allí morí el nostre pare, car així ho ha fet sempre el nostre llinatge, que en les batalles que s’han fet i Nós en les que farem hem de vèncer o morir.[18]
I Nós romanguérem a Carcassona en poder del comte, car ell ens educava i era senyor d’aquell lloc.
[Com el Rei va ser portat a Montsó]
[10] I més tard, passat això, els nostres vassalls (és a dir Don Nunyo Sanç, En Guillem de Montcada[19] i En Guillem de Cardona,[20] pare d’En Ramon Folc), ens reclamaren i guerrejaren amb els francesos i amb la terra que aquests ocupaven. I a part dels combats que feren a Narbona i a d’altres llocs, enviaren missatge al papa Innocent III perquè prengués una decisió i obligués En Simó de Montfort, per excomunió o d’altra manera, perquè ens poguessin recuperar a Nós, que érem llur senyor natural, ja que el nostre pare no havia deixat cap més fill legítim llevat de Nós.
I aquest sant pare, el papa Innocent, fou el millor papa, de tal manera que des del moment que férem aquest Llibre fins a cent anys endarrere no hi hagué papa tan bo a l’Església de Roma; car era molt docte en els coneixements que pertoquen saber a un papa i tenia seny natural, i de les ciències seculars en coneixia una gran part.
[21]I envià cartes tan enèrgiques i missatgers tan enèrgics al comte Simó, que ell hagué de accedir a lliurar-nos als nostres homes. I els francesos ens dugueren a Narbona, i a Narbona eixiren una gran part dels nobles i dels ciutadans de Catalunya, i ens reberen.[22] I Nós devíem tenir aleshores sis anys i quatre mesos.
I decidiren, un cop foren a Catalunya, qui ens havia d’educar, i decidiren tots que ens eduqués el mestre del Temple, a Montsó. I el nom d’aquest mestre del Temple era En Guillem de Montredon, el qual era natural d’Osona i mestre del Temple a Aragó i a Catalunya.
[11] I prengueren una altra decisió: que, en nom nostre i amb segell nou que ens feren fer, convoquéssim cort a Lleida, cort d’aragonesos i de catalans, a la qual assistissin l’arquebisbe de Tarragona, els bisbes, els abats i els rics-homes de cada un dels regnes, i deu homes de cada ciutat, amb poders dels altres perquè es complís el que ells decidissin.
[23]I tots vingueren el dia de la cort, llevat Don Ferran i del comte Don Sanç[24] (¡car tenien esperances de ser reis!). I allí ens juraren tots que defensarien el nostre cos, els membres i la nostra terra, i que ens defensarien en tota cosa i per damunt de tot.
I el lloc on Nós estàvem en aquell moment era allí on ens duia al braç l’arquebisbe N’Espàreg (que era del llinatge de la Barca i era parent nostre),[25] a la sala amb el sostre d’obra que ara hi ha, i que aleshores era de fusta, al costat de la finestra on ara hi ha la cuina per on donen de menjar als que mengen a la sala.
I fet el jurament, la cort fou dissolta i el mestre ens dugué a Montsó, i estiguérem allà dos anys i mig, sota la cura d’un lloctinent.
I tota la renda que el nostre pare tenia a Aragó i a Catalunya estava empenyorada àdhuc a jueus i a sarraïns, i també les honors,[26] que en aquell temps constaven de set-centes cavalleries;[27] i el nostre pare, el rei En Pere, excepte cent trenta, totes les havia donat o venut. I quan Nós entràrem a Montsó no teníem menjar ni per un dia: ¡tan arruïnada i empenyorada estava la terra!
[De les faccions esdevingudes entre els nobles d’Aragó]
[12] I mentre Nós estàvem a Montsó es feren bandositats i faccions entre els rics-homes d’Aragó. Don Pedro d’Ahonés,[28] Don Atorella, Don Eixemèn d’Urrea, Don Arnau Palasín, Don Bernat de Benavent, Don Blasco Maça, i d’altres que no recordem, tant rics-homes com cavallers, feren bandositat i facció amb el comte de Rosselló, Sanç, que era llur cap, i seguien el seu camí. I Don Pedro Ferrandis,[29] senyor d’Albarrasí, Don Rodrigo Liçana[30] i Don Blasco d’Alagó estaven amb Don Ferran[31] i feien d'ell llur cap.
