jml

· V-Intent d’evasió del Rei

(Traducció actualitzada, del català antic al català contemporàni, del llibre dels fets de Jaume I, segle XIII) 

Del libro "Llibre dels fets de Jaume I"
© 2010 Josep Marc Laporta  
.

[Intent d’evasió del Rei i fi de la seva reclusió[1]]

[23] I després d’aquesta discussió anàrem a veure la reina i li diguérem:
—Prou comprenem i veiem el dany i la deshonra que vós i Nós rebem, i encara que siguem infant, si vos voleu, ens en venjarem, Nós i vos.
I prosseguírem:
—En aquesta cambra hi ha una trapa. Prendrem dues cordes i us asseurem en una fusta i us davallarem d’aquí. I la nit que hàgim de fer-ho enviarem a dir a N'Artal que vingui amb la seva gent, i quan sabrem que ell hi és aquí, vós haureu d’eixir de sota la porta i Don Artal se n’anirà amb vós, i jo romandre aquí, a Saragossa. Que jo, per tal que no us maltractin, no goso comentar res, però tan bon punt vós hàgiu eixit cap a fora, cercaré raons amb Don Ferran, o amb Don Guillem de Montcada o amb Don Pedro d’Ahonés, i els diré que allò que feien contra Nós era una traïció. I pujaré dalt d’un cavall i tindré un guilando;[2] i ho faré així, que amb això no podran evitar que no en mati un. I no creiem que ens encalcin, sinó que creiem que el cavall que tindrem serà tan bo que no tindrem por que ens vinguin al darrere gaire estona.
I ella ens respongué:
—Heu de saber que per cap cosa del món davallaria d’aquí en fusta ni en corda.
            I tot i que vàrem pregar-la molt, ella no ho volgué fer; i després calmàrem la situació, i no ho duguérem a terme en consideració a ella.

[24] I vingué després En Guillem de Montcada i a través de Don Ferran ens demanà que l’indemnitzéssim dels perjudicis que li havíem causat a Catalunya. I Nós responguérem que allò que Nós hem fet, ho hem fet d’acord amb la llei i que no li donaríem cap indemnització.
I ells digueren que ho féssim, que la indemnització que li donaríem representaria molt per a ell i poc per a Nós, i que li donéssim 20.000 morabatins.[3]
I Nós, tot i fent-nos forts que no els hi havíem de donar, haguérem de cedir, després de discussions i d’insistència, perquè pensàvem que així abandonarien la conducta traïdora que havien adoptat, i li prometérem els 20.000 morabatins. I al cap de poc temps ens anàrem Nós a Tortosa i la reina a Burbàguena.
I Don Ferran, En Guillem de Montcada i Don Nunyo repartiren les honors d'Aragó (i s’encobrien amb Nós, dient que ho decidien en consell, però les repartiren com volgueren).


[Intent d’una expedició contra els sarraïns de València. Concòrdia amb Seid Abu-Zayd. Don Pedro d’Ahonés vol trencar-la i el Rei s’oposa]

[25] I després d’això, [4]sortírem de Tortosa sense que ells ho sabessin i ens anàrem a Horta de Sant Joan, que pertany al Temple, i manàrem als rics-homes, en virtut de les honors de què gaudien per concessió nostra, que acudissin a trobar-nos a Terol perquè volíem entrar al regne de Valencia per atacar els moros, i que ens prestessin el servei corresponent a les honors que els havíem concedit; i els assenyalàrem el dia que havien d’ésser-hi i, en acabat, Nós anàrem a manllevar queviures, i Don Pasqual Munyoç. (que era íntim del nostre pare), era un dels burgesos més acabalats que teníem en la nostra terra en aquell temps i ens digué que de bon grat i amb molt de gust ens prestarien, ell i els seus amics, tot el que poguessin, i ens féu un préstec per valor de tot el que havíem de necessitar per a tres setmanes.
I quan arribà el dia que ells (els rics-homes d’Aragó) havien de venir vers Nós, no hi comparegueren, excepte Don Blasco d’Alagó, Don Artal de Luna i Don Ató de Foces. I veiérem que no venien el dia que Nós els havíem assenyalat. I cansats d’esperar-los ens haguérem de menjar els queviures que havíem aplegat per entrar en terra de moros. I prenguérem la determinació de fer una treva amb seid Abu Zeid,[5] que aleshores era rei de València, a canvi de la quinta part de les rendes que ell tenia de València i de Múrcia, llevades les peites.[6] I ell ens ho concedí amb cartes i pactes que ens féu; i férem treva amb ell.
I passades les tres setmanes damunt dites, Nós, que ens havíem menjat els queviures que havíem d’esmerçar en la cavalcada[7] sortírem del territori de Terol i entràrem a Aragó.[8] I en arribar a la segona població després de Calamotxa trobàrem Don Pedro d’Ahonés que venia amb uns 50 o 60 cavallers, i li demanàrem com estava i on anava. I ens digué que anaven a entrar en terra de moros, ell i el seu germà, el bisbe de Saragossa.[9] I li diguérem que tornés endarrere amb Nós, que li volíem parlar sobre allò. I ell ens pregà que no li endarreríssim el camí; i li diguérem:
—Don Pedro d’Ahonés, no us endarrerirem gaire perquè ens acompanyeu durant una llegua, i volem que hi siguin presents alguns rics-homes d'Aragó quan us diguem el que us volem dir.
I ell digué que hi estava d’acord.
I anàrem a Burbàguena, a una casa del Temple que hi ha en el camí de Daroca a Terol, a l’entrada de la població, venint de Daroca. I hi foren presents Don Blasco d’Alagó, Don Artal d’Alagó, Don Ató de Poces, Don Lladró, Don Assalit de Gúdar i Don Pelegrí de Bolàs, i ell, amb el perpunt posat, l’espasa cenyida i un batut[10] de malles de ferro al cap. I Nós entràvem aleshores en els disset anys.
I li diguérem:
—Don Pedro d’Ahonés, Nós us hem esperat a Terol tres setmanes senceres després del dia que assenyalàrem, perquè pensàvem fer, amb vós i els rics-homes d'Aragó, una bona cavalcada. (I diem ‘una bona cavalcada’ perquè encara no hem vist els moros en combat, i ens plauria molt de veure’n, i tant de bo n’haguéssim vist). I perquè vos, especialment, ens heu fallat, acordàrem de no entrar en terra de moros, perquè amb tan pocs cavallers com teníem a Terol, si Déu no ens hi volia ajudar, hi podríem rebre deshonra o mort. I després d’això, seid Abu Zeid ens envià a dir que ens donaria les quintes de València i de Múrcia si fèiem una treva amb ell, i Nós l’acceptàrem. Per això us preguem, Don Pedro d’Ahonés, i us manem que respecteu les treves i que no les trenqueu.
I ell digué que li havien costat molt els preparatius que entre ell i el seu germà, el bisbe, havien fet, i que no volguéssim que ell ho perdés, que li havien costat molt cars.
I Nós li diguérem:
—Don Pedro d’Ahonés, cosa molt poc raonada ens dieu, perquè la treva que Nós hem fet, l’hem fet per culpa de la vostra incompareixença, en no venir el dia que us havíem manat. ¡I que al damunt digueu encara que no deixaríeu de fer aquesta expedició ni que us ho manéssim! Mireu el que feu, perquè atempteu contra la nostra senyoria, i això no ens ho esperàvem de vós. I volem saber si hi renunciareu si Nós us ho preguem i us ho manem.
I ell respongué que faria qualsevol cosa que li preguéssim i que li manéssim, però que d’allò no se’n podia estar, ja que tants diners ja havia gastat, i ens pregava que els deixéssim entrar en terra de moros a ell i al seu germà, i que ens en donaria un bon servei.
I Nós diguérem que més aviat seria un mal servei, si la treva que Nós havíem concedit, la trencava.
—I digueu-nos si hi renunciareu o no.
I ell digué que no tenia altre camí. I aleshores Nós li diguérem:
—Com que en un afer tan seriós com és aquest preteneu desobeir-nos, us fem saber que resteu arrestat.

[26] I aquí s’acabaren les paraules.
I ell s’aixecà, i els que estaven amb Nós (això és, els que més amunt hem dit) ens abandonaren a Nós i a ell i se n’anaren a un extrem de la cambra i dugueren mà als coltells,[11] amb els mantells abraçats i els perpunts[12] posats, i em deixaren sol amb ell. I ell era un gran cavaller i molt destre amb les armes, i intentà posar mà a l’espasa i Nós li retinguérem l’espasa amb la mà, de manera que no la pogué treure.
I els cavallers de Don Pero Aonés no havien descavalcat dels cavalls, i eren a fora; i quan sentiren el brogit que hi havia a la casa, descavalcaren uns 30 o 40 cavallers a la vegada. I mentre que els seus venien, ell volgué posar mà al coltell, i Nós l’impedírem que el pogués treure. I en això, els seus entraren i els nostres eren per les habitacions; i ens el varen prendre de les mans per força, que ell tot sol no era prou fort per escapar-se’ns; de tal manera que els nostres, que estaven a la sala, no ens ajudaren, sinó que miraven la lluita que sosteníem amb ell.
I després d’això el feren muntar a cavall, se’l posaren al davant i ells al darrere amb les seves armes, i se n’anaren amb ell.
I Nós diguérem a un cavaller d’Alagó, anomenat Miquel d’Agües, que tenia un cavall vora la porta, que ens el lliurés, i tot seguit hi muntàrem i, vestit el nostre perpunt, ens portaren les nostres armes i partírem a encalçar-lo.


[1] Primers mesos de 1225.
[2] No se sap ben bé què significa guilando. Altres manuscrits diuen guisado.
[3] El morabatí és el nom que es donava al dinar d’or dels almoràvits.
[4] Abril de 1225?
[5] El tractament seid és una adaptació de l’àrab sayyid, que vol dir senyor. Abu Zeid Abderrahamn, fill i successor d’Abu Abdullah Ibn Abí Hafs.
[6] La peita era un tribut públic en metàl·lic de caràcter personal que pagava cada cap de casa pels seus béns mobles i immobles.
[7] Cavalcada era el nom que rebia l’expedició militar de saqueig o de càstig de curta durada.
[8] Finals de juny de 1226.
[9] El bisbe de Saragossa en aquell període era Sanç d’Ahonés, des del 1216 al 1236.
[10] El batut era una defensa de malles que protegia el cap, una part de la cara, el coll i la part superior del pit.
[11] Un coltell és un gabinet, d’una fulla i d’un o dos mànecs.
[12] El perpunt era una túnica encoixinada i repuntejada que es duia per damunt del gonió.

© 2010 Josep Marc Laporta

Licencia de Creative Commons

No hay comentarios:

Publicar un comentario