I Don Pedro Cornel[32] i Don Vallès d’Antilló, que encara no posseïen terra ni honor perquè eren molt joves, anaven de vegades amb uns i de vegades amb els altres. I Don Eixemèn Cornel ja era home d’anys i li disgustaven aquells mals tan grans que veia a Aragó, car era l’home mes savi que havia aquell temps a Aragó, i el més assenyat.
I algunes vegades venien a Montsó, i ens pregaven que eixíssim del castell de Montsó, per tal que ens féssim d’una de les faccions i destruíssim l’altra.
[Com el rei En Jaume eixí del castell de Montsó]
[13] I quan Nós arribarem a l’edat de nou anys, i com que no ens podien retenir més a Montsó, ni a Nós ni al comte de Provença[33] (¡de tantes ganes teníem d’eixir-ne!), i per tal com era necessari a la terra, acordaren el mestre i els altres que ens deixessin eixir d’aquell lloc.
I ben bé set mesos abans que Nós eixíssim, arribà al comte de Provença un missatge, a través dels homes de la seva terra, que un dia convingut vindrien a amb una galera a Salou i que el traurien d’amagat del castell de Montsó i se n’anirien amb ell fins a Provença. I tal com ho havien planejat es va fer.[34]
I quan estava a punt d’anar-se’n, digué que volia parlar amb Nós i ens revelà el seu secret, plorant, i es va acomiadar de Nós juntament amb els que havien vingut a cercar-lo. I Nós ploràrem amb ell pel dolor de la separació, però ens plaïa molt que se n’anés. I l’endemà, en fer-se fosc, eixí del castell amb Pere Auger, que era el seu tutor, i amb dos escuders seus, i viatjaren de nit i traspassaren Lleida fent veure que eren uns altres, disfressats amb altres vestidures. I a la nit següent arribaren a Salou i s’embarcaren en la galera, i se n’anaren a Provença. I perquè tothom sàpiga la nostra edat i la seva, ell tenia dos anys i mig més que Nós.
[14] I quan els frares veieren que el comte de Provença se n’havia anat sense fer-los-ho saber, comprengueren que no els convenia que perllonguessin la nostra estada. I al comte Don Sanç, quan li fou dit, li va saber molt de greu la fugida del comte de Provença. I quan ell s’assabentà que el comte de Provença marxà amb aquells que eren de la seva facció a Aragó, es volgué apoderar d'Aragó.
I Nós enviàrem missatgers a Don Pedro Ferrandis, a Don Rodrigo Liçana i a llur bàndol, i a En Guillem de Cervera, per tal que vinguessin a cercar-nos a Montsó, perquè de totes maneres volíem eixir. I ells ens donaren paraula que ens ajudarien i que ens assistirien amb tot llur poder. I quan el comte Don Sanç ho va sentir, s’ajuntà amb els que eren de la seva facció i digué que tota la terra d’Aragó que Nós i els que estaven amb Nós passaríem a l’altra banda del Cinca,[35] “que la cobriria tota de presset[36] de color vermell”.
[37]I Nós eixírem a l’alba de Montsó, i quan arribàrem al pont[38] ens rebé la nostra gent i ens digueren que el comte Don Sanç era a Selgua amb totes les seves forces i que combatria amb Nós. I Nós aleshores només teníem nou anys; i per temor de la batalla que esperàvem fer, un cavaller, el nom del qual no recordem, ens deixà un gonió[39] lleuger perquè ens el vestíssim. I així fou com Nós ens iniciarem en els primer fet d’armes en què Nós prenguérem part.
I aquell dia anàrem a Berbegal sense trobar oposició durant el camí. I l’endemà entràrem a Osca i arribarem després a Saragossa. I va ser la primera vegada que Nós estiguérem a Aragó. I la gent estigué molt contenta de la nostra vinguda.
[1] Carcassès, regió de Carcassona. Bederrès, regió de Besiers.
[2] 27-1-1211.
[3] Quan la titularitat d’una terra estava en litigi, el rei, com a jutge que era, podia posar-la en segrest, és a dir, retenir-la en dipòsit fins a resoldre el litigi.
[4] Guillem de Cervera, senyor de Juneda, que es casà amb Elvira de Sobirats, és antecessor de Guillem de Cervera o Cerverí de Girona, trobador (1259?-1290?).
[5] Arnau de Castellbò (?-1226).
[6] Dalmau de Creixell (?-1219). Cavaller templari que va dirigir el 1212 la batalla de les Navas de Tolosa.
[7] Comarca al sud de Tolosa de Llenguadoc.
[8] Don Miquel de Lúsia, Lusia o Luesia.
[9] Don Guillem de Puyo o Pueio.
[10] La mainada era la comitiva militar del rei, que estava directament a les seves ordres. Segons s’explica en els Furs d’Aragó, els seus homes pertanyien a llinatges de rics-homes.
[11] Nunó Sanxes, Nuno o Nunyo, Sanç (1190-1241) era nét del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV i oncle segon de Jaume I .
[12] Entre els rituals previs de la batalla estava la castedat, per tal d’atraure l’ajuda divina.
[13] Segons les Ordinacions de Pere II, el reboster es cuidava del llit del senyor rei i de tots els aspectes referents al jeure i a la procreació.
[14] L’Hospital era un ordre de caràcter religiós i militar fundada a Jerusalem a finals del segle XI, destinada recollir pelegrins i a defensar la terra contra els infidels.
[15] 18-8-1213.
[16] Verb eixir: sortir. Fins a una època força recent l’ús d’eixir era comú en tot el territori de la llengua i de mica en mica s’anà substituint per sortir, especialment en el català central, i s’ha estès cada cop més a tot el català oriental, occidental i balear. En les terres valencianes l’ús és vigent.
[18] 12-9-1213.
[19] Guillem Ramon de Montcada (?-1229).
[20] Guillem de Cardona (1177-1226).
[21] 22-1-1214.
[22] 18/25-4-1214.
[23] Agost de 1214. Cort de Lleida on es promulguen les constitucions de Pau i Treva.
[24] Malgrat l’afirmació del Rei, sabem del cert que Don Ferran hi era i, molt possiblement, també Don Sanç. Ambdós eren de sang reial, familiars de Jaume I, i a un dels dos corresponia la corona si el Rei hagués mort.
[25] Espàrec de la Barca era oncle del Rei.
[26] En llenguatge feudal, les honors eren terres que el rei concedia en benefici com a contraprestació d’un servei, i funcionaven com un mitjà de pagament.
[27] La cavalleria era la suma amb què es taxava el manteniment d’un cavaller, i a Aragó equivalia a 500 sous jaquesos. En entrar a Montsó, els recursos habituals del rei Jaume en aquest concepte (350.000 sous) havien minvat, pel que ell diu, fins la quarta part (65.000 sous).
[29] També Pero Ferràndez o Ferrandes, d’Azagra.
[30] També Roderic de Lizana.
[31] L’infant Ferran, abat de Montaragó, fill d’Alfons el Cast, familiar del Rei.
[32] També Pero Cornel o Cornell.
[33] Ramon Berenguer V de Provença (?-1245) era fill d’Alfons II de Provença (?-1209), que era germà de Pere I (?-1213). Aleshores, Ramon Berenguer V era cosí del rei Jaume. En aquesta època el Rei tenia 8 anys i Ramon Berenguer en tenia 11.
[34] Novembre/desembre de 1216.
[35] Pel Rei o cronista, el riu Cinca és el límit natural entre Catalunya i Aragó.
[36] El presset era una tela de procedència oriental, molt sovint de color vermell, que servia per fer capes, gonelles, etc. Presset de color vermell fa referència a cobrir de sang.
[37] 20 a 22-6-1217.
[38] Actualment, Castejón del Puente.
[39] El gonió era una túnica de malles o d’escates metàl·liques que els antics cavallers usaven per protegir el cos, de vegades amb mànigues i caputxa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario